

La combinació del problema irresolt dels refugiats instal·lats en condicions molt precàries en la perifèria d’Europa, amb l’onada de fred siberià ha creat un escenari ben visible de sofriment i també de mort. A aquesta realitat se li afegeix una altra: l’elevada xifra de morts en l’intent de travessar la Mediterrània, una ruta reactivada després del bloqueig assolit per la UE amb la seva entesa amb Turquia, que més tard o més d’hora passarà factura.
L’espectacle dantesc d’ínfimes tendes de campanya doblegades per la neu gelada o la cua de persones per recollir menjar sota un torb inclement és una bufetada a la idea moral d’Europa, que de ser la unió entre visió i pragmatisme ha passat a una simple comptabilitat: i això quant costa?. I això no és realisme, és una altra cosa: és vol gallinaci practicat en una cinglera. Pobra gallina!
La crisi europea és, sobretot, una crisi moral, de la mentalitat que diu què és el bé, el just i el necessari. Ho vàrem saber al llarg d’uns anys magnífics, esperonats pel desastre de la guerra que assolà Europa fins a 1945. Però, tot allò roman en l’oblit, i cap nou imaginari d’esperança, il·lusió i voluntat de fer el bé l’ha substituït. La criticada eurocràcia no és una altra cosa que la destil·lació racionalitzada de les limitacions de la governació d’Europa i els seus Estats. Sense lideratges grans (Khol va ser l’últim) Europa només veu en el mirall el reflex de les seves vergonyes. Les forces lliberals i socialdemòcrates que han marcat la pauta les darreres dècades no es cansen d’assenyalar amb el dit: que ve el populisme! ficant en el mateix sac tot allò que no respongui al seu model, que és precisament el que ens ha dut a on som. Cal un ressorgir, és l’única esperança, i aquesta nova volada només pot partir de l’afirmació del pensament i l’obra dels pares fundadors degudament actualitzada, del motor polític i del motor de les creences profundes que varen dur a Adenauer, De Gasperi, Schuman a construir l’últim renaixement europeu.
I mentre, a l’altra banda de l’Atlàntic, Obama escola els últims dies de vuit anys de mandat que, inaugurat sota l’esperança, han estat nefands per a Europa, i també pel propi poble dels Estats Units.
Els seus defensors, asseguren que ha estat un bon president. La pregunta és: bo per a qui? I l’única resposta possible l’orienten a la política interior, el que ja indica una flaca herència, perquè l’èxit de Trump és la reacció al mandat d’Obama. El PIB ha crescut i l’atur és reduït, cert, però al preu de fer créixer la desigualtat com mai. Fins i tot Rússia és un país amb una menor desigualtat. La diferència és petita, 34 a 35 en Índex de Gini, però hi és. El govern d’Obama ha estat incapaç de revertir la paràlisi de l’ascensor social, perquè quan el 5% de la població representa el 40% del consum vol dir que alguna cosa greu ha petat. L’home que venia a unir el poble americà, l’ha dividit com mai, atiant la guerra cultural amb la seva emfàtica defensa de temes conflictius com la doctrina de gènere i una de les seves derivades, el matrimoni homosexual. El símbol de la unió que preconitzava Obama ha quedat reduït a la implantació dels WC unisex a la Casa Blanca.
En política internacional ha accentuat els problemes en quedar fora de joc de l’Orient Mitjà, i enfrontar-se a dos aliats històrics, Israel i Turquia. La seva política ha exacerbat i prolongat la guerra de Sirià, jugant malament tantes cartes simultànies que al final ja no ha sabut a què apostava. Ha portat a Europa a un enfrontament amb Rússia, un aliat complementari i necessari, furgant la ferida ucraïnesa fins a fer caure per la força el règim pro rus, i portant així a un conflicte innecessari. Perquè el que ens interessava a tots era una Ucraïna neutral amb acords a tres bandes amb Rússia i la UE. El seu últim gest ho diu tot: el premi Nobel de la Pau (?) enviant un contingent de 5000 soldats, tancs i artilleria a Europa per protegir-nos de la invasió russa, una potència econòmica que el PIB d’alemanya quasi triplica.
Tot plegat, un desastre.
No comments so far.
Be first to leave comment below.