CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Unió Democràtica, els cristians i la política catalana Unió Democràtica, els cristians i la política catalana

Unió Democràtica, els cristians i la política catalana

Editorial 24 March, 2016 CatDialeg.cat 0
5 / 5 (3 votes)

Inici » Historic » Unió Democràtica, els cristians i la política catalana

Amb 100 mil vots, una bona pila, UDC es va quedar fora del parlament de Catalunya. Per primera vegada des de la recuperació de la democràcia, aquest històric i alhora innovador partit s’ha convertit amb extra parlamentari, i amb les actuals regles de joc li costarà molt per si sol tornar a les institucions, sobretot si no és capaç de fer un canvi radical, no a l’estil de Convergència, que de primer partit es va convertint en una força a la cua a força de córrer esgotadorament darrera la pilota, que està en possessió d’altres, sinó aprofundint des de la seva tradició cultural i política l’anàlisi de la realitat. Perquè la tradició no és una llosa, com pensen els dirigents i part dels afiliats convergents, sinó una eina extraordinària sempre i quan se sàpiga fer servir, com bé explica J Cuncunegui a: Alasdair MacIntyre. Tradición, revolución y modernidad.

I aquesta situació d’UDC cal relacionar-la amb dues més. La primera és la nul.la representació política de l’agenda cristiana. Només cal veure la deriva de CDC, visible en el globus soda de les “primeres” 500 respostes a l’enquesta interna, per a constatar-ho. Avortament, no ja amb la llei de Zapatero, sinó lliure, allò que no existeix en cap lloc del món, eutanàsia, adopció per part de parelles homosexuals -curiosa pregunta que només pot ser interpretada com un test, donat que és un dret reconegut. És clar que un percentatge de cristians no tindran problemes en assumir tot allò i el que calgui, sobretot els educats en la “perspectiva TV3”, on només tenen cabudes dues monges molt especials, Lucia Caram i Teresa Forcades, el Pare Manel i ara l’estrella de Charamsa, el sacerdot suspès per la seva pública militància GLBTI. Però el gruix central perdrà la seva fidelitat de vot al partit, en la mesura que han pres consciència, o la va prenent, de la mutació del moviment fundat per Pujol, el que fou bisbe Carrera i el demòcrata cristià Anton Cañellas.

CDC, com Ciutadans, ha passat a engruixir el poblat espai dels partits que tenen uns programes que xocant amb l’ideari catòlic en punts molt sensibles. Aquest és un terreny superpoblat, mentre que en l’altre, aquell on els catòlics poden trobar una interlocució favorable, pràcticament no hi ha interlocutor parlamentari.

No estem parlant de confessionalitat política, ni res que s’hi assembli, sinó d’acollida més o menys fàcil de determinats postulats. Un exemple val més que una llarga exposició: el lobby GLBTI, té una bona acollida en tots els grups parlamentaris, malgrat, diguem-ho així, l’exotisme de bona part de les seves posicions, com el presumpte dret a “lligar” en lavabos públics, com ho constata l’Observatori Contra l’Homofòbia, del Front d’Alliberament Gay de Catalunya. Ensems, els cristians troben d’entrada un nul.la recepció dels seus punts de vista, com es va mostrar al final de la legislatura passada amb el refús a la seva proposta de legislar contra la discriminació de tots els grups -una cosa que sembla de sentit comú- en lloc de limitar-ho només sobre el col·lectiu GLBTI.

El que estem subratllant no és tant l’atenció a aquest o aquell altre grup sinó al desequilibri extraordinari contra els punts de vista cristians en el Parlament i en el Govern.

Seria lògic que Unió tingues molt present aquesta orfandat d’un gruix important de ciutadans de Catalunya; ni molt menys l’única. Assenyalem-ne d’altres: la de la classe mitjana, la de les famílies amb fills petits i joves, la laboral sobre les dones embarassades i els aturats de llarga durada, els aturats joves i majors de 50 anys, els immigrants, els homeles, els gitanos.

La Catalunya actual envia molta gent a la perifèria existencial.

I és que la combinació d’un sistema econòmic, que fabrica desigualtat i injustícia i que ningú aborda més enllà de la política de la repartidora, i l’engruiximent del sector públic com a solució taumatúrgica, que són els postulats de la “neo esquerra”, no resolen res de fons.

La segona característica és que ara com ara l’hegemonia cultural -per tant política, està guiada per aquella cultura sorgida de la crisi: Barcelona, en Comú, Catalunya sí que es Pot, Podemos, la CUP i el seguidisme cultural d’un PSC desarmat, i una ERC que forma part d’aquest imaginari, al qual CDC -greu error- ha deixat de ser alternativa.

Tot això ofereix grans possibilitats a UDC, si és capaç de desprendre’s de les inèrcies del passat, formular un projecte molt més ampli, obert i ambiciós, que el simple “apuntat Unió”, i saber unir forces per construir l’alternativa cultural i disputar-ne l’hegemonia, condició inapel•lable per tenir una nova i forta presència política.

CatDialeg.cat

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies