Transparència fiscal

A poc a poc, el clam per majors polítiques socials de despesa s’estén com l’oli sense estendre de forma correlativa la necessitat de replantejar les polítiques d’ingrés que les financen. Aquesta és la dinàmica del nostre malaltís Estat Social, que visualitza molt bé les ajudes que els ciutadans reben, però «oculta» també molt bé la visibilitat del seu finançament. Al meu entendre, i no és la primera vegada que ho dic, la bona salut de qualsevol Estat Social exigeix ​​visualitzar els impostos; aquests, recordem-ho, no només sufraguen el cost dels serveis públics «indivisibles», per exemple, la seguretat nacional, sinó també, i cada vegada més, el d’una llarga llista de polítiques socials que financen serveis públics «divisibles», per exemple , la salut o l’educació. Des d’aquesta perspectiva, pagar, per exemple, pels medicaments, per les escoles bressol públiques, o pel transport públic, ens permet «percebre» millor el cost d’aquests serveis i ser al seu torn més exigents amb la seva eficiència. Però això, cal reconèixer-ho, és impopular. I per això s’insisteix que tot s’ha de finançar amb impostos. I aquí hi ha la trampa. Preferim no veure, a veure. Però el trist és que, si els impostos es visualitzessin, ens adonaríem que la pressió fiscal és asfixiant i molt poc redistributiva i començaríem a entendre el perquè d’aquesta conscient «inconsciència fiscal»: la necessària invisibilitat dels impostos. I començaríem, és clar, a qüestionar la gestió d’aquest Estat Social. Sigui com sigui, la veritat és que el compromís que se’ns exigeix ​​com a contribuents ha de tenir com a corol·lari la transparent visualització dels mateixos, és a dir, quant paguem cada un, com i entre qui es distribueix el seu cost, i quina és l’eficàcia i equitat de les diferents polítiques de despesa; qüestió, aquesta última, a la qual avui em refereixo breument cenyint-me, tan sols, a l’IRPF.

Segons les dades que figuren en la Memòria de Beneficis Fiscals dels pressupostos generals de l’Estat per a 2017, l’import dels incentius fiscals en aquest últim impost puja a 7.790 milions d’euros. Ens referim al que es deixa d’ingressar per reduccions, deduccions i exempcions. Això vol dir que la pressió fiscal que suporten els contribuents que no tenen dret a elles és superior a la que correspondria a un sistema fiscal sense exempcions. Les exempcions, es diu, contribueixen a l’equitat. Però cal reconèixer, també, que trenquen la neutralitat alterant la pròpia equitat. En definitiva, algú «paga» el cost de les exempcions, és a dir, el que altres no paguen; i aquest algú és qui no està exempt. No obstant això, si tenim clar que tots hem de contribuir d’acord amb el nostre nivell de renda, cal preguntar-se, per exemple, per què un contribuent que percep una prestació d’invalidesa ha d’estar exempt d’IRPF i un altre que percep un sou del mateix import, no. Al meu entendre, els dos han de tributar igual. Una cosa diferent és que el mínim personal, és a dir, el llindar a partir del qual la renda ha de tributar, sigui diferent per a un contribuent amb discapacitat que per a un altre sense discapacitat ja que, és obvi, les necessitats vitals «mínimes» són en un i en un altre cas diferents. El mateix passa amb les indemnitzacions per acomiadament. Per què han d’estar exemptes? ¿No són una renda fruit dels anys d’antiguitat i treball en l’empresa? Doncs han de tributar. Una cosa diferent és com i quant ja que, en aquest cas, es tracta d’una renda plurianual, és a dir, d’una renda que s’ha generat al llarg de la vida laboral i no només en un any. Però és, no ho oblidem, renda. I així podríem qüestionar totes i cadascuna de les exempcions. I tot, no ho oblidem, perquè les exempcions obliguen a una major pressió fiscal per assolir els objectius d’ingrés o, si es prefereix, per sufragar l’Estat del Benestar. En definitiva, «equitat» enfront de «populisme electoral». L’equitat, això sí, pot ser impopular. Davant d’això, valentia, educació i pedagogia.

Si ens centrem ara en les reduccions i deduccions, hi ha, per exemple, una reducció pel lloguer de determinats habitatges habituals. El seu objectiu és lloable: reduir l’estoc d’habitatges desocupats facilitant l’accés a l’habitatge a determinades capes socials. perfecte; però, s’està controlant si això passa? És a dir, s’ha reduït l’estoc de tals habitatges en la forma prevista? Doncs no ho sé. No es diu res en els Pressupostos de cada any ni cap partit de l’oposició ha interpel·lat al respecte al Govern. I clar, el que uns s’estalvien, altres ho paguen. És doncs imprescindible constatar si aquesta reducció té el retorn social esperat, és a dir, si és eficaç, i quin és el seu retorn econòmic, és a dir, el que es recapta de més pel lloguer dels habitatges fins llavors desocupats. I si la mesura no és eficaç, cal eliminar-la o replantejar-la; i si no és econòmicament assumible, cal prioritzar. I així, amb totes i cadascuna de les reduccions i deduccions, maternitat inclosa. En definitiva, cal depurar urgentment els beneficis fiscals i replantejar les quanties del mínim «vital» amb l’objectiu de millorar l’equitat, avançar en el que de veritat són polítiques redistributives, i tenir més marge per finançar futures polítiques de despesa. I tot, no ho oblidem, en el marc d’una veritable i innovadora reforma d’un model fiscal esgotat i obsolet en el context d’una política de veritable transparència fiscal.

Inici » Historic » Transparència fiscal