

Marc per a pensar bé el nostre futur
Estem ben dissenyats per captar el risc imminent, però molt mal dotats per els riscos certs a mig termini, i això és el que tenim davant: només la raó ens pot ajudar a dotar-nos de recursos per a predir el risc que el canvi demogràfic ens planteja.
OpinióZPortada DerechaZResto 25 abril, 2016 Carlos Losada 2És ben conegut per tots que en un context o un altre modifiquem una decisió. Si tenim un context en què és molt possible que el nostre treball perilli, no prendrem decisions d’endeutament i probablement evitarem hipotecar-nos per comprar una casa. Si ens sentim segurs, ja que les dades econòmiques de l’empresa són bones i em sento molt ben valorat, la meva predisposició a decidir endeutar-me pot ser més alta. Conèixer el context és clau per encertar decisions clau. Per ser més precisos, saber en quin serà, encara que sigui aproximadament, el context futur, ens ajuda i molt a prendre decisions.
Vivim uns moments en què, com a societat, ens cal prendre moltes decisions: «ens trobem en mig d’una transformació científic-tecnològica i un aprofundiment en la globalització que afecta, i encara afectarà més profundament, al model econòmic i social». Això vol dir entre altres coses que han canviat i canviaran encara més les actuals estructures productives, és a dir, el model d’ocupació i la formació requerida; la viabilitat del nostre model de solidaritat. Estan en crisi la majoria de les institucions que fins ara ens han ajudat a tractar amb cert èxit els problemes col·lectius. És més: estan canviant des dels estils de vida propis del conjunt dels nostres conciutadans, fins a l’estructura de valors compartits.
Per contra, la tendència social és a abordar-ho tot des del curt termini: aquest adquireix tals dimensions que no ens permet contemplar el context de les nostres decisions més enllà de l’immediat. El «presentisme», la solució immediata, el desig imperiós de solucionar els problemes, ja ens tenen presoners. La nostra creixent intolerància a l’ambigüitat, a tolerar la incomoditat, la manca de paciència, no ens permet veure i aprofundir el context general.
Em proposo ressaltar aquí un primer i rellevant tret del context, que està passant desapercebut: l’evolució demogràfica. En debats, tertúlies… poques vegades apareix el fet que el creixement demogràfic s’està alentint de manera molt forta. Només es fa present en el debat públic a través del tema de l’envelliment. Però, la veritat és que els que hem passat els 50 anys vam néixer en un món que hi havia uns 2.500 milions de persones. I avui som uns 7.500.000.000 habitants. Els que avui neixen, dins de 55 anys ¿veuran un món amb 12.000 milions d’habitants, 20.000? Res més lluny de les previsions que són el consens de la pràctica totalitat dels demògrafs. EL que veuran és com el món va perdent habitants després d’haver arribat al seu màxim d’uns 10.000 milions aproximadament.
Llarg m’ho fieu, dirà algú. És cert. El que passa és que aquest llarg termini començarà a tenir manifestacions aviat. L’any 2033 (que està pràcticament tan lluny d’avui com l’any 2000), és a dir, quan els nens que avui estan cursant l’ESO surtin al mercat de treball, a la Unió Europea estaran retirant-se del mercat de treball 8 milions més de persones que les que estaran entrant. És a dir, hi haurà («ceteris paribus») un dèficit de 8 milions d’empleats. Molts es tranquil·litzaran pensat que podrem incorporar talent d’altres països. No està gens clar: en aquell moment estaran intentant atreure talent Canadà, Korea, Rússia, … i la Xina. No és evident que puguem atreure immigrants qualificats per compensar la nostra carència amb competidors tan grans: ens costarà.
Des d’aquesta perspectiva, la immigració cobra altres matisos (més enllà del tema central de la dignitat humana): més que un problema és un una oportunitat si es gestiona bé…, que no és fàcil. Com sostenen alguns prestigiosos demògrafs, ens queden pocs anys per atreure immigrants. Això és contra intuïtiu quan en les nostres fronteres s’acumulen centenars de milers de persones…, però és que el mitjà i llarg termini no és una extrapolació del curt termini. Serà un altre context.
