És l’evidència que assenyalen els fets: els cristians viuen a Catalunya amb la més completa indefensió política. Aquesta situació clara i rotunda pot ser subjectivament ignorada per alguns dels teòrics interessats. No té res de nou, dins dels grups marginats de l’espai públic, sempre hi ha aquells que cerquen la comoditat dels seus interessos individuals o la seva tranquil·litat d’esperit defugint una realitat profundament molesta. Alguns altres neguen tal marginació. Són aquells que supediten la seva creença religiosa, la seva fe, a una determinada ideologia política. Tampoc té res de nou. Es dóna arreu i en tota circumstància que part del grup marginat no hi vegi cap problema, fins a l’extrem de defensar a qui l’exclou. La imatge de l’oncle Tom de la famosa novel·la de Harriet Beecher Stowe, La Cabana de l’Oncle Tom, n’és un paradigma.
Aquesta marginació dels cristians respon a una dinàmica, té una lògica i unes conseqüències greus per a Catalunya
La dinàmica és la que porta a la destrucció de CIU, la liquidació d’Unió, definitivament desapareguda, i a la transformació formal de CDC en una mena de partit lliberal que es vol progressista. El seu simètric a l’univers paral·lel espanyol és Ciutadans, si bé PDEcat, havent renegat del llegat de Pujol, està molt més orfe que l’invent nascut -i evolucionat; avui té més finezza– d’una visió neo lerrouxista de Catalunya. Les dinàmiques de CDC i UDC no haurien estat possibles amb tanta velocitat i radicalitat, si dins de les seves matrius inicials, no hagués existit el ferment que les ha fet possible: en el cas de la primera opció, la feblesa de cultura política pròpia, i el complexa –no el de Pujol, certament- de “no ser prou…” prou nacionalista, prou progre. Per part d’Unió, posseïdors d’un sòlit bagatge polític, el problema té el seu origen en el no haver volgut o sabut traslladar-lo al terreny pràctic de l’aplicació política. Són lliçons de la història: qui no expressa una cultura política i no representa un entramat, un corrent social, més gran o més petita, està condemnat a desaparèixer o fer-se irrellevant en les institucions.
La lògica és que, mentre el catolicisme català passava d’una forta presència fins a la pomera part dels vuitanta, en l’escenari social, cultual i polític, fins a quedar difuminat, el laïcisme de l’exclusió religiosa, primer, i les onades de la perspectiva de gènere i LGBTI, després, s’apoderaven de l’escenari i implantaven el diktat del políticament correcte, basat en la incompatibilitat amb els fonaments cristians.
Hi ha una estreta relació entre la lògica dels esdeveniments i la dinàmica seguida, que tenen un resultat evident i que es pot resumir en aquest termes:
La part independentista de les institucions polítiques, ERC, PDEcat i CUP, tenen un comú denominador en la ideologia política que respecta la perspectiva de gènere i LGBTI, que alhora és l’espai compartit amb els que se situen contra la independència, PSC i Cs. Es podria situar el PP com aparent excepció, però és un emmirallament nascut de la seva oposició a tot quan no governa i el seu caràcter marginal a Catalunya, fruit del seu maltracta al nostre país. Un darrer exemple: d’aquí a dos anys es tardarà el mateix en anar des de Madrid a Castelló, que està a més de 400 km, que de Barcelona a aquella capital, de la que dista només 250 km. Quan el PP governa, sigui a l’estat a Madrid o a Galícia, les seves lleis pertanyen a la matriu de la ideologia de gènere.
El resultat de tot plegat es doble:
En l’àmbit institucional hi ha una degradació de la funció del Parlament Català. Va començar amb la Resolució 1/XI del 27 de setembre de 2015 en la que declarava solemnement l’inici del procés de creació d’un estat català independent en forma de república. L’obertura d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura constitució catalana. També establia que el govern havia d’iniciar en el termini de trenta dies la tramitació de les lleis de procés constituent, de seguretat social i d’hisenda pública. Afirmava tanmateix que el procés de desconnexió democràtica de l’Estat espanyol no se supeditarà a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, al qual considera mancat de legitimitat i de competència arran de la sentència de juny del 2010 sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Després, això ha acabat en res. S’ha tornat a la idea del referèndum, que ja es considerava superada, han passat no trenta sinó 150 dies i aquelles lleis ni tan sols han estat explicades, i han acudit al tribunal espanyol, Mas, Ortega i Rigau, defensant tècnicament, és a dir, dins de les normes de joc espanyoles, que no varen desobeir al TC, quan havien establert tot el contrari en la resolució del Parlament. Tot això és ridícul i fals. La paraula parlamentària no es pot canviar l’endemà. Aquesta pràctica és mortal de necessitat per a un Parlament.
I aquesta degradació parlamentària ha continuat, ja en l’àmbit més específic, en relació als cristians. La Comissió d’Estudi del Procés Constituent imposava en les seves conclusions i com a doctrina obligatòria de la futura constitució catalana, la perspectiva de gènere, abans d’iniciar tot debat. Uns ja han decidit per tots la futura ideologia de l’Estat català. Poc temps després, ara mateix, una altra comissió del Parlament, la d’Igualtat de les Persones, ha fet públic un Manifest de suport al col·lectiu LGBTI, en el qual insta a l’organització de la xerrada a evitar donar espai a plantejaments que atemptin contra el dret a la no discriminació, en una dinàmica d’assemblea popular, perquè una comissió de la més alta institució de Catalunya, no fa manifestos com una associació, ni indica a les entitats del país què poden o no poden fer. Un Parlament fa normes que regulen la vida de la societat, i controla i impulsa l’acció de govern, però en cap cas controla a la ciutadania. És una brutal confusió del paper de la institució.
Lleis que es desobeeixen, però no es desobeeixen, constitucions d’ideologia prefixada abans d’escriure la primera lletra, manifestos de Comissions, intromissió i xantatge a la societat civil. Són massa coses. És una dinàmica perversa que, com un càncer, està destruint per dins el nostre autogovern.
No comments so far.
Be first to leave comment below.