CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Unió i PSC. Dues reunions decisives per a un futur incert Unió i PSC. Dues reunions decisives per a un futur incert

Unió i PSC. Dues reunions decisives per a un futur incert

Editorial 8 November, 2016 CatDialeg.cat 0
5 / 5 (3 votes)

Inici » Historic » Unió i PSC. Dues reunions decisives per a un futur incert

El PSC ha estat de sempre un partit de poder. La seva hegemonia municipal a Barcelona, a la seva àrea metropolitana i, per extensió, a la Diputació, el va acostumar aviat a funcionar sota aquest paràmetre que acabà constituint el ciment més important de la seva cohesió. Es diu que el boom independentista l’ha fraccionat. És una realitat parcial. Abans d’això havia començat la seva pèrdua de poder amb la caiguda del tripartit (Barcelona i la Diputació). Menys càrrecs, més llibertat per buscar-se la vida. De fet és la mateixa lògica que va fer desaparèixer el Partit dels Treballadors a Catalunya, durant la transició, en les primeres municipals. EL PSUC va xuclar a gran part dels seus quadres amb càrrecs als ajuntaments.

Ara, la versió més reduïda del PSC, que té al capdavant un brillant tàctic, Miquel Iceta, fa tres operacions simultànies i arriscades, però segurament les úniques possibles, si juga a recuperar-se. Una, la de desmarcar-se del PSOE a causa d’una qüestió crucial. El “partit del poder”, un cop abastit els fonaments de l’estat del benestar, i en el cas de Barcelona el discurs maragallià, es va refugiar, en la inanitat del Gender, com exponent de l’esquerra, i sobretot amb la dialèctica de demonització del PP. “ Si tu no hi vas, ells tornen”, i la figura del dòberman, defineixen bé l’imaginari que tot el contingut es basa en la negació. Votar per Rajoy és perdre la identitat. D’aquí el no del PSC. Però, alhora, cerca mantenir una relació estreta, depenent fins i tot, amb el PSOE, perquè només li faltaria aquesta per acabar d’estavellar-se. La tercera línia és moure les fixes per prefigurar un nou tripartit, amb els comuns com a socis i a l’espera del que pugui fer ERC, en el benentès que si assoleixen una aliança amb els primers, tindran mitja partida resolta.

La situació d’Unió és molt més crítica, sense presència parlamentària i amb un endeutament que l’ha dut a la suspensió de pagaments. L’organització política en els seus termes materials ha esdevingut impossible.  Manté, però, intacte la seva Fundació Coll i Alentorn i les possibilitats que aquesta li atorga econòmicament i en l’àmbit internacional i de la cultura política. No és molt, però és un fonament. Del seu plantejament es manifesten dos objectius: mantenir el llegat d’Unió en el que sempre ha significat i, alhora, cercar una entesa per fer un espai -que no un partit; potser una coalició- més ampli, amb presències lliberals i socialdemòcrates. La veritat que explicat així sembla com una re invenció de l’UCD en la seva fase més primitiva, però sense Suárez, ni diners, ni poder. La veritat és que amb la prèdica genèrica d’un catalanisme centrat i l’ús permanent de l’adjectiu moderat, és difícil que desperti entusiasme després dels estralls de la crisi i la febrada independentista. Segurament és una aproximació i un treball intens, i en els pròxims mesos perfilarà el que s’ha de fer.

La veritat és que en el pensament polític cristià hi ha un enorme dèficit de reflexió política, d’anàlisi diagnòstic i proposta. I, sense aquest bagatge, no hi haurà futur

Faria bé Unió pouant en el seu pensament, començant pels textos de 1932, els fundacionals, no òbviament com anacronisme, sinó sota reflexió de situar-los en el seu context i preguntar-se quina és la seva actualització en el context cultural. Un treball polític, que si es fes allunyat d’academicismes i construint la reflexió sota l’exigència de la realització d’una nova alternativa per a la segona dècada del 2020, li serviria per guanyar potencial polític i aplegar persones de vàlua.

Dos eixos de pràctica política semblen lògics a curt termini. Uns és promoure la construcció d’una coalició electoral concreta per donar la batalla municipal de Barcelona. La victòria o un gran resultat sobre Ada Colau, de la qual les eleccions del Parlament són una fase prèvia -i no a la inversa- o un passar d’elles si són a l’inici del 2017. El futur polític és la batalla de Barcelona perquè aquest és el centre neuràlgic, el punt fort i feble, alhora, dels comuns. L’altre és organitzar allò que paradoxalment mai ha fet sent un partit demòcrata cristià: articular la complicitat amb els àmbits cristians, entitats i persones, cercar conèixer i representar el que volen i necessiten. Segurament l’elaboració d’un projecte cultural, un projecte global i sectorial de societat per Catalunya, establir uns acords fonamentals, dibuixar una alternativa de país,  seria decisiu. Però aquest projecte quedaria limitat si no cerqués al grup majoritari i oblidat, segurament per la seva identitat feble: el catòlic no practicant, el batejat que en una mesura heterogènia es manté allunyat de L’Església. Com amb el treballador industrial abans del marxisme, hi ha aquí una escassa consciència de “classe,” de grup social, de pertinença, que cal activar i enfortir. El potencial que ofereix internet facilita i molt la trobada amb aquestes persones.

Tot plegat conflueix en un comú denominador que hauria de bastir l’eix del programa econòmic i social: superar el veritable espoli que a Catalunya sofreix l’extensa classe mitjana, i promoure la seva recuperació, cosa que també va molt lligada a la necessitat d’una política familiar integral i integrada. Òbviament la primera causa és la globalització, com bé ho descriu la coneguda com la corba del coll d’elefant. Però, a més, a Catalunya s’han orquestrat des de la Generalitat poques però dolentes polítiques sobre ella, i res sembla que vagi a canviar. Avui, la nostra classe mitjana es pot definir com aquells que ho paguen tot perquè ni escapatòria tenen, i no reben res, perquè res està pensat per a ells. Doncs, aquests, precisament aquests, no tenen cap partit que els aculli.

Catòlics, batejats, classe mitjana, famílies, afrontament decidit de les polítiques Gender i del laïcisme de l’exclusió religiosa i cultural. Aquesta és la majoria del país sobre la que Unió pot aixecar el seu futur. 

CatDialeg.cat

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies