CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
El pitjor error de Trump en política exterior fins ara El pitjor error de Trump en política exterior fins ara

El pitjor error de Trump en política exterior fins ara

Ni Putin ni l’Orient Mitjà. A pesar d’un comportament en general erràtic en matèria d’estratègia internacional, el pitjor ha estat la caòtica política de l’administració Trump envers l’Àsia. Per què?
MónResearchZPortada IzquierdaZResto 28 April, 2017 Joan Prats i Amorós 0
5 / 5 (2 votes)

Inici » Historic » El pitjor error de Trump en política exterior fins ara

Entre les moltes pífies de Donald Trump en política exterior, algunes de les més sonades han estat el nomenament del outsider Michael Flynn com a Conseller de Seguretat Nacional del president. Flynn, que protagonitzà diverses polèmiques per les seves estretes relacions amb Rússia, només conservà aquesta posició clau 24 dies.

D’altra banda, sembla que encara queden dotzenes de nomenaments pendents de fer als departaments d’estat (equivalent al ministeri d’afers exteriors) i de defensa, així com a les agències de intel·ligència.

A destacar també la manca de crítica de Trump respecte els governs de caire autoritari (a vegades ratllant el totalitarisme) de Turquia i l’Aràbia Saudita.

L’administració Trump té a més una tírria especial envers l’Iran, a qui considera el mecenes del terrorisme numero 1 a escala mundial. Aquesta mania no és sols injustificada –el secretari d’estat Rex Tillerson ha afirmat que l’Iran està complint la seva part de l’acord nuclear- sinó profundament contra-productiva. Teheran és un actor fonamental tant per contrarestar la influència de l’islamisme wahhabita de l’Aràbia Saudita com per solucionar la crisi de Síria.

Fins i tot l’atac amb míssils a Síria de començaments d’abril sembla un error, ja que no ha vingut acompanyat de cap rellançament de la via diplomàtica que posi fi a la catàstrofe que encara viu el país.

El problema asiàtic

El professor de relacions internacionals de Harvard Stephen M. Walt afirma que, si bé Trump ha ficat la pota moltes vegades en matèria de política exterior durant els seus 100 primers dies de mandat, hi ha clarament una ocasió que mereix emportar-se el premi al pitjor error.

Segons Walt, es tracta de la seva política (o caldria dir, absència de política?) envers l’Àsia. Pel professor, Europa té molts problemes, però són interns i els europeus haurien de ser capaços de solucionar-los. L’Orient Mitjà, per la seva banda, és un “caos”, però sempre ho ha estat, i els Estats Units “no necessiten arreglar-lo, no saben com fer-ho i no haurien de gastar temps, diners i vides de soldats intentant-ho”.

Però l’Àsia és diferent. El segle XXI serà sens dubte el segle asiàtic, opina Walt. Les seves economies creixen de forma incessant. La Xina està emergent com a única competidora dels Estats Units a mig termini. Segons Walt, Washington ha de contenir Beijing i evitar que els xinesos dominin l’Àsia, ja que des d’una posició dominant en aquest continent podrien eventualment prendre el rol que actualment Washington té a escala mundial.

L’estratègia dels Estats Units per a contenir la Xina passa, segons Walt, per estendre i aprofundir les relacions amb la resta de països asiàtics. La política d’Obama batejada com el “pivot cap a l’Àsia”, tot i que feu més soroll que progressos reals, fou rebuda amb entusiasme pels aliats asiàtics de Washington.

Llegir també: Com l’Àsia-Pacífic s’està convertint en el centre del món

No obstant, el sistema d’aliances asiàtic manca de la cohesió de l’OTAN. Si bé, en general, les discrepàncies entre els socis de l’Aliança Atlàntica són petites, els aliats asiàtics dels Estats Units estan lluny els uns dels altres (per exemple, Japó i Corea no es tenen cap simpatia). A més, com Walt recorda, tots els països asiàtics, sense cap excepció remarcable, són fortament dependents de l’economia xinesa.

Una administració que no està a l’alçada

El repte és doncs enorme, i l’administració Trump no sembla estar a l’alçada. De fet, es podria dir que manca de visió estratègica: la primera cosa que Trump feu consistí en estripar el TPP (Trans-Pacific Partnership), el macro-acord de lliure comerç que havia de garantir la influència dels Estats Units a la regió. Més endavant parlà per telèfon amb la presidenta de Taiwan Tsai Ing-Wen, només per haver de “demanar disculpes” a Beijing assegurant que la trucada “no significava res”.

Llegir també: Shinzo Abe, el darrer liberal

Més endavant, Trump i el seu homòleg xinès Xi Jinping mantingueren una trobada cordial però poc productiva, a pesar de la necessitat de cooperació entre els dos països per a fer front a les provocacions de Corea del Nord. Per a més inri, Trump tornà a ficar la pota afirmant en roda de premsa que Corea havia format part de la Xina en el passat. Més endavant, resultà que la flota –“armada”, segons Trump- que havia de dissuadir a Pyongyang de dur a terme més proves nuclears, anava en realitat en direcció contraria.

Un home, un missatge. Mike Pence durant la seva visita a la frontera entre Corea del Sud i del Nord.

Per la seva banda, el vicepresident Mike Pence visità recentment Corea del Sud. En un gest suposadament dirigit a demostrar als aliats sudcoreans la determinació de Washington de defensar el seu país, Pence s’arribà a la zona desmilitaritzada que marca la fronterea entre les dues Corees i “desafià” a Kim Jong-un literalment amb la mirada. El vicepresident declarà: “era important que els nord-coreans veiessin la nostra determinació en la meva cara”. L’acció fou àmpliament parodiada als Estats Units. The New Yorker presentà un article satíric afirmant que “Corea del Nord ofereix la seva rendició incondicional després de que Mike Pence la mirés de reüll” .

Segons Walt, Trump haurà d’afrontar dos greus problemes a l’Àsia: el primer és que la seva administració manca de l’equip necessari per adreçar la política d’aquesta complexíssima regió. El segon és que de moment, la credibilitat dels Estats Units ja ha baixat degut a errors inexplicables com el del portaavions. No és que ningú dubti de la determinació dels Estats Units, sinó de les seves capacitats per afrontar la complexitat d’Àsia.

Finalment, Walt apunta que la bona notícia és que Pence ha confirmat recentment que en comptes d’assistir a una conferència asiàtica la propera tardor, el president serà present a tres de diferents. No obstant, per aprofitar l’oportunitat cal que l’equip de Trump faci progressos importants.

Imatge de portada: el president nord-americà i el seu homòleg xinès, Xi Jinping, durant la seva trobada a començaments d’abril. Reuters.

 

Joan Prats i Amorós

Estudiant de postgrau al Department of War Studies de King's College, Londres. Graduat en ciències polítiques i de l'administració per la UPF. He realitzat un any dels meus estudis a Sciences Po Paris, amb menció Summa Cum Laude. Apassionat de les relacions internacionals i entusiasta de la idea d'Europa. He estat assistent de l'ambaixador d'Espanya a Costa d'Ivori, secretari de l'Associació Thomas More UPF i cap d'Scouts d'Europa. "Sovint he hagut d'empassar-me les meves paraules, i he descobert que eren una dieta equilibrada", Sir Winston Churchill.

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies