

La paradoxa d’Era Val d’Aran: de votar independència al PP en menys d’un any
La comarca occitana ha passat de votar a Junts pel Sí (27-S) al PSC (20-D), i al PP després (26-J), en només 9 mesos, i això que els populars no van fer ni campanya electoral en els darreres eleccions
CatalunyaPolíticaZPortada IzquierdaZResto 19 agosto, 2016 Núria Vilellas Camps 1En poc més de nou mesos Era Val d’Aran ha passat de votar a partits independentistes a optar radicalment pel PP. I és que en un any ple d’eleccions municipals, autonòmiques i estatals, sembla que ha capgirat del tot el pensament polític dels aranesos, que no han deixat de canviar d’opinió des del primer dia.
D’aquí poc més d’un mes es complirà el primer any des de les eleccions del passat 27-S, en què Junts pel Sí es va imposar a les urnes catalanes com a principal formació independentista per aquells comicis. En aquella ocasió, Era Val d’Aran va apostar fort per aquesta opció, tan sols quatre mesos després que Convergència Democràtica Aranesa (CDA) guanyés les eleccions al Conselh Generau d’Aran, la institució principal del govern d’Aran.
Així doncs, tot semblava que la principal opció política dels aranesos que viuen en el petit país occità era Convergència, i en el seu defecte, la coalició de partits d’entre els quals formava part, però en qualsevol cas, un partit que apostés per la independència. Però la realitat és que a la trobada a les urnes espanyoles del passat 20 de desembre, ni CDA ni ERC no van guanyar en cap dels nou municipis que hi ha a la comarca, i la victòria va ser pel partit socialista PSC-Unitat Aranesa, tenint a En Comú Podem molt a prop.
Els aranesos doncs, ja no eren independentistes, sinó que optaven per la tercera via, i en qualsevol cas per les polítiques socials que representen aquests dos partits (en el cas de la ciutat d’Arres va guanyar Ciutadans, però en va ser l’única excepció). A Bausen, Les, Canejan, Bossòst, Es Bòrdes i Vielha e Mijaran es van imposar els socialistes, mentre que a Naut Aran i a Vilamòs va guanyar En Comú Podem.
No és la primera vegada que en una comarca apareixen resultats diferents quan es tracta d’eleccions autonòmiques amb les estatals, però la sorpresa real va venir quan passats uns mesos es van tornar a produir unes altres eleccions espanyoles. Amb la repetició dels comicis del 26-J, Era Val d’Aran va donar una clara victòria al PP, un partit que ni tan sols havia fet campanya, que no tenia cap representació institucional ni al Conselh Generau ni als ajuntaments, i que tampoc no havia aportat cap diputat al Parlament de Catalunya.
En les ciutats on els populars es van imposar (Vielha e Mijaran, Naut Aran i Arres), ho van fer amb el suport d’entre el 23 i el 45% de la població, i la seva victòria absoluta s’entén perquè la gran densitat de la població d’Era Val d’Aran es concentra a Vielha i a Naut Aran (a Vielha va obtenir el 24,83% dels vots, però en les eleccions del Conselh Generau només havia obtingut el 5,33%, i a Naut Aran va aconseguir el 22,92% davant del només 2,4% que havia obtingut un any abans).
Com és Era Val d’Aran?
Cal tenir present que aquesta comarca del Pirineu català té una identitat pròpia dins de la mateixa Catalunya, on gran part de la seva població és immigrada, i generalment espanyola, que supera a la població autòctona. Fins fa pocs anys, la regió acollia casernes militars, i un centenar d’agents de la Guàrdia Civil hi patrullen constantment. Tot i així, sorprèn la victòria tan aclaparada que van aconseguir els populars, i més, si tenim en compte que no van posar ni cartells ni banderoles, i ni tan sols van fer cap acte de campanya. Sigui com sigui, 2.000 dels 10.000 habitants de la comarca van decidir canviar d’opinió en 9 mesos de diferència.
Amb la por d’unes possibles terceres eleccions espanyoles, existeix l’expectació de què passaria aquesta vegada a la comarca occitana. Apostaria per l’unionisme? Tornaria a votar independència? La por d’una victòria de Podemos els portaria a un vot més conservador? Els seguidors del PSC es tornaran a abstenir? Això només ho sabrem si Rajoy finalment no és envestit i decideix no fer un pas al costat i convocar, de nou, unes terceres eleccions espanyoles.