Els refugiats i la política catalana

No es veu sovint a Europa una  gran  manifestació com la d’aquest dissabte a Barcelona a favor de rebre refugiats, i encara menys que  els  governs locals reclamin acollir molta  més gent. És un comportament ètic excel·lent que recorda el judici de Jesús sobre el deure d’ajudar als més necessitats (Mateu 25, 31-46).

Però, aquesta actitud dels poders públics, Generalitat i Ajuntament de Barcelona, i la dels partits polítics, presenten importants  interrogants que omplen d’ombres la qüestió.  Si hi ha tanta ànsia d’ajudar als que ho han perdut tot, com fa la demòcrata cristiana, Àngela Merkel, podrien començar per manifestar-la amb aquells que ja són aquí i sofreixen condicions semblants a la dels refugiats. Hi ha evidències que promouen l’ombra de la sospita. Com a mínim vuit:

1. La deficient acollida dels refugiats que ja han arribat, malgrat el seu escàs nombre.
2. La situació dels pobres del carrer, molt desatesos per les administracions
3. Una altra categoria, però ben necessitada, la dels joves immigrants; la seva sort seria molt incerta sense la solidaritat de la societat i L’Església.
4. El retorn del barraquisme a Barcelona, que ha crescut amb força malgrat les promeses de L’Ajuntament
5. El problema dels costos de l’habitatge i els pocs recursos públics disponibles.
6. Els migrats ajuts per la reinserció, la pobresa infantil i les famílies.
7. Les retallades i la saturació de la sanitat. Com suportaria el sistema la injecció d’un grapat de milers de persones amb moltes necessitats?
8. I una raó semblant pel que fa al fracàs del sistema escolar en termes de ni-nis i abandonament prematur dels estudis.

Si amb els de casa, la Generalitat i l’Ajuntament responen amb tantes mancances,  com s’ho farien amb l’arribada d’un gros contingent  dels de fora? Acabarien refugiant-se en les parròquies, com en tantes altres ocasions?

Cal acollir, però  fent-ho bé, en cas contrari el resultat acabaria sent contraproduent, desfermant refusos avui continguts. Perquè, i cal no oblidar-ho, la majoria de la població europea, en els 10  països enquestats (Royal Institute of International Affaires) la majoria refusa més immigració de països musulmans en totes les franges d’edat i estudis  (55% contra 20% que ho accepta, i 25% que no es pronuncien). Cert és que, en el cas d’Espanya, la diferència és menor (41%-32%) però també és clara. Tot assumint l’especificitat catalana, i sense xifres a les quals acudir, es pot afirmar raonablement que  la diferència serà escassa, però invertirà els termes. Una acció de cara a la galeria del progressisme cosmopolita dels nostres governants, sense una bona preparació, facilitaria la brama del greuja comparatiu en uns, i de la pèrdua d’identitat en altres. Per això, com a poble donem la benvinguda a qui ho necessiti  però com a governants feu el favor d’endreçar la casa d’una vegada.

Inici » Historic » Els refugiats i la política catalana