CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Sílvia Cóppulo entrevista a Catalunya Ràdio a una dona que va avortar: “Estic totalment penedida” Sílvia Cóppulo entrevista a Catalunya Ràdio a una dona que va avortar: “Estic totalment penedida”

Sílvia Cóppulo entrevista a Catalunya Ràdio a una dona que va avortar: “Estic totalment penedida”

La Montserrat es va acollir al Projecte Raquel per superar el seu trauma després d’avortar. “Vaig passar un infern”
SocietatZPortada DerechaZResto 9 September, 2015 Núria Vilellas Camps 6
5 / 5 (2 votes)

Inici » Historic » Sílvia Cóppulo entrevista a Catalunya Ràdio a una dona que va avortar: “Estic totalment penedida”

La Montserrat té 44 anys i ja en fa 4 que va prendre la pitjor decisió de la seva vida. Avortar. “He conegut a moltes dones que han avortat, de moltes edats, de jovenetes i de grans, i per totes és un drama terrorífic. No es pot explicar, només ho podem entendre aquelles dones que ho hem patit”.

En aquella època era una dona soltera, que va començar una relació amb un home que no li convenia, “estava sonat, crec que era psicòpata i tot”, i que estava totalment obsessionat en tenir un fill. Ella se’l va voler treure de sobre, i després es va adonar que estava embarassada de 3 mesos, “no pensava que amb 40 anys em podria quedar embarassada, a més tinc una vida laboral molt activa i la veritat és que no controlava quan em venien les menstruacions”.

La Montserrat ha narrat la seva traumàtica experiència en una entrevista a Catalunya Ràdio, i ha explicat que pensava que “si tenia el fill aquest home sempre estaria al meu voltant embolicant i això acabaria sent un drama per mi”. I afegeix que “vaig cometre l’error de fer-li pagar al nen”, però “en aquesta situació estàs ofuscat i prens males decisions”.

“Sempre he criticat l’avortament i sóc la primera en pensar que ningú té dret a treure-li la vida a un altre, i per això sempre he criticat a les dones que avortaven. Però ara les puc entendre, perquè a la vida a vegades et trobes en situacions on se te’n va el cap, estàs ofuscat i et sents sol”. La Montserrat ha explicat que encara que semblés que estava molt acompanyada realment se sentia molt sola. “Em deien que la decisió l’havia de prendre jo, que era la mare i que havia d’escollir perquè era la meva vida, que només havia sigut un error i que no passaria res per avortar. Però jo necessitava que algú em digués que no estava bé, que havia de tirar l’embaràs endavant”, perquè “no estàs amb la capacitat de triar, i sempre tries malament”.

El moment més complicat

El moment més dur va ser el dia que va anar a avortar. “Vaig preguntar si el nen patiria –es veu que ho pregunten totes les mares–, i em van dir que no, que seria un alliberament. Però no té res a veure amb la realitat”. Encara que la Montserrat admet que la decisió va ser només seva “quan vaig arribar a la clínica jo no volia avortar. Si algú m’hagués preguntat si m’ho volia pensar millor hagués dit que sí, però va anar tot tan de pressa que ni me’n vaig adonar que ja era fora”.

Després ve la pitjor part. “Tenia malsons amb nens destrossats, perquè el sentiment de culpabilitat era molt gran, i cada vegada que veia un bebè me’l volia emportar a casa, perquè el teu cos necessita el teu fill”. Però el seu fill ja no hi era. “He estat quatre anys intentant sobreviure, perquè l’únic que vols és que la vida acabi ràpid i et moris aviat. Vaig passar un infern”. “Hi ha dues penes, la primera és que tu ets la mare i has pres la decisió de què el nen no neixi, i l’altra és el dol que has de passar per la mort del teu fill”.

Tornar a començar

Després de 4 anys la Montserrat pot dir que torna a estar bé, tot i que li ha costat molts esforços. “Ja desesperada em vaig acollir al Projecte Raquel i torno a estar bé gràcies a això”. El Projecte Raquel és un itinerari de sanació post-avortament que combina l’atenció psicològica i espiritual, i l’ofereix el bisbat. Un cop superat el trauma i mirant-s’ho des de fora, la Montserrat fa la reflexió que “el més important és creure que realment hi ha algú que et perdona, perquè et sents molt culpable, i per mi aquest algú és Déu”, i afegeix que “siguem realistes, ni tan sols en la naturalesa no existeix cap animal que mati el seu cadell, és antinatural”.

La Montserrat, tot i no tenir més fills, se sent mare igualment, “mai he tingut instint maternal ni m’agradaven els nens, però des de l’avortament veig que se m’ha despertat aquest instint”. I dóna un missatge d’esperança a les dones que es troben en una situació similar a la seva: “mai es parla d’això, hi ha moltíssimes dones que han passat pel mateix que jo i que no tenen la idea que pots tornar a trobar la pau en aquesta vida”. Però sí que es pot, i la Montserrat ens ha donat el seu exemple.

Núria Vilellas Camps

Periodista des de nena, sempre preguntant absolutament per tot. Amant de l’escriptura en tots els seus àmbits. Membre fundacional de la revista digital Microcosmos i actual tresorera. Redactora de Catdiàleg i col·laboradora en mitjans radiofònics. “L’ètica ha d’acompanyar sempre el periodisme, com el brunzit al borinot”, Gabriel García Márquez.

    Your email address will not be published. Required fields are marked *

    Ús de cookies

    Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

    Aviso de cookies