CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
El populisme després de Trump El populisme després de Trump

El populisme després de Trump

Lluny d’extingir-se, el populisme encarnat per Donald Trump seguirà guanyant força arreu degut a la creixent complexitat de la política al segle XXI i la manca d’altres alternatives a l’immobilisme
MónOpinióZPortada DerechaZResto 21 octubre, 2016 Joan Prats i Amorós 0
5 / 5 (3 votos)

Inici » Historic » El populisme després de Trump

Amb la distància entre Trump i Clinton en augment en totes les enquestes electorals, sembla que a l’excèntric multimilionari se li allunya la possibilitat d’asseure’s un dia a la butaca del despatx oval.

Potser cal començar a pensar, doncs, en l’era post-Trump. Inclús en cas de que el candidat republicà sortís vencedor, la pregunta seguiria sent rellevant perquè essencialment seria la mateixa: com es pot fer política, això és, cercar el bé comú, en una societat enverinada durant tant de temps pels discursos de l’odi i el menyspreu a l’altre?

L’era-post Trump és necessàriament un període gris. En ella, és difícil netejar l’ambient, tan contaminat durant mesos per l’agressivitat i la baixesa moral. No seria d’estranyar que la mala maror de la campanya electoral nord-americana tingués efectes duradors sobre la societat nord-americana. Potser el que més hauria de preocupar és si Trump passarà a la història com un mal tràngol o com l’inici d’una tendència envers una política cada cop més corrosiva i menys constructiva. Després de tot, els nazis no conquistaren el poder a la primera, ni a la segona vegada que es presentaren a les urnes.

El panorama mundial és, malauradament, propici a que apareguin nous Donald Trumps. Els problemes als quals la classe política –de qualsevol país- s’ha d’enfrontar avui són d’una enorme complexitat. En un pla econòmic, a mesura que la globalització avança, els estats perden capacitats de decisió fiscal i monetària. A mesura que el món es va aplanant, els governs nacionals deixen de ser els amos absoluts d’una fracció del planeta i passen a convertir-se en peces d’una estructura mundial que cal tenir ben greixada i sempre en marxa. Fer política macroeconòmica és molt més complex ara que fa uns anys. Els governants s’han sovint d’enfrontar a decisions molt difícils que cal enfocar amb un profund sentit de responsabilitat envers el bé comú i alhora amb realisme, això és, sent conscient de les limitacions pròpies.

El populisme és una resposta davant aquesta creixent complexitat. Els seus fonaments teòrics són molt simples: la societat és divideix en dues categories de persones, els bons i els dolents. Els bons són la majoria –“el poble”- i els dolents un grup d’individus que s’aprofiten de la seva posició de poder. Els dolents inclouen sempre les elits econòmiques –especialment les empreses multinacionals i sequaços com les institucions financeres internacionals- i l’establishment polític. En el cas dels populismes considerats d’extrema dreta, també els immigrants i altres indesitjables. Així, Podemos només contempla als primers dins la categoria de “enemics del poble” mentre que el Front National també als segons. Per sort, els bons compten amb un guia –el partit populista de torn i el seu messiànic líder- que expulsarà els dolents i tornarà a posar als bons al centre de les preocupacions del govern.

Els populismes simplifiquen la política d’un món extremadament complex en els termes més reduccionistes possibles: bons i dolents. Per a molts honrats ciutadans que veuen amb temor els reptes que planteja la globalització –des de la creixent desigualtat socioeconòmica fins a la immigració musulmana- la proposta dels populismes és especialment atractiva. Promet exactament el que el ciutadà vol a canvi de ben poc esforç: només cal votar al líder suprem, es digui Iglesias, Le Pen, Trump o Tsipras.

El problema és que el líder suprem no podrà complir mai les seves promeses. Almenys, no tal i com les ha plantejades als seus preocupats votants. Les relacions d’interdependència entre els països, teixides incansablement per una multitud d’actors polítics, econòmics, socials i culturals des de la fi de la Segona Guerra Mundial, ho impedeixen. La Grècia de Tsipras n’és segurament l’exemple més paradigmàtic.

Així, moltes vegades, els rivals polítics dels populistes acaben imposant-se o almenys segueixen sent actors de primer fila. Molts ciutadans que no es creuen el discurs simplista dels populistes els recolzen, encara que sigui tímidament, perquè són els únics que semblen entendre realment les regles de joc del segle XXI. I cal reconèixer que moltes vegades, aconsegueixen almenys una cosa: mantenen l’ordre, el status quo. Amb ells, els ciutadans tenen la certesa de que les coses no aniran gaire a pitjor en un món que sembla enfonsar-se en el desconcert general. Només així es pot explicar que tants espanyols segueixin votant al Partido Popular de Mariano Rajoy i tants nord-americans a la desacreditada Hillary Clinton.

La nostra democràcia sembla encallada entre l’establishment polític i els populismes, sense cap via mitjana que reculli el realisme dels primers i l’idealisme dels segons. Aquest serà el drama de l’era post-Trump. Entre els dos pols, el malestar i els problemes socials seguiran propagant-se i l’ambient polític continuarà viciant-se fins a fer-se del tot irrespirable.

Necessitem més que mai una nova classe política que representi una alternativa tant als uns com als altres. Una classe política que tingui a la seva agenda el bé comú escrit en majúscules. Però que també toqui de peus a terra i tingui idees clares i factibles de com acostar-se a aquest estadi ideal en el complexíssim món en que vivim.

Polítics com Konrad Adenauer, Charles de Gaulle i Alcide de Gasperi constitueixen una referència pels nostres dies perquè aparegueren en un altre moment d’extrema complexitat, com fou la fi de la Segona Guerra Mundial. A més, hagueren també d’enfrontar-se amb un populisme extremadament poderós, encarnat pel comunisme pro-soviètic.

Segurament la primera cosa que ens manca avui són precisament líders com ells. Polítics que constitueixin veritablement una referència política i personal pels seus votants i que amb la seva actitud contribueixin a allunyar als Trumps i les Clintons.

Joan Prats i Amorós

Estudiant de postgrau al Department of War Studies de King's College, Londres. Graduat en ciències polítiques i de l'administració per la UPF. He realitzat un any dels meus estudis a Sciences Po Paris, amb menció Summa Cum Laude. Apassionat de les relacions internacionals i entusiasta de la idea d'Europa. He estat assistent de l'ambaixador d'Espanya a Costa d'Ivori, secretari de l'Associació Thomas More UPF i cap d'Scouts d'Europa. "Sovint he hagut d'empassar-me les meves paraules, i he descobert que eren una dieta equilibrada", Sir Winston Churchill.

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies