CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Una reflexió necessària. Parlament i eutanàsia Una reflexió necessària. Parlament i eutanàsia

Una reflexió necessària. Parlament i eutanàsia

Editorial 23 junio, 2017 CatDialeg.cat 0
5 / 5 (1 votos)

Inici » Historic » Una reflexió necessària. Parlament i eutanàsia

Ni els més acèrrims defensors negaran que el Parlament de Catalunya no travessa el seu millor moment: escassa capacitat legislativa, iniciatives ben discutibles, manca de debat polític en temes crucials, començant pel propi referèndum. En aquest context un projecte concita adhesions. Es tracta -ja ho hem abordat en una altra ocasió- de la iniciativa per presentar al Congrés dels Diputats la despenalització de l’eutanàsia i el suïcidi assistit.

És cridanera aquesta prioritat per a la majoria dels nostres diputats quan tenen temes tan inèdits com els debats conclusius sobre l’atur crònic i la nul·la eficiència dels centres públics d’ocupació, la inseguretat de la propietat Inmobiliaria, el paorós percentatge de ninis i el fracàs de la Garantia Juvenil (que demostra que fer les coses be no és nomes una qüestió de diners, perquè en aquest cas n’hi ha i molts), o bé grans temes concrets com la constitució d’un comissió que expliqui el caríssim forat negre del Segarra-Garrigues. 

Com també crida l’atenció que en plena desconnexió es vulgui portar una iniciativa comuna al Congrés dels Diputats. Posats a utilitzar aquesta prerrogativa i per la mateixa lògica no era necessari postular el nou finançament o el compliment del govern espanyol de les sentències favorables a la Generalitat?

Però no, havia de ser la eutanàsia i el suïcidi assistit. Després de conèixer les opinions dels experts que han passat per la Comissió volem cridar l’atenció sobre la manca de pluralisme real dels invitats i el nul interès dels diputats pels argument , fets i xifres, que qüestionaven l’eutanàsia. Per dir-ho clar: ha estat un peripé per complir amb un tràmit.

Volem fer notar, primer, que les veus cristianes haurien d’haver sigut cridades i escoltades perquè les seves raons estan en el mateix peu d’igualtat que altres, i també perquè són poderoses, des de la fe, i també quan es traslladen al llenguatge secular, com defensa Habermas. La santedat de la vida com un do que ens és donat que proclama el cristianisme, significa, en termes materials, la seva no apropiació. La vida no és propietat de ningú; ni de l’estat (pena de mort), ni d’un tercer (homicidi), ni d’un mateix (suïcidi). Aquesta sacralització de la vida rau en el fet que la seva pèrdua és irreversible, i que és el valor fundador de tots els altres valors humans inherents a la dignitat única i irrepetible de l’ésser humà, sense la qual tots els demés valors no poden existir. Abordar des d’aquest principi la qüestió hauria conferit alçada a la reflexió ètica de la comissió parlamentària, en lloc d’exhibir una col·lecció de tòpics.

També hi ha una altra consideració decisiva en el terreny estricte de l’ordre secular, relacionat amb el principi ètic de l’autonomia de l’ésser humà. Des d’aquest punt de vista el pacient és autònom, però sempre que es donin les condicions d’equitat. És una obvietat social que l’autonomia de les decisions estan limitades per les condicions objectives que les emmarquen. Això és encara més determinant en escenaris extrems i irreversibles com el de la mort.  Si no hi ha equitat, és a dir  si no hi ha una base suficient  de serveis d’atenció integral a les persones en situació de patiment i terminalitat, no és pertinent obrir el pas a l’eutanàsia. Perquè en la pretesa decisió no hi ha autonomia real i, en tot cas, sí sofriment, desesperació, solitud. Els estudis mostren de forma evident que quan hi ha cures pal·liatives integrals (somàtic, emocional, social i espiritual) a les persones en situació terminal, no hi ha sol·licituds d’eutanàsia.

La clau, doncs, és estendre les cures pal·liatives a tots els ciutadans i fer-les accessibles a tot el territori i a tota condició . Això és progrés social, equitat i reconeixement de la dignitat de tothom. Perquè darrera la sol·licitud d’eutanàsia hi ha, molt sovint, solitud, desesperació, impotència, sofriment insuportable, sobretot de tipus emocional i espiritual. Tot això, amb l’ajuda de professionals ben coordinats i procedents de diferents disciplines és possible reconduir-ho.

Catalunya ha estat pionera en cures pal·liatives ((Vic, Bellvitge, Sant Joan de Déu, Camils, Hospital del Mar). Cal ara ampliar aquesta situació i millorar-la i fer que la població en tingui consciència. Seria en tot cas a partir del futur, quan aquest horitzó d’atenció integral i generalitzada s’hagués assolit, que es pot parlar de l’eutanàsia i d’autonomia real  del pacient. I no val dir que la llei ja preveu també aquesta dimensió, perquè no es tracta del “també”, sinó del “després”. Ja sabem com acaba l’administració si té dues vies i una gasta menys. Avança per aquesta i s’oblida de l’altre. L’atenció pal·liativa genera despesa. Matar és molt econòmic, i ho és també, en altre despesa connexa: S’estalvien pensions i costos de la sanitat pública. És una solució per a un estat del benestar molt tocat. I aquesta qüestió ens condueix a un altre aspecte decisiu. Com mostra el cas holandes, no únicament l’eutanàsia ha deixat marginada la cura pal·liativa, sinó que la seva aplicació és inexistent en els grups socials de més ingressos. Qui es pot pagar una bona atenció, no es deixa morir. L’autonomia requereix d’unes condicions d’equitat, que tampoc existeixen. Un malalt terminal és una càrrega economica i psíquica, i és molt fàcil en una marc social favorable crear en la persona la idea de que la seva vida no és ja digne de ser viscuda, són vides a descartar a les quals s’hi referia el papa Francesc  Si no hi ha condicions objectives que permetin l’autonomia real i l’equitat, l’eutanàsia i el suïcidi assistit acaba sent una aplicació extrema, personal i col·lectiva del  liberalisme desvinculat, que atorga a la vida humana un valor instrumental: mentre serveixi i no molesti.

Que el parlament debati qüestions tan importants amb un seguiment tan insignificant per part dels mitjans de comunicació, ignorància de l’opinió pública i manca de debat pels qui fan cada dia opinió, dóna una idea del grau d’escatimament  cultural del país i de la seva trivialitat. Ni tan sols la institució eclesial té l’esma de fer sentir la seva veu.

CatDialeg.cat

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies