CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Torras i Bages, avui Torras i Bages, avui

Torras i Bages, avui

Acabem de celebrar el centenari de la mort del bisbe de Vic
CulturaZPortada DerechaZResto 16 February, 2016 Miquel Bordas Prószynski 2
4.80 / 5 (5 votes)

Inici » Historic » Torras i Bages, avui

Acabem de celebrar el centenari de la mort del bisbe de Vic, el venerable Josep Torras i Bages († 07.02.1916). En les presents hores tan desmemoriades, no cal dir que la commemoració ha transcorregut sense gaire ressò. A molts, segurament, aquest nom i aquests cognoms no els hi diran res.

torrasibages2O tempora, o mores! Tot plegat ens esperona, i és que si sabem d’on venim, sabrem on anar i com cal anar-hi. Certament, la figura i l’obra del Dr. Torras, per a qui hi estigui interessat, resulten fàcilment accessibles. Gràcies a Déu, disposem de bons i nombrosos estudis i biografies sobre el bisbe de Vic. Les seves Obres Completes han assolit encara no fa gaire la tercera edició. Hem d’afegir-hi l’edició del seu Epistolari. Al seu torn, La tradició catalana és un clàssic de la nostra literatura, reeditat mantes vegades.

 

Pel que fa a la significació de Josep Torras i Bages, vull remarcar abans de res el fet que estem parlant d’un venerable, servent de Déu, el procés de canonització del qual roman obert, tot esperant el miracle definitiu que el segelli. És a dir, molts estem convençuts que Torras i Bages gaudeix de la visió beatífica. Vet aquí un sant de pedra-picada. La qual cosa fa encara més universal la seva persona. Com a tal, la seva influència, el seu paper mediador entre el Cel i la Terra, especialment envers la terra catalana, pren gran actualitat. Cal explotar-ho: privadament, bo i subjectant-nos al judici definitiu de la Santa Mare Església. Cal pregar-li, encomanar-li coses. Demanar-li que ens obtingui la gràcia divina. I, sobretot, podem i devem ingressar a la seva escola. Una escola de saviesa.

Els títols i qualificatius laudatoris que ha rebut Torras i Bages volen descriure alguns aspectes del seu relleu biogràfic. Quedem-nos amb els de Patriarca de Catalunya i Sant Pare dels temps moderns.

Val a dir que el bisbe Torras fou un home d’Església. A aquesta realitat sobrenatural li dedicà el bo i millor de les seves forces. Des de la seva circumstància més concreta, es deixà estimar per Jesucrist i correspongué fidelment a una crida, que fructificà en una empresa de servei apostòlic. No endebades, com a bisbe, elegí el lema paulí pro Christo legatione fungimur. Recordem doncs la tasca pastoral que s’imposava Sant Pau a la segona carta als Corintis i que hom ha llegit a la litúrgia eucarística del Dimecres de Cendra:

nosaltres fem d’ambaixadors de Crist, i és com si Déu mateix us exhortés a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu. Déu va tractar com a pecador aquell que no havia experimentat el pecat, perquè en ell nosaltres poguéssim ser justos segons la justícia de Déu. Us exhortem, com a col·laboradors de Déu: No malverseu la gràcia que n’heu rebut. Recordeu que ell ha dit: «T’he escoltat a l’hora favorable, t’he ajudat el dia de la salvació». Ara és l’hora favorable, ara és el dia de la salvació”.

D’aquesta missió, de les seves reflexions, de l’acció del seu ministeri, de l’amic, del confessor, del consiliari, del literat, del bisbe, se n’aprofitaren els nostres avantpassats i encara molts de nosaltres en podem trobar testimonis de referència més o menys propers.

Tanmateix, la lleixa del Dr. Torras, principalment, la trobem al seu magisteri escrit. Si hi ha una escola torrasiana, ell n’és el mestre. Crec que no m’excedeixo si goso afirmar que els catòlics, sobretot els catalans, tenim l’obligació moral de formar-nos amb el prelat vigatà. Es tracta d’una educació intel·lectual, però que s’adreça a bastir moralment a la persona. A la seva darrera pastoral, La ciència del patir, ell recordava que l’objecte del cristianisme era fer homes virtuosos i no intel·lectuals. Per aquesta raó, baldament sigui convenient, àdhuc indispensable, llegir i rellegir La tradició catalana, hem de recórrer sovint a les seves pastorals i exhortacions episcopals. Han ultrapassat el marc del seu temps i del seu espai. Només podem plànyer-nos que hom no les hagi traduït a altres llengües, llevat de la edició castellana que promogué en vida de l’autor el cardenal Vives i Tutó, la qual cosa hauria universalitzat la seva obra. En tot cas, de la seva ploma n’eixiren autoritzades i inspiradíssimes lliçons que abracen tota la vida eclesial, la qual òbviament inclou la comunitat política. Vida o esperit que reflecteix el pols de l’exercici de les virtuts teologals que els cristians reben infoses pel baptisme. Una Església, a més, que com ell ensenyava a la primera pastoral d’ingrés al bisbat de Vic, De la Ciutat de Déu i de l’Evangeli de la Pau, és el món o la societat sobrenaturalitzada. Pressuposa, per tant, l’ordre natural, ensems la mateixa vida social i política, però que es projecta cap a la Pàtria celestial.

Des d’una afectivitat concordada amb els batecs de l’Església, en Torras i Bages hi trobem una sintonia ajustada a les directrius dels Vicaris de Crist, concretament els papes que coincidiren temporalment amb la seva existència: beat Pius IX, Lleó XIII, Sant Pius X i Benet XV. En fou un fidel altaveu a casa nostra. Tot defugint modernismes pedants, el Dr. Torras acudia a les fonts de la filosofia i teologia perenne, primerament a Sant Tomàs, però també als nous corrents teològics de la vida espiritual, com són ara les devocions al Sagrat Cor o a Sant Josep. Vegeu sinó la seva afinitat amb el pensament del jesuïta francés Henri Ramière.

Això va permetre que Torras i Bages desenvolupés un instint eclesial molt madur, de gran finesa, pel qual escatia profundament les diverses situacions i dificultats amb les que es topà al llarg del seu sacerdoci. Era capaç d’oferir orientacions molt congruents a les necessitats socials que li eren contemporànies. Bona part dels seus judicis, salvant els temps, són ben actuals i el seu exemple personal ens és un estímul per a guiar les pròpies actituds.

Per tant, què ens diu la memòria i la tradició torrasiana? Ha estat superada, diguem-ho així, a la llum del progrés dels temps o, particularment en l’esfera eclesiàstica, del Concili Vaticà II? De cap manera. La pastoralitat del bisbe Torras i Bages ha de ser vindicada per tots. El seu mestratge és patrimoni de l’Església sencera i, per tant, de tots els cristians que volen sentir amb ella. El bisbe de Vic és un home que uneix i no divideix. És un dels nostres. Òbviament, un home de tants matisos es presta a plurals interpretacions, algunes divergents i d’altres complementàries. Això, nogensmenys, no hauria d’ésser un problema. És des del cor del seu pensament, fruit d’un mateix baptisme i empès pel mateix Esperit, on el podem prosseguir. Per això, vull reclamar el somni de Torras i Bages, especialment pel que fa a Catalunya. Enguany, quan els nostres campanars emmudeixen, per no despertar-nos de les nostres sons, el Dr. Torras trona sense complexos. Clama, ne cesses. En una societat apòstata en tantes facetes, la invocació d’una Catalunya cristiana adquireix un nou valor, que suposa alhora una enorme responsabilitat per als cristians de Catalunya: restar testimonis fidels i esperançats; sembradors conscients de l’honor i del cost que això implica – el martiri de cada dia.

La nova evangelització de la pàtria terrenal ha d’arrancar d’un judici realista de l’estat de decadència de les nostres institucions polítiques i socials, en particular, de la família. Aquesta desvaloració tanmateix no pot caure en un pessimisme depriment. Al contrari, el providencialisme de Torras i Bages (la capacitat de judicar la història des de la fe) està farcit d’optimisme, perquè la gràcia que se’ns dóna es renova constantment. D’aquí la necessitat de mantenir una pregària confiada. És clar que aquest ideal, per tal de no caure en voluntarismes eixorcs, ha de reconèixer que tots, nosaltres el primers, estem necessitats de la misericòrdia divina. Només Crist ens redimí a la Creu i aquesta Creu ha de continuar presidint Catalunya. I si més no, conscientment, a nosaltres

mateixos, en el que ha estat una claudicació anticipada i vergonyant. La lluita per les idees i per la cultura, a casa nostra, ni tan sols l’hem plantejat. El combat pels valors no negociables -que compendià Benet XVI (respecte i defensa de la vida humana, ençà la concepció fins la seva fi natural; la família fonamentada en el matrimoni entre l’home i la dona; llibertat educativa pels fills i promoció del bé comú)- Torras i Bages el dugué a terme decididament i sàviament, davant el repte d’una modernitat que pretenia dissenyar una societat sense Déu. Heus aquí la urgència de recrear una cultura cristiana a Catalunya, però que no es podrà procurar sense tenir àmbits familiars o socials –també educatius- on s’hi respiri una atmosfera cristiana. No volguéssim pas recloure’ns en un gueto, però sí que ens cal preservar espais d’aire net. Que el Decàleg presideixi les nostres relacions. És a dir, aconseguir una vivència efectiva de la nostra filiació divina i d’una fraterna comunió en la caritat, de recerca i defensa de la veritat i de la bellesa, perquè amb més vigor i il·lusió puguem sortir en nom de Crist a les perifèries existencials dels nostres germans.

El bisbe-mestre basava tota la seva pastoral apostòlica en una evangelització “tradicional” del poble cristià, mogut per un zel per les ànimes que es traduïa en fer-se proper, per exemple, a través de les visites pastorals. Tothora, ell insistia en la necessitat de promoure una vida empeltada a les fons ordinàries de la gràcia: els sagraments, la predicació i la pregària, concretament expressada en el Sant Rosari. D’aquesta deu en brollà una genuïna tradició. Una tradició torrasiana de santedat, que refulgí en els nostres màrtirs de la Guerra Civil –les nostres glòries- però també en meravelles com la persona del beat Pere Tarrés. Un patrimoni que, malgrat les aparences, encara no s’ha estroncat.

Ateses aquestes consideracions, no podríem acabar sense un últim apunt dedicat al catalanisme o regionalisme degudament practicat de Torras i Bages, tal i com el presenta a La tradició catalana. Crec que enguany reflexió tampoc ha perdut la seva actualitat i enceta noves perspectives per conciliar les inquietuds hodiernes.

La tradició catalana és un clàssic de la nostra literatura

La tradició catalana és un clàssic de la nostra literatura

La filosofia política del regionalisme del nostre bisbe s’erigeix en una doctrina moral dimanant del quart manament: una expressió del patriotisme o d’amor social, que ell anomenava caritat de pàtria. El Dr. Torras assumia la concepció clàssica de la política aristotèlico-tomista, però no oblidéssim pas que també quedava marcat per certes categories romàntiques ambientals –no necessàriament d’origen tradicional- que impregnaven la cultura oficial del moment. En tot cas, la pàtria o regió en el seu pensament representava, com a terra dels pares, una concreció de la comunitat política (la civitas). Al seu torn, Torras i Bages impugnava ferotgement els pressupòsits de l’Estat modern, obra del despotisme centralista i del parlamentarisme liberal, cada vegada més orientat envers el socialisme totalitari i opressor de la llibertat, tot disfressat de democratisme (l’Estat dels hegelians). D’aquí que Torras i Bages rebutgés igualment el regionalisme inspirat en els mateixos principis liberals o utilitaris sobre els que reposava el centralisme: el que ell anomena regionalisme revolucionari.

Doncs bé, per al regionalisme torrasià, essent la pàtria regional una federació de famílies –i una família entroncada preferiblement en una casaaquesta realitat immediatament perceptible esdevé la nostra mare social, causa de nostre ser. Per això la reconstrucció de la pàtria, singularment la catalana, ha de partir de la regeneració de la família i dels costums públics. I és que els costums catalans –sobre els que es recolzava el dret català- eren costums cristians. Històricament, la pràctica política del pactisme havia estat possible gràcies a que els representants dels estaments socials reconeixien l’objectivitat d’uns fonaments religiosos i principis morals d’unitat social (el dret natural, en realitat, que es positivitzava en el ius commune europeu), la qual cosa els permetia conjuminar els diferents interessos en joc, sovint contraposats. Oi més, Crist, Nostre Senyor, era el que unificava i harmonitzava la varietat social. Aquest, per al nostre autor, ha de ser l’esperit del poble, que dinamitza i orienta la pròpia vida social, assegurant-ne la cohesió i la unitat de pensament en les qüestions fonamentals. Esperit identificat per Torras i Bages amb la tradició cristiana de Catalunya. Per aquesta raó, davant del risc de que l’esperit català perdés el seu caràcter cristià, que el degeneraria i crearia una Catalunya de paper –una transsubstanciació de la pàtria- Torras i Bages sentia la necessitat d’educar l’esperit de la pàtria en la fidelitat a la obra de Déu. Crist, restaurador de la naturalesa, és el cor de la nació catalana, arriba a dir. Cal servar, per tant, la tradició nostrada, autènticament cristiana i catalana. El Dr. Torras és, indubtablement, un catalanista pel cristianisme (i no al revés).

La pràctica del regionalisme, el govern del país pel país, al capdavall, és una plasmació del dret i deure de la participació de tot el poble en la cosa pública. En qualsevol cas, la doctrina política del Dr. Torras renunciava a apostar per una forma política determinada, la qual cosa, de fet, el distanciava de la pròpia tradició política monàrquica més immediata (encarnada en el carlisme tan arrelat a Catalunya). Però tampoc trobarem en ell una afirmació de la sobirania nacional. El seu regionalisme –una vindicació de la identitat catalana- no implicava cap reconeixement del principi de les nacionalitats o d’una autodeterminació voluntarista, que menystingués o desfés la vinculació amb la resta de la comunitat política espanyola. No hi ha separatisme en Torras i Bages. I és que la llibertat per a ell és un mitjà i no un fi indeterminat. Al contrari, el regionalisme torrasià malda per la unitat verdadera i no artificiosa o forçada. S’entén aleshores el sentit profund de la seva admirable definició d’Espanya com a conjunt de pobles units per la Providència.

Miquel Bordas Prószynski

És advocat i doctor en Dret

    Your email address will not be published. Required fields are marked *

    Ús de cookies

    Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

    Aviso de cookies