Recordem que com diuen molts antropòlegs, estem ben dissenyats per captar el risc imminent (com l’atac d’un felí que tenim davant) però molt mal dotats per als riscos certs de mig termini, i això és el que tenim davant: només la raó ens pot ajudar a dotar-nos de recursos per a predir el risc (i oportunitat) que el canvi demogràfic ens planteja.
Aquí tenim el primer tret del futur a mitjà termini que ens ha emmarcat la reflexió com a societat i les polítiques públiques a afavorir: una demografia canviant, minvant, ens porta irremeiablement a redefinir les polítiques de pensions, salut, educació, laborals i d’immigració, entre d’altres. Pensar fora d’aquest marc és simplement inútil per a resoldre de veritat els grans problemes, i molt arriscat: més del que el dia a dia ens pot fer intuir.
Altres Notícies
Europa perd la seva població
La població espanyola envelleix més ràpidament
La renda garantida de ciutadania no té en compte els fills
El repte del segle XXI: la demografia
Durant l’any 2015, la renda mínima d’inserció per persona fou inferior a la concedida en el 2010
Junqueras no l’encerta: qui no afronta el problema demogràfic no és Europa sinó Espanya i Catalunya
Carlos Losada
Doctor en Ciències de la Gestió (PhD in Management Sciences) per la Universitat Ramon Llull. Llicenciat en Direcció i Administració d'Empreses i Màster en Administració i Direcció d'Empreses per ESADE. Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona. Diplomat per la JFK School of Government (Harvard University) . Va iniciar la seva carrera en el sector privat. Ha exercit diversos llocs de direcció, tant tècnica com política , a la Generalitat de Catalunya . Ha treballat en diverses institucions multilaterals. En 2000, es reincorpora a ESADE com a director general , càrrec que exerceix fins l'any 2010. Durant aquest període, és membre de diversos consells d'administració i òrgans de govern. Actualment, compagina la seva activitat acadèmica amb la pertinença a diversos òrgans de govern. És Membre del grup de reflexió Construïm
- ScottgeW en Les 10 claus de l’enquesta política i electoral de La Vanguardia
- Daniel en La setmana de la decisió?
- AGUSTIN IGNACIO GARRIDO CAMPRUBI en Del Kurdistan iraquià a Catalunya
- Joaquim Arolas en Llocs per visitar a Catalunya durant la tardor
- Josep en Els 10 principals llocs d’interès a Barcelona
- agosto 2022
- julio 2022
- junio 2022
- mayo 2022
- abril 2022
- marzo 2022
- febrero 2022
- enero 2022
- diciembre 2021
- noviembre 2021
- octubre 2021
- septiembre 2021
- agosto 2021
- julio 2021
- junio 2021
- mayo 2021
- abril 2021
- marzo 2021
- febrero 2021
- enero 2021
- diciembre 2020
- noviembre 2020
- octubre 2020
- septiembre 2020
- agosto 2020
- julio 2020
- junio 2020
- mayo 2020
- marzo 2020
- febrero 2020
- enero 2020
- noviembre 2019
- octubre 2019
- septiembre 2019
- agosto 2019
- julio 2019
- junio 2019
- abril 2019
- marzo 2019
- febrero 2019
- enero 2019
- diciembre 2018
- noviembre 2018
- octubre 2018
- abril 2018
- marzo 2018
- febrero 2018
- noviembre 2017
- octubre 2017
- septiembre 2017
- agosto 2017
- julio 2017
- junio 2017
- mayo 2017
- abril 2017
- marzo 2017
- febrero 2017
- enero 2017
- diciembre 2016
- noviembre 2016
- octubre 2016
- septiembre 2016
- agosto 2016
- julio 2016
- junio 2016
- mayo 2016
- abril 2016
- marzo 2016
- febrero 2016
- enero 2016
- diciembre 2015
- noviembre 2015
- octubre 2015
- septiembre 2015
- agosto 2015
- julio 2015
- junio 2015
- mayo 2015
- abril 2015
- marzo 2015
- marzo 2014