CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
La nova mitologia catalana La nova mitologia catalana

La nova mitologia catalana

Editorial 21 July, 2015 CatDialeg.cat 0
5 / 5 (1 votes)

Inici » Historic » La nova mitologia catalana

La defensa de la independència exprés ens ha conduït a uns mites nefastos per a l’eficiència de la Generalitat i per l’exigència cap a l’autogovern; és a dir, cap a nosaltres mateixos.

Tres són els nous mites que ens situen als antípodes de la tradició cultural del catalanisme, la de fer-ho molt millor que ells, que va encarnar Prat de la Riba, la Mancomunitat, el noucentisme, i amb un altre perfil i moltes dificultats, la Generalitat de Macià. També en forma part, la Generalitat recobrada amb els governs d’en Jordi Pujol -almenys clarament en la primera dècada- amb un ritme febril de construccions escolars per posar fi al dèficit crònic o en l’altre extrem del mateix exemple educatiu, la iniciativa de fundar una universitat pública de referència, com la Pompeu Fabra. I tot en un temps marcat per un finançament irrisori i durant el primer quinquenni per la seqüela de la gran crisis dels anys vuitanta.

El primer mite, al qual ens volen acostumar, diu que no es pot fer res perquè no hi ha pressupost ni competències. És una arma de destrucció massiva: justifica l’imperi dels incapaços i destrueix el llegat de la Generalitat recobrada. Nega la possibilitat d’aprendre de la nostra pròpia experiència, de la capacitat de fer amb menys i fer-ho millor: el nostre llegat. Aprendre sense renunciar a una solució justa pel nostre dèficit fiscal i també per assumir els propis errors. Les estretors d’ara tenen tres causes, no dues. El deficient sistema de finançament, la crisis i també, de manera molt rellevant, l’endeutament tan gran contret en la fase del tripartit, del que formava part ERC, que ara ens diu que amb la independència seran uns gestors extraordinaris.

El segon mite sosté que ara no compta com es governa i què es fa amb l’acció de govern, perquè amb la independència serà diferent i es passarà a fer-ho tot bé. Artur Mas ha dictaminat que serem com Finlàndia en educació (o Dinamarca o Àustria, en altres aspectes).

El tercer afirma que s’acaba el temps per negociar canvis, millores: la independència exprés és més ràpida i millor. Volem centrar-nos ara en els dos primers mites mitjançant l’exemple de l’educació ja apuntat, perquè l’últim mereix un comentari a part.

Finlàndia és el primer país europeu en resultats PISA, cert – el tercer pel conjunt de l’OCDE- però ens convé més l’ignorat exemple polonès, que ocupa el tercer lloc a Europa, Catalunya el 18 i Espanya el 24. Com s’ho fa Polònia, que gasta per alumne el seixanta per cent que Catalunya? I és que el rendiment escolar català, la relació entre resultats i despesa, és molt dolent: som una mica millors que Bulgària i tres vegades pitjors que Polònia. No hi ha relació entre el que es gasta i els resultats que s’obtenen, malgrat que es gasta menys del que caldria En l’àmbit espanyol el fracàs escolar català, no solament és pitjor que el navarrès i el basc, sinó que està per darrere de Galícia, Madrid, Castella-Lleó, Astúries, Aragó i Cantàbria. Som mediocres en un estat espanyol que està per sota d’aquest nivell. ¿Per què la Generalitat no ha aconseguit que destaquem? Aquest no és un problema de no ser independent (vegeu en sentit oposat el bon exemple de la recerca) sinó de capacitat i prioritats. El model que fa anys va posar en marxa en Mas-Cullell és bo, i el que es fa des de temps en ensenyament no ho és, amb una addicional: per a l’educació el paper de les famílies és fonamental i per aquesta part també plora la criatura, la de la capacitat d’educar. Aquesta mateixa pregunta es pot repetir en molts altres àmbits. La independència no transmutarà la incapacitat en excel•lència perquè no és l’Esperit Sant.

Estem davant d’un problema, que no vol ser reconegut, de progressiva manca de capacitat per a les pràctiques bones i de concebre i realitzar polítiques d’exce·lència. El que ens falta és fer funcionar bé les nostres institucions, no quan assolim el paradís, sinó ara. Les institucions polítiques, com el Govern i el Parlament i també les institucions socials, començant per la família són responsables d’aquesta tasca, perquè el fracàs educatiu, com tantes coses comença en ella.

CatDialeg.cat

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies