Silenci

El silenci no és una postura elusiva, ni és tampoc una absència de comunicació. És generar una situació que ens ajuda a reflexionar, que dóna prioritat a escoltar, que combat l’excitació, que irradia calma a l’entorn

Conviure 9 October, 2017 Simó Aliana 0

0 / 5 (0 votes)

Vaig pensar escriure aquest post, amb aquest títol, dimecres passat dia 3, després de les nombroses i compactes manifestacions rebutjant la violència de l’1-O. Havíem passat tres dies vertiginosos, pleníssims. Portava dintre un cúmul de sentiments, imatges, comunicats, patiments, declaracions oficials, WhatsApp, comentaris, reaccions…., que em submergien en una profunda tristor i en unes tremendes ganes de silenci.

Les manifestacions ja s’havien produït, i desitjava que el carrer tornés al soroll estàndard de sempre, que callés. Desitjava que les intenses emocions individuals deixessin de ser expressades externament i restessin covades en el fons intern de cadascú. Tot allò principal ja ens ho havíem dit, o bé ho havíem sentit. Buscava silenci.

El silenci no és una postura elusiva, ni és tampoc una absència de comunicació. És generar una situació que ens ajuda a reflexionar, que dóna prioritat a escoltar, que combat l’excitació, que irradia calma a l’entorn. Després de tanta excitació pensava, i penso, que els moments de silenci podien servir de contrapès a tanta sacsejada.

Innocent de mi. La setmana ha continuat afegint més i més elements a l’excitació col·lectiva d’aquests dies: imputació del cap dels mosso , de l’ANC i d’Omnium; els bancs i empreses que canvien de seu social, les blanques manifestacions del “parlem”, les manifestacions unionistes inclosa la gran manifestació d’avui diumenge dia 8, i altres esdeveniments. Poc silenci, la veritat.

Per sort, en paral·lel a les noves fonts de soroll cada cop s’alcen més veus a favor de la calma, la reflexió, la pausa i la contenció. Citada per una comentarista de Vilaweb, l’activista índia Arundhati Roy deia que quan passen coses importants és temps d’aturar-se i respirar. Tenen experiència aquestes persones que han viscut i patit llargs processos d’emancipació en entorns molt més complicats que els nostres.

Deixem ja el carrer tranquil. Respirem. Imposem-nos llargues estones de silenci. M’agradaria que els nostres representants polítics s’apuntessin també a la mateixa pauta, convençut com estic que la convivència entre tots no s’alimenta amb models basats en l’escalada que alimenta el binomi acció-reacció.