CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Mantres fiscals Mantres fiscals

Mantres fiscals

Opinió 11 July, 2016 Antoni Durán-Sindreu 1
5 / 5 (2 votes)

Inici » Historic » Mantres fiscals

Després d’escoltar uns i uns altres, la veritat és que la desesperació s’apodera d’un. Em refereixo, és clar, als polítics. Als “vells” i als “nous”. Tots acudeixen als típics “mantres” i eludeixen així la veritable realitat. Vegem algun.

No es diu, per exemple, que la majoria dels impostos els “suporten” els contribuents sense possibilitat alguna de traslladar-los a un tercer, això és, els particulars. En efecte; per a les empreses els impostos són un cost que es trasllada al consumidor via preu. Hi ha casos, és cert, que les condicions del mercat no ho permeten. Però en la majoria dels casos, sí. Redueixen, per descomptat, la rendibilitat de l’empresa però el normal és que es traslladin via preu que, sense percebre-ho, el consumidor acaba suportant. En altres casos, el fenomen de la “il·lusió financera” fa que el consumidor no percebi els impostos que paga. Aquest és el cas de l’IVA o dels impostos especials en els quals és pràcticament impossible conèixer quant es paga (combustible, tabac, alcohol, etc.). I en uns altres, dels que hauríem de ser molt conscients, la veritat és que no ho som. Em refereixo, en concret, a l’IRPF. El sistema de retencions a compte vinculat al “premi” gairebé segur de la devolució final, produeix un efecte anestèsia que fa que el contribuent interioritzi tan sols el que li retornen o paga al juny. Aquesta és la veritat. I sí, és cert, el treballador coneix el que se li reté. Però la veritat és que solament interioritza el seu “net” i la “devolució” final que, és clar, es procura que sigui immediata ja que, en cas contrari, l’èxit del sistema es posaria en qüestió. Sigui com sigui, no sabem ni quant paguem de debò ni tenim interioritzat que tot, o gairebé tot, ho paguem els qui no podem repercutir ni traslladar els impostos. Tota pujada d’impostos a les empreses reduirà els seus marges i repercutirà doncs amb tota seguretat a “els currillos del carrer” disminuint a més la seva renda disponible. Segons els diferents estudis que avui existeixen, els impostos representen un 40 % del nostre “salari”. Ho sabia?

No es diu tampoc que el problema fonamental no és un problema d’impostos sinó de despesa pública. I no em refereixo a reduir l’Estat del Benestar. Em refereixo a la ineficiència en la gestió de la despesa, a una Administració sobredimensionada, a una despesa “política” desorbitada, a evidents duplicitats, a un excés de funcionaris i càrrecs, i a un llarg etcètera. És doncs imprescindible una auditoria externa i independent de totes les Administracions i fixar el nivell òptim de despesa en termes d’eficiència i eficàcia. I no tot ens ho podem permetre. Caldrà prioritzar. I per a això és també necessari conèixer el cost detallat per serveis i com repercuteix en cada contribuent.

Però hi ha més. Fixat aquest nivell òptim, el problema continua sense ser els impostos, sinó la creació de riquesa. Sense riquesa no hi ha ingressos i sense aquests és impossible sufragar la despesa. L’important no és doncs “asfixiar” a tributs, sinó crear el marc social, econòmic i jurídic que permeti crear riquesa; marc que exigeix, entre unes altres, una política educativa d’excel·lència, una justícia ràpida, garantir la seguretat jurídica i promoure la creació d’ocupació i de riquesa. Requereix apostar per la plena iniciativa i desenvolupament de la persona i per promoure-la, si escau, mitjançant incentius amb tornada. És a dir, ajudar, sí; regalar, no. Tot ajut ha de tenir doncs una tornada directa o indirecta, per exemple, que repercuteixi en majors ingressos. No cap doncs l’Estat “protector”. Sí el del compromís.

Podria seguir, però crec que el que s’ha dit fins a aquí reflecteix amb claredat que el “camí” no sembla l’adequat. I clar que cal lluitar contra el frau i l’elusió. Sense respir. Però aquest no és el problema de fons ni ho és tampoc que els rics no paguen, que també. El problema és la incapacitat i impopularitat d’afrontar la realitat. Dir amb claredat que el problema és de creació de riquesa, d’excés de despesa i de veritable asfíxia fiscal dels qui realment acaben suportant els impostos; de ser conscients que vivim en “dèficit”, amb un nivell de deute públic superior al PIB, amb una classe mitjana empobrida, amb un augment de les desigualtats i de la pobresa i amb un model fiscal esgotat. És doncs necessari abandonar els “mantres” populistes i afrontar la veritat. Rèdit polític, cap. Social, molt.

Antoni Durán-Sindreu

És profesor de la UPF i soci-director de Durán-Sindreu, Advocats i Consultors d'Empresa

    Your email address will not be published. Required fields are marked *

    Ús de cookies

    Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

    Aviso de cookies