Drets fonamentals i fiscalitat

Els impostos són aquells tributs que es caracteritzen per la seva absència de contraprestació. La seva destinació és finançar els costos que es consideren “indivisibles” entre els ciutadans, en considerar-se que beneficien a tots per igual. Aquest és el cas, per exemple, dels inherents a la seguretat dels ciutadans o al funcionament del Parlament espanyol. Al costat d’ells, existeixen també costos, el beneficiari dels quals, a pesar que sí es puguin individualitzar, és la societat. Aquest és també el cas, per exemple, de les prestacions en favor de persones en risc d’exclusió social. I existeixen, també, altres costos que es repercuteixen als qui sol·liciten la prestació de determinats serveis públics, per exemple, la renovació del DNI o l’expedició de títols acadèmics. Però fins i tot en tals casos, una part del cost és imputable a la societat ja que aquesta és també el seu beneficiari. És així evident que el beneficiari directe d’un sistema general de DNI és la pròpia societat ja que amb aquest s’aconsegueix un control més efectiu de la seguretat nacional. Però és clar, també, que la seva renovació és un servei públic que es presta de forma individualitzada a qui ho sol·licita. Existeix, doncs, un beneficiari col·lectiu, la societat, i un beneficiari individual, el ciutadà. Mentre que els costos imputables a la societat es financen amb impostos, els imputables al servei que el ciutadà sol·licita es financen a través del que es denominen “taxes”. Aquest esquema tradicional, al que cal afegir les “contribucions especials”, constitueix l’estructura bàsica dels ingressos públics en concepte de “tributs”.

Aquest ha estat també l’esquema tradicional sobre el qual la majoria dels sistemes tributaris s’han dissenyat, l’origen del qual es remunta a diversos segles. No obstant això, l’Estat ha evolucionat en la seva concepció, especialment, amb la irrupció de l’Estat de Benestar o, millor, de l’Estat social; Estat en el qual el que es qüestiona ja no és el seu grau d’intervenció com a tal, sinó la seva condició de “social”. Amb aquest s’han reconegut drets que fa anys eren impensables, per exemple, el dret a la protecció de la salut, a l’educació, i a un habitatge i a un treball digne, drets, tots ells, vinculats a la “dignitat” de la persona. I, sense major reflexió es va assumir que el seu finançament, en tractar-se de costos “indivisibles”, corresponia a l’Estat. La seva conseqüència immediata ha estat el gradual convenciment del dret “gratuït” a cada vegada majors prestacions, transformant l’Estat social en un veritable Estat “protector” i “subsidiador”. L’assot que la crisi econòmica ha significat ens ha fet percebre la realitat i plantejar-nos la sostenibilitat d’aquest model d’Estat.

No obstant això, la veritat és que no ens hem adonat que la tradicional configuració dels ingressos públics no s’ha adaptat al modern Estat social. No es tracta que aquest sigui financerament inviable, sinó que els cànons tradicionals no li són aplicables. I no ho són perquè no s’ha reflexionat sobre si els costos de tals drets socials són “divisibles”, “indivisibles” o ambdós. És innegable que el seu beneficiari és la societat com a tal. Però és també innegable que la seva materialització requereix reconèixer drets individuals. Així, per exemple, l’objectiu d’una societat sana no es pot aconseguir si no es reconeix un dret individual a la sanitat. És doncs innegable que una part del seu cost és imputable a la societat, i que una altra part del mateix ho és a qui sol·licita la seva prestació. No cal oblidar que el reconeixement d’aquest dret, i excepte excepcions, no implica la seva gratuïtat. El problema se cenyeix, doncs, a determinar quina part del seu cost és imputable als uns i els altres. Mentre que la part que és imputable a la societat s’ha de finançar amb impostos, la que ho és al ciutadà s’hauria de finançar a través “d’alguna cosa” semblat a les taxes o als preus públics.

Si avancem una mica més, és innegable que el cost dels drets, els beneficiaris dels quals són ciutadans en risc d’exclusió social, s’ha de finançar íntegrament amb impostos perquè és a la societat a qui li correspon assumir tals situacions. Però, què passa amb la resta, això és, amb el cost imputable a la resta dels ciutadans? Doncs que una part del mateix s’hauria d’imputar a la societat, que és el seu principal beneficiari, i l’altra, al ciutadà, que és el seu altre beneficiari. Es parla, així, de costos inherents a drets “col·lectius”, i de costos associats a drets “individuals” que permeten fer-los efectius. Quina part s’imputa a un i a un altre? A manera de reflexió, suggerim un 50 % a cadascun.

Doncs bé; en relació amb el 50 % imputable a l’usuari, aquest l’hauria de finançar amb  aportacions en funció de la seva renda. A manera d’assaig, proposem que les rendes superiors a 60.000 € aportin un 100 %,  i que la resta de rendes aportin un 75 %, aportació que tindria com a límit un 40 % i un 25 %, respectivament, de la seva renda en termes de base liquidable; aportació que ha d’anar acompanyada d’un “bo”  per “consum mínim” per la part finançada amb impostos. Els excessos dels límits citats integrarien, també, el cost a finançar amb impostos.

En definitiva, crec necessari reflexionar sobre l’equitatiu finançament dels drets fonamentals que defineixen i caracteritzen a l’Estat social amb caràcter previ a la necessària i urgent reforma integral del sistema tributari. Ha arribat ja el moment d’abandonar la política del “parcheo” i d’afrontar la modernització d’aquest sistema. No ho demorem.

Inici » Historic » Drets fonamentals i fiscalitat