CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
És possible revertir el desmantellament de la democràcia veneçolana? És possible revertir el desmantellament de la democràcia veneçolana?

És possible revertir el desmantellament de la democràcia veneçolana?

La història del chavisme és la de la caiguda de la democràcia a Veneçuela. Després del intent fracassat de vot de confiança popular contra Maduro i amb una situació social insostenible, el règim es sent acorralat. Cal actuar amb prudència per evitar el desastre
MónResearchZPortada IzquierdaZResto 4 noviembre, 2016 Joan Prats i Amorós 0
5 / 5 (4 votos)

Inici » Historic » És possible revertir el desmantellament de la democràcia veneçolana?

Fins fa un parell de setmanes, molts veneçolans tenien l’esperança que un vot de confiança popular podria expulsar a l’autoritari president Nicolás Maduro del poder a Veneçuela. No obstant, el dia 20 d’octubre cinc tribunals –suposadament independents i per separat- varen emetre ordres d’aturar el referèndum. “Així es tancava l’última millor esperança per a una solució pacifica per a la llarga crisi política de Veneçuela”, es lamentava el periodista veneçolà Francisco Toro. Realment no hi ha res a fer?

Com ha arribat el país fins aquí?

Abans de l’arribada al poder d’Hugo Chávez al 1998, la gran majoria de politòlegs i observadors estaven d’acord amb que Veneçuela era un país essencialment democràtic. A pesar dels molts problemes econòmics i socials dels veneçolans, els drets civils i polítics estaven garantits.

No obstant, entre 1999 i 2000 diversos indicadors democràtics començaren a donar senyals d’alerta: la nova constitució de 1999, impulsada per Chávez, concentrava més poders en l’executiu, començant a desequilibrar la balança entre legislatiu, govern i poder judicial que es considera la base de la democràcia lliberal moderna.

Durant la dècada dels 2000, la situació seguí deteriorant-se. La ONG Freedom House assenyalava denuncià detencions arbitràries de les forces de seguretat i un clima mediàtic “polaritzat” i “intimidatori”. La reforma constitucional del 2009, que introduïa la possibilitat de reelecció indefinida dels càrrecs electes, fou vista com una confirmació de la deriva autocràtica del país.

Després de la mort de Chávez al 2013, Nicolàs Maduro ha estat fonamentalment un continuista. L’actual president, mancat del carisma del seu predecessor, s’ha vist però contestat per un parlament en que l’oposició obtingué al desembre de 2015 la majoria absoluta dels escons. Aquest fet constituí la primera victòria decisiva de la oposició des de que els chavistes arribaren al poder al 1998.

Maduro, escanyat per la hiperinflació, la manca de fons públics i el parlament hostil, ha elevat el comportament autoritari de Chávez a una dimensió fins ara desconeguda. El professor de polítiques públiques de Columbia Christopher Sabatini denuncia que Maduro governa a cops de decret presidencial, que el parlament ha estat de facto desposseït de les seves capacitats, que el govern controla directament els jutges i que els mitjans de l’oposició són perseguits.

Per què ha fracassat el referèndum

Segons una enquesta publicada per Reuters al març passat, al voltant de dos terços dels veneçolans es mostraren d’acord amb l’afirmació que el mandat de Nicolàs Maduro havia d’acabar al 2016. Tan sols el 29,3% pensaven que el president havia de mantenir-se en el càrrec fins a la fi del seu mandat presidencial al 2019. A l’agost, la taxa d’aprovació del president havia caigut fins al 21,2%.

Semblava clar, així doncs, que de celebrar-se, Maduro perdria el vot de confiança popular. Per a Sabatini, hi ha dos factors que han jugat en contra de la oposició i el seu projecte per a fer caure Maduro: el primer és no haver esperat fins al 10 de gener de l’any que ve. En aquest moment, en que a Maduro li quedaran 2 anys de mandat presidencial, la Constitució de Veneçuela estableix que, en cas de perdre el vot de confiança popular, el president ha de ser substituït pel seu vice-president. Abans de la data que marca l’inici dels darrers dos anys, si el president perd el vot de confiança ha de convocar noves eleccions.

El segon factor ha estat que l’oposició ha confiat en excés en el Consell Nacional Electoral de Veneçuela: tal i com es temia, aquest organisme està totalment lligat pel president i no ha respectat les seves funcions constitucionals.

Segons Sabatini, el pla del govern passa per retardar tant com es pugui el referèndum, i esperar que el preu del petroli (que suposa el 95% de les exportacions del país) repunti suficientment com per “comprar” el suport popular de nou. Els membres del govern de Maduro, profundament corruptes, temen el que els pot passar si han de deixar els seus càrrecs públics. Un informe d’una comissió parlamentària parla de 70.000 milions de dòlars desviats de les institucions públiques.

El diàleg amb la Santa Seu, una darrera esperança?

El passat 30 d’octubre s’obrí una ronda de negociacions entre l’oposició i el règim promoguda per la Santa Seu. A pesar de que la oposició no ha concedit un recolzament unànime al diàleg –hi ha sectors que han esgrimit que no es donen les condicions per a parlar amb Maduro- de moment sembla que aquesta és la única via pacífica que resta oberta per trobar una solució. No obstant, es tem que, igual en ocasions passades, el govern veneçolà no doni treva a la repressió durant les rondes de contactes. Per a Sabatini, els estats veïns de Veneçuela s’han d’implicar més en la crisi i pressionar políticament al govern de Caracas, una responsabilitat que fins ara haurien estat en bona mesura eludint.

No obstant, cal ser conscient que en un país autoritari com Veneçuela, en que el règim es sent a més creixentment acorralat tant internacionalment com internament, aquesta pressió s’ha d’exercir amb compta-gotes. Són molts els exemples recents que mostren com un excés de pressió deriva en un intent desesperat i profundament violent del règim per a protegir-se. La Ucraïna de Víktor Yanukóvich al 2014 o la Síria de Bashar al-Assad al 2011 han de ser un toc d’avís per a tots els demòcrates sincerament preocupats pel futur de Veneçuela.

És per això que el diàleg amb la Santa Seu, un mestre incontestable de la diplomàcia tradicional -discreta-, és una bona notícia, a pesar dels intents previs fracassats. Si es combina amb una actuació pragmàtica de la oposició i moviments intel·ligents dels veïns de Veneçuela -a qui el règim de Maduro pot veure com més legítims que els capitalistes nord-americans i els antics colonitzadors espanyols, el procés podria donar bons resultats.

Joan Prats i Amorós

Estudiant de postgrau al Department of War Studies de King's College, Londres. Graduat en ciències polítiques i de l'administració per la UPF. He realitzat un any dels meus estudis a Sciences Po Paris, amb menció Summa Cum Laude. Apassionat de les relacions internacionals i entusiasta de la idea d'Europa. He estat assistent de l'ambaixador d'Espanya a Costa d'Ivori, secretari de l'Associació Thomas More UPF i cap d'Scouts d'Europa. "Sovint he hagut d'empassar-me les meves paraules, i he descobert que eren una dieta equilibrada", Sir Winston Churchill.

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies