Catalans, estem perdent el temps i la realitat comença a ofegar-nos. Uns ens varen prometre un nou país al creuar la cantonada i sobre aquest objectiu irreal s’ha dedicat anys, esforços, diners i l’entusiasme de molta gent. Ara ja està clar que el país és el de sempre i que el “procés” és un fracàs.
Uns altres, que es presenten com nou arribats a la política, malgrat que estiguin trufats de vells personatges de progressisme català i d’Iniciativa per Catalunya -més de mig segle participant en el govern de Barcelona amb resultats perfectament descriptibles- prometen reduir la desigualtat i ajudar als de baix. De moment, són un niu de conflictes. La seva solució és repartir el que altres han acumulat a l’Ajuntament. Veurem com ho fan, però, i després, què faran per disposar d’una economia que no faci aigües i generi ocupació de qualitat? Incògnita. Assenyalen que el problema social és degut només a un petit nucli de dolents, no massa ben identificats -Colau cada vegada els desdibuixa més- i que els propòsits de la gran majoria són perfectes, com si el frau -per situar una xacra- no fos generalitzat. Hi ha, certament, un problema d’injustícia estructural, però també un altre de virtuts personals i col·lectives, de cultura moral, del qual hi participen uns i altres i que continua intocat, com una verge de Botticelli.
Alhora, el vell model està certament esgotat, però d’aquesta constatació no resulta deduïble que les propostes presents siguin la resposta. L’ésser humà sempre necessita respostes, però sovint no hi són i cal continuar interrogant-se. Es pot dir d’elles el mateix que MacIntyre diu del marxisme en relació al capitalisme: que en realitat la seva crítica es produeix des de dins d’ell, i reprodueix part de les seves categories. Una d’elles decisiva, que trasllada la gran propietat de les elits econòmiques a unes elits estatals encara més reduïdes i oligàrquiques, perquè concentren encara més el poder, i fa sorgir una nova elit més explotadora, perquè fins i tot utilitza sense mesura, el pensament i la llibertat com a matèria primera del seu poder.
Mentrestant, esperem respostes que necessàriament necessiten una governança excel·lent, ens ofereixen mal govern i inèrcies, perquè no saben o no poden construir una nova governança, que vol dir una nova administració. Ada Colau exemplifica el “nou” en aquest camp, amb el diàleg i la participació convertits en demiürgs imponents que només serveixen per encobrir la manca de decisions o fer acordar les decisions ja preses. Cóm volen fer res de nou si la màquina continua en mans dels de sempre? De moment viuen del verb fàcil de l’alcaldessa.
Però els problemes de fons creixen: la desigualtat i l’empobriment, i això no es resol només amb subvencions. La realitat és que en el context espanyol, la Renda Familiar Disponible catalana es distancia més del vèrtex, mentre s’acosta més a la mitjana i a les posicions de cua. Estem a dalt, sí, però ja en cinquena posició. L’Índex de Progrés Social de les regions europees, ens ha posat a baixar del burro, amb unes valoracions pèssimes. L’endeutament de la Generalitat té la qualificació de bo escombraria, i baixant. I perquè no hi hagi mals entesos, amb el dèficit fiscal i el fiançament autonòmic: València, que té les dues qüestions més malparades que les nostres, presenta uns perfils dolents però millors. Què ens ha passat?
Doncs, que com a mínim de l’època de Maragall amb el Nou Estatut, s’ha concentrat l’atenció sobre la qüestió de l’autogovern, cosa que estaria més bé si fos conseqüència d’una acció de govern modèlica, que mostra amb fets l’eficiència catalana d’una banda -i això ens fa forts en qualsevol escenari- i assenyala per la via dels fets que el vestit de l’autogovern explota per les costures, per la musculatura del cos col·lectiu, la qual cosa ens dóna raons i arguments. L’avantatge d’aquesta via és que sempre tots i guanyem. L’inconvenient, que cal gent capaç al davant que combini eficiència amb justícia social, tradició -eina i feina- i progrés social.
Els problemes s’acumulen sense resoldre i ens sorgeixen de nous sense cap opció per afrontar-los El més evident, l’envelliment, perquè a Catalunya -com a Espanya- la maternitat cada vegada és més tractada com una malaltia de transmissió sexual, que com un acte magnífic i necessari que exigeix reconeixement cultural i institucional. Si al govern català, a les diputacions i als grans ajuntaments, les mares i les famílies amb fills els interesses la meitat del que els interessa exalçar tot el que provingui del lobby GLBTI, la natalitat milloraria.
Perdem progressivament de l’ordre del 12% dels llocs de treball com a conseqüència de la quarta revolució fruit de l’automatització (The risc of Automation for Jobs in OCDE countries) Però, aquella xifra, que és molt alta, no es distribuirà de manera igual sinó que castigarà els nivells més baixos de formació i més repetitius com tasca laboral. Hi afegim el catastròfic escenari de repetidors, abandonament escolar, ninis i immigrants de baixa formació, i tindrem un panorama dantesc
O la salut, per situar una altra novetat, la combinació del canvi climàtic que portarà noves malalties: El Zika per citar-ne l’última és potencialment transmissible a Catalunya; necessita més massa crítica de malalts, però pot arribar de la mà, millor dit de la picada del mosquit tigre, o l’alarma generalitzada per la resistència creixent dels bacteris als antibiòtics, no són temes de la Fi del món, però sí que mereixen atenció i prevenció. Però, en realitat, el Conseller de Sanitat, que sosté en el Parlament que la solució de les llistes d’espera és la independència, no té altre acudit que restringir la informació als pediatres de l’assistència primària, la primera línia de la sanitat, sobre un possible brot víric perillós pels nadons, per no causar alarma. Quin estrany concepte dels metges té el conseller Comin, que no els informa d’una possible epidèmia perquè no s’esverin?
Mentre tot això passa, l’ajuntament de Terrassa, a iniciativa de la CUP i amb els vots favorables de tothom, PSC, ERC, C’s, CDC, excepte el PP, acorda destinar 15000 euros anuals per comprar i distribuir gratuïtament copes pel sagnat menstrual. Tenim formes de governar tan atentes que s’ocupen fins i tot del període de la dona. Més tard o més d’hora li tocarà a la fimosi.
Al·lucinant, i a més sense necessitat d’ingestes estranyes.
No comments so far.
Be first to leave comment below.