L’orada (o daurada), junt amb els molls, fou el peix més preferit a la cuina dels grecs i dels romans. També, l’orada esdevingué el peix més estimat a la cort del rei Lluís XIV de França. D’orada se’n sol trobar tot l’any, però el moment més adient de cuinar-la és entre els mesos de març i de juny. La daurada és un peix que té una franja groga entre els ulls, i algunes peces poden arribar a pesar uns 4 kg. Es pot cuinar (a semblança del sard que és de la mateixa família de l’orada) de moltes maneres: al vapor, a la graella, a la planxa o bé al forn, maldant tothora que la cocció no n’alteri el seu gust.
Cal assenyalar que l’orada és un peix molt sa (lleuger i digerible) i, per aquesta raó, tenia un lloc eminent en la cuina de convent on, especialment en els convents i monestirs del nord peninsular era cuinada al forn a la sidra (o bé amb cervesa); amb naps (i més recentment amb patata), ceba i julivert.
També és molt gustosa l’orada cuita al forn, guisada “a la pescadora”, és a dir, es posa al forn l’orada salpebrada damunt de patates tallades a rodanxes, amb un bon raig d’oli i, al cap d’uns deu minuts hom hi afegeix, encara, cinc o sis alls amb la pellofa, un tomàtec mitjanet, un pebrot tallat a tires i, encara, un grapat d’olives confitades amb sajolida. Al cap d’un quart d’estar l’orada amb els complements al forn (a temperatura més aviat reduïda) ja estarà llesta per ser portada a taula acompanyada, això sí, d’un vi blanc de no massa graduació, o bé amb un porró de “vi trepat”, ben fresc, que també hi combina excel·lentment. Bon profit! I com sempre: Pau i Bé!
No comments so far.
Be first to leave comment below.