CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Situació de Catalunya Situació de Catalunya

Situació de Catalunya

L’estratègia del procés i l’immobilisme del Govern espanyol han situat la política en un fangar, una situació de bloqueig que consumeix les energies, i que ningú sembla capaç de supera
CatalunyaPolíticaZPortada Derecha 5 October, 2017 Josep Miró i Ardèvol 0
5 / 5 (1 votes)

Inici » Historic » Situació de Catalunya

La situació econòmica a Catalunya ha millorat i així continuarà a curt termini. Malgrat aquesta evidencia l’escenari social i polític és cada vegada més difícil i incert, i acabarà danyant les expectatives personals i col·lectives, incloses les empresarials. Tres són els grans components crítics d’aquesta dinàmica negativa:

Un és l’estratègia del procés i l’immobilisme del Govern espanyol, que han situat la política en un fangar, una situació de bloqueig que consumeix les energies, i que ningú sembla capaç de superar.

El segon neix de la desigual distribució dels costos de la crisi, i dels beneficis de la represa: la classe mitjana està malmesa i ha augmentat la població amb ingressos baixos. El resultat és un canvi polític de conseqüències encara no plenament visibles i l’empitjorament del creixement econòmic.

El tercer component té arrels profundes i desateses, que afecten les condicions objectives que han dotat Catalunya de les seves característiques més positives: una afortunada combinació de valors, família, empenta empresarial i associacionisme. Vicens Vives, un del principals llegidors de la manera de ser catalana (com també Josep Ferrater Mora), constata que el primer ressort de la nostra psicologia és la voluntat de ser. Aquesta definició, vàlida anys enrere, ja no serveix per imprecisa. Ser, sí, però per ser què? Perquè avui la societat catalana ha perdut tota referència comuna que no sigui l’individualisme del guany i del consum. Mai hem tingut gaire sentit d’Estat, però en ocasions ho hem compensat amb la força de la responsabilitat col·lectiva, guiada per aquella voluntat. On para avui tal virtut?

La realitat és que estan malmeses les institucions que varen fer possible tot el nostre floriment, les normes col·lectives, les maneres de fer i de ser, el capital moral i social. Recordem-les:

Situació de Catalunya

Imatge procedent de l’agència de fotografia americana d’imatges en stock, Getty Images.

La casa pairal com a expressió de solidesa i continuïtat, esdevinguda llar urbana per la dinàmica social. Lligada a ella, la nissaga, concentrada després en la família, com a lloc estable d’acollida i reciprocitat (sense l’associació entre hereus i cabalers la revolució industrial difícilment s’hauria produït. Sense l’esforç titànic de la menestralia per millorar i educar els fills, el nostre progrés social hauria estat improbable).

L’aptitud pel treball, eix de continuïtat i realització personal, l’eina i la feina ben feta, i no només el treball com un temps ocupat per guanyar diners.

L’associacionisme, compensador de la individualitat catalana, concebut com a via de perfecció i servei personal i col·lectiu, és una altra institució, si no malmesa, sí fràgil com ho mostra la seva dependència de la subvenció pública. Ell ha estat, junt amb la família, el fonament del nostre important capital social.

El pactisme, la vocació per la intervenció plena en la política espanyola, l’actitud hispànica, que dibuixa Vicens, apresa dels fracassos provocats pels tancaments i trencaments.

Per últim, però no el menys important, l’arrel, el cristianisme, practicat per uns com a cultura i tradició secular portadora d’un determinat model de valors i virtuts, entès per altres com a fe religiosa, de la qual aquelles brollen, està malmès i és marginat de l’esfera pública.

Res ha substituït aquestes institucions que ens han fet, i han aportat allò que és el millor de nosaltres (també han introduït elements negatius, però sumat i restat, el balanç és òbviament bo). És un terrible error pensar que el nores i l’afany individual de guanyar diners per consumir ens faran progressar. Només cal fer una llambregada a les infraestructures socials decisives i insubstituïbles: dos divorcis per cada tres matrimonis. La primera autonomia junt amb Balears en avortaments (12,73 per 1.000 dones de 15 a 44 anys, i un augment del 33% en relació amb l’any 2000), una fertilitat de només 1,39 fills per dona. Una tercera part de les famílies no saben o no poden educar els fills.

Les respostes que aporten les nostres institucions polítiques i civils a les necessitats i febleses són insuficients i no tenen capacitat de capgirar la tendència cap a la incertesa, el conflicte i el deteriorament institucional, social i econòmic. És així, perquè parteixen de diagnòstics fragmentats o dogmàtics. Fins i tot, en ocasions, les respostes faciliten l’emmascarament de les arrels dels nostres mals. El que es fa no és prou per abordar les carències del present i les amenaces del futur, per transformar a millor la nostra societat. Perquè l’única via real és recuperar, sense anacronismes, les institucions que ens han fet pròspers i socialment benèfics.

Trencar la tendència al deteriorament col·lectiu vol dir obrar un renaixement que relligui –com als països d’èxit– progrés i tradició. Conservar millorat el bo, incorporant el que de bo té el ou. Aquesta gran tasca necessària no pot ser obra d’uns quants, però només uns quants tindran la intel·ligència i decisió necessària per obrir el camí.

Article publicat a La Vanguardia el dia 6 de març de 2017.

Josep Miró i Ardèvol

és membre del Consell Pontifici pels Laics, president d'e-Cristians, editor de Forum Libertas i col·laborador a La Vanguardia de Barcelona

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies