CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Mercenaris en comptes de soldats: un problema de legitimitat Mercenaris en comptes de soldats: un problema de legitimitat

Mercenaris en comptes de soldats: un problema de legitimitat

L’ús d’empreses militars en la guerra contra l’Estat Islàmic ha reobert el debat sobre els contractistes de defensa privats. Per què s’utilitzen tant, i fins a quin punt són compatibles els seus serveis amb l’ordre internacional actual?
MónResearchZResto 7 July, 2015 Joan Prats i Amorós 0
0 / 5 (0 votes)

Inici » Historic » Mercenaris en comptes de soldats: un problema de legitimitat

La força nord-americana per combatre l’Estat Islàmic sobre sòl iraquià està formada per 3.550 soldats, dedicats a tasques d’entrenament i assistència, i més de 6.300 contractistes de seguretat privada, segons fonts del Departament de Defensa que cita El Confidencial.

La revelació de que torna a haver empreses de seguretat operant a Iraq ha fet reviure el debat sobre la legalitat i l’ètica de la “guerra privada”. El primer escàndol causat pels contractistes esclatà al 2007, quan un grup d’empleats de l’empresa Blackwater Worldwide matà a 17 civils iraquians mentre protegia un comboi del Departament d’Estat.

A pesar d’aquesta i altres polèmiques, segons revela un informe del Servei de Recerca del Congrés dels Estats Units, més del 50% de les forces nord-americanes desplegades a l’Iraq i l’Afganistan en la darrera década provenien de contractistes.

Diversos experts i oficials del Departament de Defensa consultats pel Congrés senyalen que aquestes forces privades seguiran tenint un paper clau en la política de defensa dels Estats Units en els propers anys. Per què s’utilitzen tant, i quines implicacions té el seu ús?

Contractistes privats: no tots són mercenaris

Un mercenari és, segons el Protocol I de 1977 del Dret Internacional Humanitari, tota persona que combati en un conflicte armat de forma directa, animada essencialment pel desig d’obtenir un profit personal, superior al que obtenen els membres de les forces armades implicades en el mateix, i que no sigui nacional d’una part en conflicte, membre de les seves forces armades o enviat en missió oficial per un Estat tercer.

El Protocol I exclogué per primer cop els mercenaris de la categoria de presoners de guerra. A la pràctica, això vol dir que si els captura un exèrcit d’un Estat, aquest els pot tractar com criminals corrents i aplicar-los sols la seva legislació nacional.

Les empreses militars privades com l’antiga Blackwater –les PMC, de Private Military Companies– es solen defensar dient que els seus empleats no participen directament en les hostilitats, sinó que realitzen missions auxiliars com escorta, assessorament, entrenament, tasques de vigilància, etc.

Empleats de Blackwater a l'Iraq al 2004, operant juntament amb soldats nord-americans regulars. Foto: Gervasio Sanchez/Associated Press

Empleats de Blackwater a l’Iraq al 2004, operant juntament amb soldats nord-americans regulars. Foto: Gervasio Sanchez/Associated Press

Segons Joana Abrisketa, professora de Dret Internacional de la Universitat de Deusto, les companyies de seguretat privades operen en una zona legal de color gris: “d’una banda, no estan contemplades pel Dret Internacional Humanitari; de l’altre, tampoc estan obligades pels estàndards del Dret Internacional Humanitari.

Cal distingir entre mercenari i contractista de defensa en el sentit més ampli: el primer es pot considerar equivalent a un soldat, el segon, a un treballador auxiliar. Molts dels contractistes nord-americans s’inclouen en aquest segon grup. Al març del 2013, a Afganistan hi havia 108.000 treballadors contractats externament pel Departament de Defensa: sumaven el 61% de les forces nord-americanes sobre el terreny, però sols 18.000 eren contractistes de seguretat (en comparació amb els 65.700 soldats desplegats en aquell moment). No totes les empreses contractistes són PMC, sinó que hi ha una bona part que es dediquen a missions com construcció o traducció i interpretació, per exemple.

Mercenaris: un problema per a l’Estat, una solució pels polítics

Un govern sol contractar empreses de seguretat privada per un motiu de costos polítics: si no es declara que s’enviaran tropes, o que se’n enviaran poques, el potencial impacte negatiu sobre la opinió pública es redueix. Això, però, xoca amb determinats principis de l’Estat modern.

Una de les característiques fonamentals de l’Estat de Dret és el monopoli de la violència. Concepte introduït per Max Weber al 1919, fa referència a que l’Estat ha de ser l’únic actor que pugui aplicar la força de forma legítima. Si hi ha altres elements que li disputen aquest rol, segons Weber l’Estat deixa de ser funcional. Molts dels dubtes que desperten els contractistes de defensa privats provenen de que amb ells, el monopoli de l’Estat sobre la violència es difumina.

Davant d’aquesta problemàtica, els governs esgrimeixen que en darrera instància són ells els que autoritzen l’acció dels contractistes de defensa, i que els poden retirar els contractes en qualsevol moment. Per exemple, Iraq expulsà els treballadors de Blackwater del país després dels fets del 2007.

Varis països han subratllat la necessitat de trobar formules per tal de protegir la legitimitat de les companyies de seguretat privades quan aquestes actuen en nom de governs, Nacions Unides o empreses multinacionals. Es tractaria, segons, Abrisketa, de “superar la criminalització per passar a noves formes de regulació i rendiment de comptes”. Mentrestant, el Protocol I no es considera Dret consuetudinari perquè no ha estat signat per un numero d’Estats suficients: la seva definició de mercenari, massa amplia, no convenç a països com Estats Units.

Història dels mercenaris: els catalans, molt presents

L’ús de mercenaris no és però quelcom nou sinó que es tracta d’una activitat pràcticament tan antiga com la guerra mateixa. L’exèrcit amb que el famós general de Cartago Aníbal Barca atacà Roma a través dels Alps estava compost fonamentalment de mercenaris ibers, celtes, libis i balears, entre d’altres. De fet, l’exèrcit cartaginès tenia molt pocs ciutadans a les seves files.

Roma tingué un exèrcit formidable mentre estigué format per ciutadans romans. Però quan l’imperi recorregué a contractar mercenaris estrangers, el poder de la maquina bèl·lica romana caigué en picat, fins al punt de facilitar molt la invasió de les tribus bàrbares al segle V.

A l’edat mitja, un dels episodis més sonats de la història dels mercenaris el protagonitzaren els soldats almogàvers provinents de la corona catalano-aragonesa. Segons l’historiador medieval Bernat Desclot, els almogàvers “son gents que no viven sino de fet de armes”. Aquestes forces foren contractades pel rei Andrònic II per alliberar Constantinoble de l’amenaça turca. Rovira i Virgili afirma que “calia als almogàvers una ocupació pròpia de llur ofici”, així que el seu comandant Roger de Flor no dubtà ni un moment en socórrer als bizantins. Els expedicionaris aconseguiren ressonants victòries militars, tot i que quedaren palesos de nou els inconvenients de contractar mercenaris: tremendament eficients en combat, eren un destorb en temps de pau.

“Entrada de Roger de Flor a Constantinoble”, oli de José Moreno Carbonero (1888) al Senat espanyol.

“Entrada de Roger de Flor a Constantinoble”, oli de José Moreno Carbonero (1888) al Senat espanyol.

Durant la Guerra de la Independència dels Estats Units, els britànics recorregueren a tropes alemanyes de l’Estat de Hesse-Kassel, amb uns resultats força mediocres.

A vegades es considera també que els exèrcits napoleònics operaven en part com a mercenaris, saquejant el terreny per obtenir provisions (pràctica que les nacions europees havien abandonat feia temps) i reclamant soldats quan ocupaven nous territoris. De fet, els aliats de Napoleó estaven obligats a enviar soldats a la Grande Armée.

Ja en el segle XX, combateren a les files aliades elements provinents de les colònies africanes i asiàtiques. A la batalla de Montecassino (Itàlia) de 1944, per exemple, els britànics comptaven amb batallons tibetans. En aquest cas, però, clarament no es tractava de mercenaris, sinó d’unitats regulars.

Confiar la pau a aquells que viuen de la guerra?

Els serveis de tropes mercenàries han suposat de forma quasi bé invariable problemes a qui els ha contractat. Les empreses militars privades estan sotmeses en certa manera al mateix problema amb que es trobaven els soldats alemanys a Amèrica, els almogàvers a Grècia i els cartaginesos a Itàlia: què fer en temps de pau amb uns homes que tenen com a professió la guerra?

En certa manera, contractar empreses militars privades és caure en un absurd: confiar en que algú que depèn de la violència per a viure porti la pau no sembla gaire lògic. Per això és imperatiu, des del punt de vista del Dret Internacional Humanitari, fixar un marc molt curós per a les companyies que ofereixen serveis militars que sobrepassen les fronteres.

Mentre aquesta legislació no existeixi, les empreses de seguretat es seguiran beneficiant del buit legal existent: si una legislació nacional les posa en situació de perill, simplement s’instal·laran en un altre país. A més, sovint operen en països que tenen un aparell estatal molt feble, cosa que dificulta que els potencials crims que cometin els seus empleats siguin jutjats. El mateix Congrés dels Estats Units ha reconegut que el seu exèrcit no està encara preparat per operar juntament amb contractistes privats, i que aquest fet els ha comportat greus problemes a l’Iraq i l’Afganistan, començant per una pèrdua de credibilitat.

Joan Prats i Amorós

Estudiant de postgrau al Department of War Studies de King's College, Londres. Graduat en ciències polítiques i de l'administració per la UPF. He realitzat un any dels meus estudis a Sciences Po Paris, amb menció Summa Cum Laude. Apassionat de les relacions internacionals i entusiasta de la idea d'Europa. He estat assistent de l'ambaixador d'Espanya a Costa d'Ivori, secretari de l'Associació Thomas More UPF i cap d'Scouts d'Europa. "Sovint he hagut d'empassar-me les meves paraules, i he descobert que eren una dieta equilibrada", Sir Winston Churchill.

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies