

Revàlida fiscal
La principal «reivindicació» social es la de reivindicar cada vegada més coses i, és clar, gratis. Però no hi ha res gratis
Opinió 2 diciembre, 2016 Antoni Durán-Sindreu 0El finançament dels drets que configuren l’Estat social, ha obligat a dissenyar sistemes tributaris que garanteixin els recursos públics necessaris que, en l’esdevenir dels anys, s’han anat incrementant. Tal vegada per això, “l’assot” de la crisi econòmica ha qüestionat la seva sostenibilitat. No obstant això, el problema és que hem transitat d’un Estat en el qual el que es qüestionava era el seu grau d’intervenció com a tal, a un model en el qual el que es debat és la dimensió del seu caràcter “social”; qüestió que hauria obligat a una reflexió prèvia que la transició democràtica i el creixement social i econòmic va evitar plantejar: el seu finançament. Aquest, i no la seva sostenibilitat, continua sent el problema, la solució del qual exigeix deixar-nos de “parxes” i afrontar la reforma integral d’un sistema fiscal esgotat que presenta greus dèficits redistributius a més de viure a esquena del nostre actual context social, econòmic i internacional. Per a això, és imprescindible definir els límits del “nostre” Estat social, el seu finançament i invertir en educació. Però educació, no tant en impostos, sinó en el propi desenvolupament de la persona en el context de la nostra actual societat. Estic convençut que l’enorme dèficit “educatiu” pel que fa al desenvolupament personal està implícit en molts dels nostres “mals” actuals i és, al seu torn, la clau de la nostra recuperació. En aquest sentit, un dels errors de l’Estat social ha estat el de transmetre la hipòcrita idea de la “gratuïtat” del públic i la de la necessitat d’un Estat que actuï de forma solidària i no subsidiària. I vaig a posar un exemple. Fa unes setmanes, i conseqüència del que avui es denomina “pobresa energètica”, va morir a Reus una anciana. La reacció política i social no es va fer esperar: culpabilitzar a l’empresa subministradora i emfatitzar la necessària intervenció de les Administracions davant un problema sens dubte tan real com preocupant. I no dic que no. Però sí m’atreveixo a afirmar que gairebé ningú ha comentat la responsabilitat principal que sobre aquest tema té la família de la difunta, en concret, els seus fills i filles. L’Estat té, és clar, una responsabilitat subsidiària quan qui l’ha d’assumir com a pròpia no ho fa. I tot, sens dubte, sense perjudici de la responsabilitat subsidiària que les empreses de subministrament tenen també sobre aquest tema. S’altera doncs la prioritat de les coses. El mateix succeeix amb la percepció social d’un dret il·limitat al proteccionisme “gratuït” de l’Estat. No és d’estranyar doncs que la principal “reivindicació” sigui la de reivindicar cada vegada més coses i, és clar, gratis. Però no hi ha res gratis. En aquest plantejament ajuda, i molt, la falta de visibilitat dels impostos. No em refereixo a on en concret es destinen, sinó a qui els paga i quant ens costa el “pastís”. D’això, ni es diu res, excepte dades molt genèriques que a més pocs entenen, ni el disseny de la gestió del nostre sistema tributari està concebut perquè el contribuent percebi de debò el “cost” que en la seva economia “domèstica” tenen els impostos. Vivim, això sí, de percepcions. Però no sempre de realitats. La veritat és que ningú ens diu amb nombres a la mà que la realitat, i sempre que el mercat ho permeti, és que tots els impostos els suporten els ciutadans de “a peu”, això és, aquells que no poden repercutir-los o traslladar-los a tercers. I dic tots. Els que es veuen, els que no es veuen i els que s’intueixen. No obstant això, el disseny del sistema ens fa sentir feliços. Ni l’IRPF el paguem “directament” cadascun de nosaltres. L’ingressen en gran part uns intermediaris anomenats empreses. Sí, és cert, cada mes se’ns reté un determinat import de la nòmina. Però la veritat, aquest no s’interioritza. El que s’interioritza és el “net” i la “devolució” del mes de juny. Tampoc s’interioritza l’IVA que paguem en consumir, els Impostos Especials que paguem en comprar, per exemple, el paquet del tabac, o els impostos que se’ns traslladen via preu. Però ningú ens diu la xifra “màgica”. És doncs imprescindible posar límit a aquest cercle “viciós” i debatre de forma transparent sobre el cost del nostre model d’Estat, la seva dimensió, el seu finançament i la seva necessària visibilitat, debat des del compromís social que els impostos tenen en el marc d’aquest Estat en concret i d’un esforç educatiu important més enllà de la “revàlida”: el desenvolupament i responsabilitat de la persona com a tal.
- ScottgeW en Les 10 claus de l’enquesta política i electoral de La Vanguardia
- Daniel en La setmana de la decisió?
- AGUSTIN IGNACIO GARRIDO CAMPRUBI en Del Kurdistan iraquià a Catalunya
- Joaquim Arolas en Llocs per visitar a Catalunya durant la tardor
- Josep en Els 10 principals llocs d’interès a Barcelona
- mayo 2022
- abril 2022
- marzo 2022
- febrero 2022
- enero 2022
- diciembre 2021
- noviembre 2021
- octubre 2021
- septiembre 2021
- agosto 2021
- julio 2021
- junio 2021
- mayo 2021
- abril 2021
- marzo 2021
- febrero 2021
- enero 2021
- diciembre 2020
- noviembre 2020
- octubre 2020
- septiembre 2020
- agosto 2020
- julio 2020
- junio 2020
- mayo 2020
- marzo 2020
- febrero 2020
- enero 2020
- noviembre 2019
- octubre 2019
- septiembre 2019
- julio 2019
- junio 2019
- abril 2019
- marzo 2019
- febrero 2019
- enero 2019
- diciembre 2018
- noviembre 2018
- octubre 2018
- abril 2018
- marzo 2018
- febrero 2018
- noviembre 2017
- octubre 2017
- septiembre 2017
- agosto 2017
- julio 2017
- junio 2017
- mayo 2017
- abril 2017
- marzo 2017
- febrero 2017
- enero 2017
- diciembre 2016
- noviembre 2016
- octubre 2016
- septiembre 2016
- agosto 2016
- julio 2016
- junio 2016
- mayo 2016
- abril 2016
- marzo 2016
- febrero 2016
- enero 2016
- diciembre 2015
- noviembre 2015
- octubre 2015
- septiembre 2015
- agosto 2015
- julio 2015
- junio 2015
- mayo 2015
- abril 2015
- marzo 2015
- marzo 2014
No comments so far.
Be first to leave comment below.