CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Qui controla l’accés a la mar, controla el món Qui controla l’accés a la mar, controla el món

Qui controla l’accés a la mar, controla el món

Els mars són cada cop més importants per a l’economia mundial, per raons tant comercials com d’explotació de recursos. Preservar la seva llibertat, una prioritat creixent de la política internacional. Però en un context de competència creixent pels recursos, fer-ho serà cada cop més complicat.
MónResearchZPortada DerechaZResto 16 October, 2015 Joan Prats i Amorós 0
0 / 5 (0 votes)

Inici » Historic » Qui controla l’accés a la mar, controla el món

El 80% del volum total de les mercaderies mundials viatja en vaixell. Vuit de les deu ciutats més poblades del món estan situades a la costa. El percentatge de població mundial que viu a menys de 200 kilòmetres del mar és de més del 50%. El 70% de la superfície total del planeta està coberta per oceans. I el mar és també la principal via de transport del petroli, ja sigui a través d’oleoductes o vaixells.

En definitiva, cap país pot prescindir del mar. Fins i tot els Estats que no hi tenen sortida (que són 43 dels 193 membres de Nacions Unides), hi mantenen importantíssims interessos estratègics. D’aquests, el més bàsic de tots és evidentment que l’accés a les aigües resti obert perquè qualsevol vaixell amb qualsevol pavelló pugui fer-ne ús.

No és estrany, doncs, que una de les àrees més importants del dret internacional públic sigui el Dret de la Mar (actualment codificat en l’UNCLOS, la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar).

La qüestió de la mar, aquella superfície que no es pot ocupar militarment però que tots necessiten creuar, ha preocupat als Estats des de sempre, i molt. Prova d’això és que un dels primeríssims desenvolupaments del Dret Internacional fou el concepte de la llibertat de la mar, al qual hi contribuïren els més il·lustres pares fundadors de la disciplina, com Francisco de Vitoria (segle XVI) o Hugo Grotius (segle XVII).

Avui en dia, el món és cada cop més interdependent i, conseqüentment, el comerç entre Estats no para de créixer. En aquest context, la mar esdevé cop més rellevant: si bé al 2013 el creixement econòmic mundial fou d’un modest 2,3% del PIB, el comerç marítim creixé un 3,8%. Els Estats necessiten la llibertat de les aigües més que mai.

Mapa que mostra els principals estrets del món. Font: Energy Information Agency (eia.gov)

Mapa que mostra els principals estrets del món. Font: Energy Information Agency (eia.gov)

Què passaria si algú negués el lliure accés a la mar? Les conseqüències serien catastròfiques, i totes i cadascuna de les economies del món se’n ressentirien. Tanmateix, prohibir l’accés és relativament fàcil, i la història n’està carregada d’exemples. Per exemple, la major part dels historiadors estan d’acord amb que Alemanya no va ser militarment derrotada a la Primera Guerra Mundial, sinó que col·lapsà econòmica i socialment degut al bloqueig naval al que la sotmeteren les potències aliades.

Els vaixells necessiten seguir unes rutes molt precises, que han de travessar forçosament per recollir o entregar les seves càrregues, de manera que un Estat que aconsegueixi controlar un d’aquests punts estratègics pot paralitzar rutes senceres.

Així, els estrets de Malaca, Bab el-Mandeb, Suez i Hormuz són possiblement les zones més sensibles geopolíticament del planeta (veure mapa superior). Sols per Hormuz passa el 20% de la producció mundial de petroli.

D’altra banda, en el món cada vegada els recursos són més escassos, i una bona part dels restant es troba en el fons marí. Solament a l’Àrtic s’estima que es concentra el 13% de les reserves no descobertes de cru i el 30% de les de gas natural. Un motiu més pel qual els mars són enormement valuosos per a totes les economies.

Al mateix temps, si com s’ha assenyalat el món és cada cop més interdependent, teòricament s’haurien de reduir les probabilitats d’una guerra inter-Estatal. Però a la pràctica aquesta interdependència econòmica no es tradueix en una interdependència política equiparable. La raó d’aquest fet és que el món es basa encara amb Estats totalment sobirans, i fins i tot el sistema de Nacions Unides prohibeix taxativament les ingerències en les competències que es consideren exclusives dels Estats. Si un Estat ha de triar, doncs, arribat el cas li serà racional no cooperar amb els demés per preservar la llibertat de la mar, per poder extreure’n els màxims beneficis a costa dels altres. Sense anar més lluny, lògica xinesa a l’hora d’actuar al mar de la Xina Meridional respon a aquest model.

La fragata francesa FS Courbet escorta un mercant estonià que transporta menjar per a la població de Somàlia

La fragata francesa FS Courbet escorta un mercant estonià que transporta menjar per a la població de Somàlia

En un món en que les rutes de comerç marítim són cada cop més importants i els recursos cada cop més escassos, assegurar la llibertat de la mar és cada cop més important. Però com s’ha vist, fer-ho de manera col·lectiva és complicat per motius institucionals (no existeix la policia mundial) i racional-econòmics (a nivell individual, no cooperar surt més a compte que cooperar). En aquestes condicions, doncs, descartar una guerra entre les principals potències pel control de la mar sembla massa optimista.

La conseqüència lògica d’aquesta consideració és que les inversions en seguretat –és a dir, en marines de guerra- mai són supèrflues. Si tots els Estats compten amb forces navals considerables, és més probable que s’anul·lin entre ells que si les diferències en capacitats militars són molt grans. Així doncs, la solució més immediata a les creixents tensions per la mar (a l’Àrtic, per exemple; o les ja esmentades al mar de la Xina Meridional) serà probablement la dissuasió naval. Potser l’efecte que faran submarins i vaixells de guerra serà la versió del segle XXI de la vella dissuasió nuclear. En altres paraules, la millor garantia de la pau.

Joan Prats i Amorós

Estudiant de postgrau al Department of War Studies de King's College, Londres. Graduat en ciències polítiques i de l'administració per la UPF. He realitzat un any dels meus estudis a Sciences Po Paris, amb menció Summa Cum Laude. Apassionat de les relacions internacionals i entusiasta de la idea d'Europa. He estat assistent de l'ambaixador d'Espanya a Costa d'Ivori, secretari de l'Associació Thomas More UPF i cap d'Scouts d'Europa. "Sovint he hagut d'empassar-me les meves paraules, i he descobert que eren una dieta equilibrada", Sir Winston Churchill.

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies