Revàlida fiscal

El finançament dels drets que configuren l’Estat social, ha obligat a dissenyar sistemes tributaris que garanteixin els recursos públics necessaris que, en l’esdevenir dels anys, s’han anat incrementant. Tal vegada per això, “l’assot” de la crisi econòmica ha qüestionat la seva sostenibilitat. No obstant això, el problema és que hem transitat d’un Estat en el qual el que es qüestionava era el seu grau d’intervenció com a tal, a un model en el qual el que es debat és la dimensió del seu caràcter “social”; qüestió que hauria obligat a una reflexió prèvia que la transició democràtica i el creixement social i econòmic va evitar plantejar: el seu finançament. Aquest, i no la seva sostenibilitat, continua sent el problema, la solució del qual exigeix deixar-nos de “parxes” i afrontar la reforma integral d’un sistema fiscal esgotat que presenta greus dèficits redistributius a més de viure a esquena del nostre actual context social, econòmic i internacional. Per a això, és imprescindible definir els límits del “nostre” Estat social, el seu finançament i invertir en educació. Però educació, no tant en impostos, sinó en el propi desenvolupament de la persona en el context de la nostra actual societat. Estic convençut que l’enorme dèficit “educatiu” pel que fa al desenvolupament personal està implícit en molts dels nostres “mals” actuals i és, al seu torn, la clau de la nostra recuperació. En aquest sentit, un dels errors de l’Estat social ha estat el de transmetre la hipòcrita idea de la “gratuïtat” del públic i la de la necessitat d’un Estat que actuï de forma solidària i no subsidiària. I vaig a posar un exemple. Fa unes setmanes, i conseqüència del que avui es denomina “pobresa energètica”, va morir a Reus una anciana. La reacció política i social no es va fer esperar: culpabilitzar a l’empresa subministradora i emfatitzar la necessària intervenció de les Administracions davant un problema sens dubte tan real com preocupant. I no dic que no. Però sí m’atreveixo a afirmar que gairebé ningú ha comentat la responsabilitat principal que sobre aquest tema té la família de la difunta, en concret, els seus fills i filles. L’Estat té, és clar, una responsabilitat subsidiària quan qui l’ha d’assumir com a pròpia no ho fa. I tot, sens dubte, sense perjudici de la responsabilitat subsidiària que les empreses de subministrament tenen també sobre aquest tema. S’altera doncs la prioritat de les coses. El mateix succeeix amb la percepció social d’un dret il·limitat al proteccionisme “gratuït” de l’Estat. No és d’estranyar doncs que la principal “reivindicació” sigui la de reivindicar cada vegada més coses i, és clar, gratis. Però no hi ha res gratis. En aquest plantejament ajuda, i molt, la falta de visibilitat dels impostos. No em refereixo a on en concret es destinen, sinó a qui els paga i quant ens costa el “pastís”. D’això, ni es diu res, excepte dades molt genèriques que a més pocs entenen, ni el disseny de la gestió del nostre sistema tributari està concebut perquè el contribuent percebi de debò el “cost” que en la seva economia “domèstica” tenen els impostos. Vivim, això sí, de percepcions. Però no sempre de realitats. La veritat és que ningú ens diu amb nombres a la mà que la realitat, i sempre que el mercat ho permeti, és que tots els impostos els suporten els ciutadans de “a peu”, això és, aquells que no poden repercutir-los o traslladar-los a tercers. I dic tots. Els que es veuen, els que no es veuen i els que s’intueixen. No obstant això, el disseny del sistema ens fa sentir feliços. Ni l’IRPF el paguem “directament” cadascun de nosaltres. L’ingressen en gran part uns intermediaris anomenats empreses. Sí, és cert, cada mes se’ns reté un determinat import de la nòmina. Però la veritat, aquest no s’interioritza. El que s’interioritza és el “net” i la “devolució” del mes de juny. Tampoc s’interioritza l’IVA que paguem en consumir, els Impostos Especials que paguem en comprar, per exemple, el paquet del tabac, o els impostos que se’ns traslladen via preu. Però ningú ens diu la xifra “màgica”. És doncs imprescindible posar límit a aquest cercle “viciós” i debatre de forma transparent sobre el cost del nostre model d’Estat, la seva dimensió, el seu finançament i la seva necessària visibilitat, debat des del compromís social que els impostos tenen en el marc d’aquest Estat en concret i d’un esforç educatiu important més enllà de la “revàlida”: el desenvolupament i responsabilitat de la persona com a tal.

Inici » Historic » Revàlida fiscal