CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Orient Mitjà: un món condemnat al caos? Orient Mitjà: un món condemnat al caos?

Orient Mitjà: un món condemnat al caos?

Sempre políticament inestable, Orient Mitjà travessa actualment el que sens dubte és el seu pitjor moment dels darrers anys. Sovint, però, amb les esfereïdores notícies del dia a dia es perd la visió sobre les causes més profundes de la problemàtica. Aquest article proposa una explicació basada en un xoc d’idees sobre el sistema internacional.
MónResearchZResto 16 April, 2015 Joan Prats i Amorós 1
0 / 5 (0 votes)

Inici » Historic » Orient Mitjà: un món condemnat al caos?

L’Orient Mitjà ha estat al llarg de les darreres dècades una de les regions políticament més inestables del món. Amb tot, però, la seva situació possiblement mai havia estat tan crítica com des de que va començar, a l’any 2010, l’onada de protestes i revolucions conegudes conjuntament com la “primavera àrab”.

Si s’observen tots els punts calents de la regió –que són molts-, es constata ràpidament com l’origen del problema s’originà amb l’esmentat moviment, que conduí d’una o d’altra forma a un mateix resultat: un Estat que no és capaç de governar -o exercir el monopoli de la coerció, com diria el pare de l’Estat modern Max Weber- sobre el seu territori. Un breu repàs del mapa polític actual de la regió mostra aquest problema: Síria està immersa en una esfereïdora guerra civil a varies bandes i com Estat té una capacitat molt minvada. Iraq porta mesos realitzant esforços titànics per aturar, i darrerament començar a expulsar, l’organització Estat Islàmic. Líbia es debat entre la democràcia i l’anarquia, a la qual ha contribuït el mateix actor que ha sembrat el caos a Iraq i Síria. I Iemen, com Estat, “pràcticament no existeix”, com diu James Stavridis a Foreign Policy. Solament Egipte ha recobrat estabilitat perduda, però paradoxalment ho ha aconseguit amb la tornada al poder de la classe militar, que havia estat la gran vençuda de la primavera àrab egípcia.

En resum, com Henry Kissinger afirma en el seu molt recomanable darrer llibre World Order, Orient Mitjà constitueix “un món en desordre”. Per a l’ex-secretari d’Estat nord-americà, això s’explica entre altres motius per una incompatibilitat entre la lògica del sistema internacional i la cultura i religió musulmanes. Vegem doncs en què es basen un i altre i perquè els dos elements poden –poden, però no tenen perquè- resultar incompatibles.

El sistema d’Estats westfalià

Com el mateix Kissinger diu, l’actual sistema internacional segueix sostenint-se sobre una pedra angular: els Estats. Els Estats són les unitats bàsiques que operen en l’escenari internacional, i ho fan seguint els seus interessos (que poden ser particulars o verdaderament “nacionals”). Per això sovint s’ha dit que el sistema internacional és anàrquic. No hi ha ningú que sigui considerat una autoritat superior a les demés més enllà de les seves fronteres. El caos que seria esperable, però, s’ha compensat històricament pel reconeixement mutu entre els Estats d’unes pautes de conducta, unes “regles del joc” que han evitat viure en un estat de guerra constant. A Europa, la fita que marcà aquest reconeixement es sol considerar que fou la Pau de Westfàlia de 1648, que posà fi a un seguit de guerres que havien assolat Europa. Com subratlla Kissinger, “la genialitat del sistema és que les seves disposicions són procedimentals, no substantives”. Això permeté que Estats amb idees diferents es respectessin pel simple fet de ser-ho i es regissin per unes pautes de comportament determinades que imposaren uns límits del seu comportament. Des de llavors, i poc a poc, aquest model de sistema internacional s’ha anat estenent i, a pesar de les evidents limitacions –només cal pensar en totes les guerres europees des de 1648- avui Nacions Unides es segueix basant encara en aquest. l’Estat segueix sent, doncs, la pedra angular de les relacions internacionals.

La possible incompatibilitat entre l’Islam i el sistema d’Estats westfalià

Simplificant molt, perquè el sistema westfalià -que ha aportat cert ordre en les relacions entre els Estats- segueixi funcionant arreu, cal que es compleixin dues condicions: (1), els Estats s’han de reconèixer mútuament com a legítims i (2), no hi poden haver actors que rivalitzin amb els Estats la seva posició central. Com es veurà tot seguit, al món islàmic aquestes condicions és difícil que es compleixin.

Els països de tradició musulmana, i per tant els països àrabs, poden extreure de la seva religió i cultura un seguit d’idees geopolítiques que condueixin a trobar inacceptables els anteriors dos punts. Com hem dit, Westfàlia estableix un conjunt de regles procedimentals, normes de conducta. En canvi, entre els preceptes de l’Islam s’estableix la Umma, la “comunitat dels creients”, que pren un significat no sols espiritual sinó també polític, i que es troba recolzat pel fet que el profeta Mahoma emprengué ell mateix una expansió religiosa per la via militar, establint un Estat regit per la llei islàmica en els territoris conquerits. Així doncs, des de l’Islam es pot interpretar, com diu el prestigiós estudiós del món musulmà Gilles Kepel en el seu llibre La Yihad, que “quan la sobirania l’ostenta un ídol (la nació, el partit, l’exèrcit, el poble, etc.), i es converteix en objecte d’adoració de les masses, reina el mal, allò fals, l’anti-Islam”. Aquesta visió constitueix un torpede a la línia de flotació d’un sistema d’Estats regits per les normes procedimentals westfalianes i basats en el que l’islamisme extremista considera fetitxes. Quin valor poden tenir uns procediments establerts per uns “ídols” enfront de la “veritat” que ofereix la Umma? Evidentment, cap. Dit d’una altra manera, els països musulmans i sobre tot grups extremistes que pugin sorgir al seu sí corren el risc de violar les normes bàsiques 1 i 2 del sistema internacional westfalià si situen com a central l’element polític del seu credo.

Com Kepel exposa, la ideologia dels Germans Musulmans, el moviment que liderà les darreres revoltes a molts dels països àrabs, es basava originàriament en les idees descrites anteriorment, desenvolupades i actualitzades per un seguit de pensadors contemporanis, entre els quals destaca l’egipci Qotb. Tot i que els Germans Musulmans reberen el tracte de “força islamista moderada” als mitjans de comunicació[1], fent-se més o menys presentables davant les democràcies lliberals d’Europa i Nord-Amèrica, és innegable que els processos que lideraren fracassaren o bé escaparen de les mans dels promotors: el pensament de Qotb i els seus col·legues inspirà no solament el moviment de les primaveres àrabs sinó també el dels grups terroristes com Al-Qaeda i l’entitat Estat Islàmic. Aquestes organitzacions tenen de fet en la seva raó de ser transgredir la condició 2 del sistema westfalià i substituir els Estats per la Umma. Aquest fet, quan es produís, els portaria alhora a violar la condició 1 ja que no reconeixerien la resta d’Estats com legítims, sinó que els tractarien d’idòlatres.

L’enfocament presentat, aplicat a les primaveres àrabs, explica perquè aquestes no desembocaren en Estats lliberals i democràtics a l’occidental. Més important encara, pot aportar llum sobre perquè les primaveres àrabs, per divisions internes i una fortíssima influència de les idees de pensadors com Qotb, han acabat per debilitar el sistema westfalià d’Estats de la regió. No obstant, la situació actual d’extrema confusió política a l’Orient Mitjà pot ser la clau de la seva estabilitat en el futur, gràcies a que els pocs Estats forts que queden estan invertint grans recursos per canviar l’estat actual de les coses. Aquest tema es tractarà properament en un altre article.

_______________________________________________________________

[1] S’ha escrit força darrerament sobre si pot existir un islamisme realment moderat. Una aportació interessant per la seva profunditat és la de Raymond Ibrahim, especialista en el món islàmic. http://elmed.io/por-que-islam-moderado-es-un-oximoron/

 

Joan Prats i Amorós

Estudiant de postgrau al Department of War Studies de King's College, Londres. Graduat en ciències polítiques i de l'administració per la UPF. He realitzat un any dels meus estudis a Sciences Po Paris, amb menció Summa Cum Laude. Apassionat de les relacions internacionals i entusiasta de la idea d'Europa. He estat assistent de l'ambaixador d'Espanya a Costa d'Ivori, secretari de l'Associació Thomas More UPF i cap d'Scouts d'Europa. "Sovint he hagut d'empassar-me les meves paraules, i he descobert que eren una dieta equilibrada", Sir Winston Churchill.

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies