CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Perspectiva de Catalunya Perspectiva de Catalunya

Perspectiva de Catalunya

Editorial 9 June, 2017 CatDialeg.cat 0
1 / 5 (1 votes)

Inici » Historic » Perspectiva de Catalunya

Situem-nos més enllà d’aquesta setmana i observem la realitat política de Catalunya.  Llegim les xifres de la perspectiva electoral. Què ens diuen? Les previsions electorals a Catalunya (CEO i  enquesta de El Pais 24/05) van per aquí, grosso modo:

Un partit destacat: ERC vorejarà el 30% del vot. Si el supera, serà un gran èxit; tot el que davalli d’aquella xifra significarà retrocés. Tres partits entremig que es mouran en la franja del 15-18 per cent: Catalunya en comú en primer lloc, Ciutadans i potser el PSC arribi al llindar (el factor Sánchez pesarà en un PSC sociològicament més PSOE que mai). Dos partits petits: entre el 5% i el 10%, PDECat i PP, en ambdós casos pot haver-hi vot ocult, però no grans sorpreses.  I a la cua al voltant del 3% i tres diputats, la CUP.  Aquest és l’escenari futur vist a dia d’avui, per tant, quedem-nos amb les tendències de fons més que amb la seva literalitat

Un escenari molt fragmentat, dominat per l’esquerra clàssica, moderna i post moderna, és a dir, en totes les seves variants, i un govern possible d’ERC i Comuns, perquè l’aliança independentista ni és gestionable sense la urgència de referèndums, ni sumaria els escons necessaris. El PSC podria tornar a ser partit de Govern en aquestes condicions i forjar ensems una aliança a Madrid amb aquells partits catalans, la qual cosa reforçaria la figura de Sánchez com a alternativa. El problema, però, és que, ara per ara, els socialistes són un soci incòmode per a ERC. L’ex CDC pot quedar al marge de tot, si bé té la possibilitat de ser la cirereta del pastís, compensadora de l’acord entre ERC i Comuns, si és que aquests segons l’accepten. En tot cas, és evident que  ERC jugarà amb la independència com en el  “cop de peu a seguir” al rugbi.

Hi ha una variant teòrica que persegueixen les terceres vies. Una coalició electoral en la qual el PSC seria el pal de paller amb un centre dreta catalanista reconstituït amb les restes d’Unió i fugitius del PDECat. De moment és una teoria, per alguns una esperança, però certament el temps no els hi juga a favor; ni els temps ni la possible flaire de retorn al passat segons i com es fessin les coses.

Però hi ha més consideracions que poden tenir pes a mitjà termini.

Vistes les previsions, queda clar que a Catalunya no hi ha centre dreta o és petit: no arriba a la tercera part dels vots i sempre amb espais fragmentats.  Per què és així? La pregunta és necessària perquè no succeeix a cap país d’Europa. La raó rau en el fet que les forces d’aquesta condició han abjurat del projecte cultural i moral propi per convertir-se en una sucursal de la doctrina que usufructua l’esquerra catalana. Tots els partits la comparteixen, amb l’excepció i encara molt parcial, del PP. És la ideologia hegemònica forjada entorn del frame, que podríem esquematitzar com post cristià i laïcista de l’exclusió religiosa, hiperindividualista de la satisfacció del desig, emotivista, liberal de dretes en l’econòmic (amb variacions d’esquerres basades en la generació de rendes públiques que mai afecten a la distribució del poder econòmic) i liberal progressista de gènere i LGBTI en el social, i progressivament trasnhumanista.  És una cultura  obertament contrària als pressupostos de les confessions religioses cristianes, especialment la catòlica,  musulmanes, i amb aspectes fonamentals de la racionalitat il·lustrada, perquè la ruptura que promou no és en primer terme religiosa, això en tot cas n’és una conseqüència, sinó antropològica, de concepció de la naturalesa humana, sobre el que consisteix una vida realitzada, una vida viscuda en el bé, que és una noció fins i tot desapareguda de l’imaginari social, cultural i polític (com estranyar-se aleshores de la corrupció llampant?)

Aquesta concepció incorpora dinàmiques que objectivament afavoreixen l’augment de la desigualtat, el que fa poc explicable el plantejament des de l’esquerra, i il·lumina l’entusiasme lliberal per aquella cultura. A mig-llarg termini esdevé incompatible amb l’estat del benestar, el deteriora en països de productivitat elevada, i el fa inviable en aquells que tenen nivells mitjans, perquè actua negativament sobre alguns dels seus factors, i augmenta els costos socials i de transacció. Malgrat les conseqüències negatives, és la concepció que concentra tots els posicionaments polítics. Conseqüència: aquí hi ha per a una nova alternativa, un primer nínxol d’oportunitat. La  llei del màrqueting diu que per començar bé val més ser cap de ratolí que cua de lleó; és a dir, val més construir un espai electoral propi més petit que disputar-ne una fracció d’un més gran on tu no ets ni el primer, ni el segon, ni tan sols el tercer.

I en aquesta línia de reflexió encara hi ha més.  Aquell frame no és altra cosa que la denominada cultura de desvinculació, però Catalunya és un país basat en el vincle. Mai ha disposat de fortes normes i institucions públiques i totes les seves represes han sorgit de la societat civil.

Tota la societat gira cada vegada més sota aquelles premisses de desvinculació . Aquest és un problema general a Occident, però els països que arriben a aquest escenari d’una manera més lenta, amb millor capital humà, productivitat i bones institucions públiques, veuen els seus efectes temperats. A França, per no anar més lluny, hi ha fortes oposicions. Res d’això es dóna a Catalunya: gran velocitat del canvi, agudització de l’hegemonia, manca de resistències. I això agreuja el futur de Catalunya, perquè el país s’ha fet en el vincle que construeix les institucions socials que ens han realitzat com a país. Seguint a Vicens Vives les podem identificar com: la família, l’aptitud pel treball, l’eina i la feina com realització personal, l’associacionisme benèvol contrapès de la individualitat, el pactisme i el cristianisme. Tot això està sent destruït mentre és del tot evident que l’eficiència de les institucions públiques catalanes i espanyoles no estan en condició de suplir-ho. En aquesta contraposició cultura desvinculada – comunitat hi ha un altre nínxol de formulació de cultura política, que requereix, això sí que és una condició inexorable, una formulació clara i concreta a l’abast de tothom, i exigeix una crítica inexorable de l’establert, del que avui és hegemònic, que faci evident la relació de la cultura que ens domina amb els estralls econòmics, socials i personals que ella mateixa provoca.

CatDialeg.cat

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies