CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Per què Estat Islàmic es fa dir “califat”? Per què Estat Islàmic es fa dir “califat”?

Per què Estat Islàmic es fa dir “califat”?

L’ús del terme no és cap caprici, sinó que forma part d’una estratègia per fer caure en les mans d’Estat Islàmic nombrosos musulmans frustrats i sense expectatives de futur.
MónReviewZPortada DerechaZResto 27 November, 2015 Joan Prats i Amorós 1
5 / 5 (3 votes)

Inici » Historic » Per què Estat Islàmic es fa dir “califat”?

Abu Bakr al-Baghdadi, líder de l’organització Estat Islàmic, va proclamar a Mossul al juny del 2014 un nou “califat”. Des d’un balcó de la gran mesquita d’aquesta ciutat va reclamar l’obediència de tots els musulmans del món, i tot instigant-los a fer la jihad. Amb ell, afirmà, “la dignitat, el poder, els drets i el lideratge” retornarien al món islàmic.

Què és exactament un califat, i per què l’anunci d’al-Baghdadi és rellevant per entendre Estat Islàmic? Nick Danforth, historiador i expert en l’imperi otomà, explica com a idea del califat ha pres tanta força en el món musulmà.

El califat històric

Segons Danforth, els corrents que recentment han aspirat a formar califats s’inspiren en entitats polítiques dels primers anys de l’Islam. Una època que des del punt de vista polític i cultural fou sens dubte la més gloriosa. Els diversos moviments s’emmirallen més concretament amb els anomenats “quatre califes ben guiats”, que foren els primers successors de Mahoma durant el segle VII. El seguiren els califats dels Omeies, amb capital a Damasc, i dels Abbàssides, amb capital a Bagdad. Aquests darrers duraren fins al segle XIII.

No obstant, a mesura que la mort de Mahoma quedava més i més lluny en el temps, la unitat política dels musulmans, la Umma, s’anà dissolvent. Aparegueren disputes entre famílies i clans, sorgiren sectes com els zaidites del Iemen i diversos personatges es proclamaren els autèntics successors de Mahoma. Així cristal·litzà per exemple la divisió entre xiïtes i sunnites que tants maldecaps porta avui a la pau i seguretat de l’Orient Mitjà.

I és que l’Islam, al contrari que altres religions, no ha estat capaç de dur a terme una divisió efectiva entre autoritat religiosa i autoritat política. De fet, l’expansió de l’Islam es dugué a terme per la força de les armes, de manera que poder politico-militar i poder religiós anaven estretament lligats. Aquesta unió, molt efectiva mentre hi hagueren líders incontestables, s’erosionà de forma natural per la vella frase de Lord Acton de “el poder corromp, i el poder absolut corromp absolutament”. I controlar política i religió al mateix temps, és a dir, gestionar els assumptes mundans i els assumptes espirituals de forma única i centralitzada, implica tenir un poder enorme.

Controlar aquestes vastíssimes capacitats esdevingué l’obsessió de nombrosos líders. Eventualment, però, aquestes ambicions personals tingueren com a conseqüència la destrucció de la Umma i una progressiva pèrdua d’influència política de l’Islam que arribà al seu punt més baix als segles XIX i principis del XX. Llavors, el darrer Estat musulmà que es reivindicava com a califat, l’Imperi Otomà, fou convertit per Atatürk en la laica i progressista Turquia.

“Califat”, la paraula que fa somiar als islamistes

Amb la pèrdua progressiva de poder polític de l’Islam davant les potències cristianes europees, el concepte del califat anà prenent un significat cada cop més llegendari, com si fos la solució a tots els mals dels musulmans. Els pensadors i líders que el feien servir evocaven l’època dels primers califes com una era daurada, i veien per tant un nou califa com un protector contra l’imperialista Occident. Amb tot, el terme anà buidant-se del sentit més històric, fins al punt d’esdevenir segons Danforth una idea tan vague però alhora tant suggestiva com la de “dictadura del proletariat”.

Paral·lelament, altres pensadors, com l’egipci Ali Abd al-Raziq, criticaren el terme i el seu ús en un sentit polític. Aquests es donaren compte dels perills que comporta lligar massa estretament política i religió. La idea d’un guia únicament espiritual, una mena de “papa islàmic”, es començà a discutir.

No obstant, la fragmentació religiosa de l’Islam és tal que segueixen havent-hi fervents defensors del califat en el sentit més polític. Danforth explica com, de fet, en cada època hi ha hagut intents de constituir califats, senzillament perquè els seus promotors veuen en el concepte un bon instrument de poder.

El “califa” al-Baghdadi i el seu Estat Islàmic s’aprofiten de la frustració que envaeix a nombrosos musulmans actualment. Amb el món islàmic més dividit i caòtic que mai, pot resultar temptador per a nombrosos fidels el fet que hi hagi una organització que aspiri a convertir-se en un nou califat. Això és, retornar l’Islam al lloc central que li pertoca al món.

Joan Prats i Amorós

Estudiant de postgrau al Department of War Studies de King's College, Londres. Graduat en ciències polítiques i de l'administració per la UPF. He realitzat un any dels meus estudis a Sciences Po Paris, amb menció Summa Cum Laude. Apassionat de les relacions internacionals i entusiasta de la idea d'Europa. He estat assistent de l'ambaixador d'Espanya a Costa d'Ivori, secretari de l'Associació Thomas More UPF i cap d'Scouts d'Europa. "Sovint he hagut d'empassar-me les meves paraules, i he descobert que eren una dieta equilibrada", Sir Winston Churchill.

    Your email address will not be published. Required fields are marked *

    Ús de cookies

    Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

    Aviso de cookies