CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Polònia i la Catalunya desarticulada Polònia i la Catalunya desarticulada

Polònia i la Catalunya desarticulada

Editorial 8 April, 2016 CatDialeg.cat 0
5 / 5 (5 votes)

Inici » Historic » Polònia i la Catalunya desarticulada

La gent, no tan llunyana en el temps, que veia Catalunya com una Suïssa de la Mediterrània, ordenada, rigorosa, pròspera, la poesia d’Espriu que assenyalava l’horitzó del nord enllà, com a fita necessària per a superar la postració “d’una pobra, bruta i dissortada pàtria”, la gran eclosió institucional i cultural de la Mancomunitat, i el noucentisme. Tot això; ras i curt, les aspiracions del renaixement català que produí el catalanisme, té alguna cosa a veure amb el desgavell i indignitat actual? La resposta és un no aclaparador.

L’escenari que millor descriu el present es produí el set d’abril de 2016, en el programa estrella de TV3, “Polònia”, fet per commemorar el desè aniversari. En ell, i amb una promiscuïtat absoluta, còmics i líders polítics, teòrics responsables de les institucions públiques, es barrejaven de manera indestriable, confonent-se el personatge real amb la seva ficció còmica. I és que la realitat s’ha transformat en una caricatura. El sentit institucional del decòrum, de la responsabilitat pública, ha desaparegut, de la mà de personatges com l’actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. Hom s’imagina a Macià, a Companys, al mateix Pujol, a Montilla, participant en un acte faranduler d’aquesta mena? La cultura irresponsable del “je,je ji ji” ho ha contaminat tot. Tant, que la política s’ha transformat en un escenari de Precioses Ridícules, amb conseqüències tràgiques per a tots nosaltres, perquè en definitiva són ells qui controlen una veritable fortuna, 47.000 milions €, el pressupost de la Generalitat, sorgit dels nostres impostos.

Arribats a aquest punt, el “patriota” amb orelleres, se sent impulsat a cridar la Gran Coartada: “Però, Madrid més”. Se’ns en refot, perquè és tota una altra història consoladora de banaus. Som els catalans qui hem de mostrar i demostrar, i aquest era el pressupòsit històric que en el nostre destí col·lectiu era la construcció de l’excel·lència. Per això, la nostra identitat sempre ha anat de la mà de la cultura, més que d’una ètnia.

Vatua l’olla! Qui ens ha vist i quins veu. Amb poquíssim mitjans construirem l’excel·lència quan la Mancomunitat i el Noucentisme. En el desori sagnant de la Guerra Civil i les lluites internes, la Generalitat republicana, fins on pogué, va mostrar trets d’aquesta excel·lència. A l’inici de la Generalitat recuperada, la primera dècada hi hagué un esforç i exigència en el mateix sentit. Maragall només inicià un discurs, que ja no es convertí en res pel desori del desgovern del tripartit, però els d’ara, i aquí incloem a Mas, ja ni discurs d’una certa volada són capaços d’articular, més enllà de quatre tòpics reiterats fins a convertir-los en no res sobre la independència, que mai són capaços de prefigurar, de donar-ne un modest tast. Fan tot el contrari.

Des de la fi de la l Guerra Civil- i aquí dins hi ha el franquisme- Catalunya mai havia estat socialment i políticament tan desarticulada, malgrat disposar de més medis per l’autogovern, que mai. Seran limitats, cert, però no són comparables amb res des de 1714, inclosa la Generalitat republicana, i qui ho dubti que llegeix-hi l’Estatut de 1932.

La informació que publicava Cat Diàleg sobre la situació i perspectives de la representació al Parlament de Catalunya parlava per si sola. Amb les darreres dades del CEO, el conjunt CDC+ERC quedava més reduït que mai, amb excepció de les primeres eleccions. L’independentisme, inclosa la CUP, ja no assolia la majoria de diputats, i aquesta opció depenent, en tot i per tot, d’aquella formació que té com mot d’ordre el desordre, és la versió i reproducció light i post moderna, de la vella dependència que ERC tenia de la CNT-FAI, que tan cara li va –i ens va- sortir. I és que, en últim terme, portat al límit, les opcions són dues. O bé l’existència d’un ordre al qual acatar, en el marc d’unes lleis defectuoses però sempre millorables, o el desordre, per definició sense regles, un túnel que un cop entrat ningú, ni els qui guien, poden dir a on condueix. Sembla que el nostre esperit col·lectiu ens portava per la primera via, però ja no és així, perquè la vocació per la transgressió s’ha convertit, no en avantguarda, sinó en cànon. L’alcaldessa Colau exemplifica a Can Vies, que l’okupació i l’ús incívic de la força és institucional, i Junts pel Sí fa d’aprenent del diable fomentant la cultura de la desobediència a la llei, amb el doble agreujant que no té intenció de fer-ho realitat, i alhora fent una pedagogia i creant un precedent que pot ser seguit per molts altres.

Mai com ara, les forces no catalanistes tenen tant de pes al Parlament, Mai com ara, la (post) Iniciativa ha estat tan forta fins a convertir-se en una probable opció de govern.

Mai com avui, la Generalitat ha estat tan feble aquí i a Madrid, el funcionament de la Generalitat tan desconnectat de la vida real catalana -i això no deixa de ser un avantatge, el país va sol mentre ells fan el Polònia. Les posicions polítiques més fragmentades i antagòniques.

A una cultura de la desvinculació hegemònica a Catalunya se li afegeix -n’era la conseqüència necessària?- unes institucions desarticulades per la incompetència i la frivolitat. I això no és el final, ni de bon tros. I el pitjor és que no es veu aturador a la vista.

CatDialeg.cat

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies