Qui paga realment els impostos?

En un anterior article em referia a la importància de visualitzar els impostos. Ho vaig dir i ho reitero, perquè estic convençut que no som conscients dels impostos que paguem. És tant el desconeixement, que he arribat a pensar que el “sistema” està concebut perquè no sigui fàcil conèixer la quantia exacta o aproximada que cadascun paga.

El salari mitjà d’un espanyol, segons dades oficials de l’INE de 2013, últims publicats, és de 22.697,86 € bruts a l’any. D’aquest import, cal descomptar un 6,35 %, aproximadament, en concepte del que es denomina quota obrera de la Seguretat Social (SS); en definitiva, d’impostos sobre el treball, la destinació dels quals és finançar les prestacions públiques de la SS. En concret, 1.441,31 €. A més, cal descomptar també la retenció a compte de l’IRPF. De tractar-se per exemple d’un contribuent amb un fill major de 3 anys, aquesta retenció ascendeix a 2.839,50 €. No obstant això, el que el treballador percep és “l’efecte” IRPF, això és, l’import que se li retorna o ha de pagar el mes de juny de cada any. Aquest contribuent, com gairebé tots, no és conscient que ja ha pagat 4.280,81 €. Solament “grava” en la seva memòria la quantia que li retornen o, si escau, el que finalment acaba pagant, en aquest cas, la mòdica suma de 50,56 €. I encara que la veritat és que en la nòmina de cada mes figuren tals imports, la veritat també és que no s’interioritzen. Vaja, que no es percep el que de debò es paga, en el nostre exemple, un 19,08 % del sou.

Però el més important ve ara. Aquest contribuent, que pràcticament manca de capacitat d’estalvi, paga altres impostos que encara interioritza menys. Segons determinats estudis, destina l’equivalent al salari de 25 dies a pagar l’IVA (menjar, vestit, medicines, aigua, llum, telèfon, etc.), el de 12 dies a pagar Impostos Especials (el combustible del cotxe, per exemple) i el de 5 dies a pagar altres impostos (cànon de l’aigua, etc.), això és, 2.611,81 €. En total, inclòs IRPF i la quota obrera de la SS, un 30,59 % del seu salari. Respecte a aquests altres impostos es produeix un fenomen que es coneix com a “il·lusió financera”, això és, que el contribuent no percep realment el que paga tot i que en els tiquets i/o rebuts de compra consti el seu import.

Però hi ha més. A aquest import cal afegir els impostos que via preu se’ns repercuteixen en comprar qualsevol bé o servei. M’explico. Tots els impostos que paguen les empreses, inclosa la SS, són un cost per a aquestes; cost que es repercuteix via preu als qui consumim els seus productes o serveis. És el que es coneix com a “translació econòmica” de l’impost, translació que és major o menor segons el que permeti el mercat. Però la idea, i això és l’important, és que els qui finalment acabem pagant tots els impostos som els particulars sense possibilitat de traslladar-los.

Així doncs, de forma més o menys perceptible, induïts per l’efecte de la “il·lusió financera”, o com a conseqüència de la mera i pura “translació econòmica”, els qui veritablement suportem la majoria de la fiscalitat d’aquest país som els particulars. No hi ha dades exactes sobre quina és la seva quantia o percentatge, però no m’estranyaria que se situés al voltant d’un 40/45 % o més.

No obstant això, el “sistema” està tan intel·ligentment dissenyat que no ens adonem d’això. Per què? Primer, i fonamentalment, perquè els impostos no els paguen els particulars directament a Hisenda. Els paguen uns “intermediaris” anomenats empreses. Ells ingressen la SS, la majoria de l’IVA, els Impostos Especials, la SS, l’Impost de societats i les retencions a compte de l’IRPF dels veritables contribuents. Segon, perquè la campanya anual d’IRPF és la “escenificació” de la bondat del sistema enaltint l’esforç anual a materialitzar al més aviat possible les devolucions de l’impost i a facilitar al màxim la seva gestió i proximitat amb el contribuent de “a peu” que es converteix així en el “protagonista” principal del sistema. No obstant això, ningú li recorda que el que se li retorna és l’excés del que se li ha cobrat amb un any aproximadament d’antelació sense retribució de cap tipus, import, record, que ni ell mateix ha ingressat directament i la quantia del qual, i per experiència professional, gairebé ningú recorda.

Què passaria si aquest contribuent hagués d’ingressar directament aquest mateix import? M’estic referint al cas que l’empresa facilités a l’AEAT la informació però no retingués res a compte. D’aquesta forma, esbrinaríem a més el grau de consciència i cultura fiscal dels espanyols. Molt em temo que l’experiència seria molt negativa. Clar que aquesta experiència requereix un màxim compromís dels nostres polítics, un exercici enorme de pedagogia i transparència, una exemplaritat exquisida i una màxima sinceritat i responsabilitat. És, de fet, un repte per als nostres polítics i per a la pròpia Administració. No seria bo? Jo, almenys, aposto per això.

En definitiva, tenim un “sistema” basat en el “fraccionament” del que paguem, amb enormes dificultats per visualitzar el seu import i en el qual gairebé no ingressem res directament, sinó a través de “intermediaris”, i que una vegada a l’any ens fa sentir bé. La culpa, els “rics” i les grans empreses, que són, per cert, els qui ho ingressen gairebé tot. Però els qui realment ho paguem, no ho oblidin, som els particulars sense possibilitat de traslladar el seu cost a tercers.

Inici » Historic » Qui paga realment els impostos?