CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
De què s’ha parlat a la conferència de seguretat de Munich? De què s’ha parlat a la conferència de seguretat de Munich?

De què s’ha parlat a la conferència de seguretat de Munich?

Diumenge va acabar la Conferència de Seguretat de Munich 2017. Més de 450 líders polítics, empresaris i experts debateren l’agenda de seguretat internacional actual. Les conclusions foren més aviat pessimistes, tot i l’esforç de l’Administració Trump per convèncer als aliats europeus de les seves bones intencions
MónResearchZPortada IzquierdaZResto 20 February, 2017 Joan Prats i Amorós 0
5 / 5 (2 votes)

Inici » Historic » De què s’ha parlat a la conferència de seguretat de Munich?

Alemanya no sol aparèixer entre els grans actors internacionals en matèria de seguretat internacional. Països com França o Regne Unit, amb economies més petites, solen protagonitzar més titulars, ja que mantenen desplegat un dispositiu diplomàtic i militar superior a l’alemany.

Per exemple, segons el Lowy Institute of International Policy, la xarxa diplomàtica alemanya és la vuitena més potent a nivell mundial, mentre que la francesa és la segona i la britànica la cinquena. L’espanyola és, per cert, la desena.

No obstant, la Conferència de Seguretat de Munich és una notable excepció a aquesta regla, ja que, com afirmen els seus organitzadors, “ha esdevingut el principal fòrum mundial per a la discussió en polítiques de seguretat”. La Universitat de Pennsilvània situà la trobada com la més important del món en la seva categoria, afirma Deutsche Welle. Tot i que és oficialment un esdeveniment organitzat independentment, compta amb abundant finançament públic alemany.

La darrer edició d’aquesta trobada anual, els orígens de la qual es remunten al 1963, es celebrà el passat cap de setmana i reuní més de 450 prominents figures. La conferència de Munich és insòlita perquè atrau a decisors polítics clau de les principals potencies del món, experts i investigadors i fins i tot nombrosos responsables empresarials.

Una llista d’assistents formidable

Val la pena repassar els centenars de noms que conté la llista de participants de la Conferència de Munich del 2017. Entre ells hi trobem el vicepresident dels Estats Units, Mike Pence, la cancellera Angela Merkel (que encapçalava un grup de 16 caps d’estat i de govern), el ministre d’afers exteriors rus (!) Serguei Lavrov i el seu homòleg iranià (!), Javad Zarif. Tampoc hi faltà el ministre espanyol, Alfonso Dastis. En total 47 ministres d’exteriors acudiren a la cita, així com més de cinquanta representants d’organitzacions internationals, incloent al Secretari General de les Nacions Unides, Antonio Guterres.

Desenes d’acadèmics de primera línia hi feren acte de presència, com per exemple el neo-conservador Robert Kagan, el veterà Graham Allison (qui revolucionà la forma d’entendre els processos de presa de decisions en política exterior) o la influent periodista Anne Applebaum. Entre els 65 representants empresarials presents, els responsables de Airbus Defence and Space, KPMG o Daimler. Tampoc hi faltaren Bill Gates ni fins i tot el cantant Bono.

El ministre iranià d’afers exteriors, Javad Zarif, en un moment del seu discurs diumenge a Munich. Font: MSC / Mueller

Pessimisme entre els ponents i mitjans de comunicació

A Munich no es tracta de decidir res, sinó d’escoltar, parlar i intercanviar idees. Per això, és un excel·lent termòmetre per mesurar l’evolució de l’agenda de seguretat internacional. Així doncs, què es digué a l’edició d’enguany?

Com a observació preliminar, val a dir que el termòmetre marcà temperatures molt baixes. El pessimisme es deixava entreveure en el tema de l’edició d’enguany, que no era altre que Post-Veritat, Post-Occident, Post-Ordre? La preocupació central era doncs adreçar la creixent sensació de inseguretat que plana sobre l’escenari mundial, exacerbada pels recents esdeveniments com l’elecció de Donal Trump o el Brexit.

The New York Times, amb un esperit com sempre informatiu, intenta presentar una conclusió per a la conferència: “Una Europa preocupada troba escàs confort en els plans de Trump”. Efectivament, l’administració Trump feu un destacat esforç per a tranquil·litzar els aliats europeus, enviant a Munich tres figures claus: el vicepresident Mike Pence, el secretari de defensa Jim Mattis i el secretari de seguretat nacional John Kelly. Tots reafirmaren el compromís dels Estats Units amb Europa. Segons Financial Times, Pence feu un discurs propi d’un “atlantista convencional”. No obstant, com Robert Kagan afirma, això no fou suficient perquè no sortí de la boca del president Trump.

El País, en canvi, destaca la intervenció del senador republicà John McCain, qui advertí al president Trump contra les seves declaracions en relació a la premsa (qui seria “l’enemic del poble americà”). McCain afirmà que “fent un cop d’ull a la història, el primer que fan els dictadors és reprimir la premsa”. Un resum sorprenentment incomplert de la trobada que ratlla l’anecdòtic.

Bloomberg destaca la riallada que s’escoltà a l’auditori -format per l’elit europea i nord-americana- després de que el ministre iranià d’exteriors, Javad Zarif, afirmés que “twitter està molt de moda”. Era la resposta a una pregunta sobre si el Iran estava preocupat per la possibilitat de noves sancions occidentals.

The Washington Post menciona un comentari del ministre d’exterior rus Serguei Lavrov, afirmant que Rússia busca actualment un acord pragmàtic amb els Estats Units i un ordre mundial post-occidental.

Xinhua, l’agència de notícies pública de la Xina, recull que la conferència havia arrencat “entre incerteses transatlàntiques”.

Finalment, Politico.eu destaca que Merkel havia dit al vicepresident Pence que portaria un temps incrementar les capacitats defensives europees. Alemanya no pensa incrementar el seu pressupost de defensa més enllà del 8% ja previst per aquesta any.

I al final… Només paraules?

Fòrums de discussió tan amplis com la Conferència de Seguretat de Munich són el blanc perfecte de la crítica contra l’establishment polític occidental.

Robbie Gramer, redactor de Foreign Policy i perfil paradigmàtic de “home de think tank”, publicà el passat divendres un divertit article satíric titulat “El ‘joc de beure’ definitiu per a una Conferència de Seguretat Europea”.

Es tracta, evidentment, d’una burla a les macro-conferències i fòrums en que es parla de tot amb tothom present, on els tòpics abunden i els participant surten sabent, al cap i a la fi, el mateix que ja sabien abans d’entrar.

El joc de beure que proposa Gramer és molt senzill: es tracta de beure –quelcom amb alcohol- cada cop que s’escolta un clixé gastat i buit de contingut. Per exemple, s’ha de beure quan algú digui que quelcom és “una crida perquè Europa es desperti”. Ho eren Ucraïna, la crisi de l’euro, el Brexit i Trump. I Europa segueix ben dormida.

També cal beure cada vegada que es digui que “els Estats Units necessiten crear una estratègia per a… [omplir amb el que més convingui]”. Quan absolutament tot esdevé una estratègia, al final no queda res de realment estratègic.

Alçar la copa i beure també quan es faci una referència als “valors transatlàntics” que ningú sap concretar o quan algú comenti, molt preocupat, que “Europa ha de fer front als desafiaments de forma conjunta”.

Gramer proposa beure un “xupito” quan un membre de l’audiència demani torn de paraula per, en comptes de preguntar quelcom, obsequiar a l’auditori amb un monòleg de 10 minuts sobre com de malament està el món.

La llista segueix al web de Foreign Policy. Enmig del pessimisme i la mala maror als quals la premsa ens té acostumats des de fa un temps, l’article de Gramer recorda que cal conservar sempre el sentit de l’humor i que riure’s d’un mateix és un sa exercici que ben pocs líders són capaços de fer.

Imatge de portada: el vicepresident nord-americà Mike Pence a Munich aquest cap de setmana. Reuters/M.Rehle.

Joan Prats i Amorós

Estudiant de postgrau al Department of War Studies de King's College, Londres. Graduat en ciències polítiques i de l'administració per la UPF. He realitzat un any dels meus estudis a Sciences Po Paris, amb menció Summa Cum Laude. Apassionat de les relacions internacionals i entusiasta de la idea d'Europa. He estat assistent de l'ambaixador d'Espanya a Costa d'Ivori, secretari de l'Associació Thomas More UPF i cap d'Scouts d'Europa. "Sovint he hagut d'empassar-me les meves paraules, i he descobert que eren una dieta equilibrada", Sir Winston Churchill.

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies