CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Les independències de Catalunya Les independències de Catalunya

Les independències de Catalunya

Editorial 4 May, 2015 CatDialeg.cat 3
0 / 5 (0 votes)

Inici » Historic » Les independències de Catalunya

La independència de Catalunya des del punt de vista del subjecte no és una, sinó tres. És trinitària, perquè tres són el grans motius que han convertit una opció de minories en una altra que se situa en el 40% de l’electorat, si és que no el sobrepassa si ens atenim a les dues últimes enquestes, la més immediata de La Vanguardia i la precedent del Centre d’Estudis d’Opinió (CIO) de la Generalitat.

El primer gran motivador que és el nucli de la qüestió, el que li dóna consistència, és el que considera la independència com un principi a realitzar, un valor en si mateix al marge de les dificultats i sofriments. Són els fidels de sempre però possiblement ampliats per la dinàmica actual, sobre tot en els joves. Potser, el 20, el 25% de l’electorat, i  això és la meitat o més de tot l’independentisme electoral.

El segon motiu és el del guany econòmic, ras i curt.  Forjat en les dades de les balances fiscals, és un dels grups socials que s’ha intentat fer créixer més, i una de les raons de presentar el procés com un camí de flors i violes, i una independència d’assoliment fàcil i realització avantatjosa.

La independència significa que l’estat català disposaria de més diners, resultat de la balança fiscal, 10 o 12  mil milions d’euros en les hipòtesis més optimistes, menys en les intermèdies. No hi ha cap mena de dubte que la crisi també ha influït. Disposar de més diners significa sortir més bé de la crisi.  Però aquest gruix presenta dues febleses que amb el pas del temps es fan evidents i que poden explicar el retrocés que s’observa. Un, que els comptes dels avantatges han estat fets amb una barreja de frivolitat i generositat. Només cal estudiar l’informe “mare”, el del Consell Assessor per a la Transició Nacional, per constatar-ho. Parteix de les xifres de la balança fiscal 2011, i per tant ofereix un escenari de prestacions socials marcat per retallades; una independència no per viure millor sinó per fer-ho de la mateixa manera que quan estàvem en plena crisi. Uns comptes que no consideren el cost d’un exèrcit, imprescindible per estar a Europa i a l’OTAN, i que per si sol ja representa de 3500 a 4000 milions d’Euros a l’any, als quals cal afegir les despeses en altres camps del nou estat i el pagament de la part proporcional que ens pertocaria de l’endeutament públic espanyol.

En aquestes coordenades, el màxim de benestar que es podria assolir amb l’excedent fiscal, seria l’equivalent de la despesa pública espanyola 2011, i en cap cas ens equipararíem a la mitjana europea. Si a això se li afegeix les incerteses, és evident que a més d’un se li comença a encongir el melic i a pensar en treure els diners dels dipòsits de Catalunya per “si de cas” la cosa sembla que va en serio, i això afecta al vot independentista de ple, sobre tot al de CDC. Alliberament nacional sí, però sense fer-nos mal. Com deia en una conversa privada el dia de Sant Jordi un molt alt dirigent de CDC, “els burgesos d’aquest país es caguen a les calces quan arriba l’hora de la veritat” I per la prudència en com l’alcalde Trias enfoca la seva campanya electoral, el comentari no deu ser del tot desencertat.  Tot plegat, difícil. I encara més si la bonança macroeconòmica continua i les xifres tenen traducció en la vida de les persones.

El tercer gran motivador és el “començar de nou”. Davant la crisi tan gran de les institucions espanyoles, cal un nou inici amb partits i gent nova, capaç també d’acabar amb tanta corrupció i desigualtat. La idea de fer un nou país inherent a la construcció d’un estat, és un important iman. Però a mesura que els anys han passat -el 2014 era la primera data per ser independents- la cosa  ha anat canviant. Un factor negatiu, si bé  menys important del que es vaticinava, és l’efecte Podemos, que també encarna l’anhel sense necessitat de trencar amb Espanya. Però també s’ha acabat convertint en un llast la pròpia CDC i el seu president.  Per als grups de població que cerquen aquest nou començament, és difícil que el puguin veure de la ma del partit de Jordi Pujol i d’un president que ha retallat molt i no sempre bé.

Per a ells CDC es el poder establert, el de tota la vida, i així no es pot començar res. La seva estada al govern no els ha servit per demostrar res de nou. ERC, que malgrat pertànyer a la mateixa categoria “vella” i d’haver participat en el poder a la Generalitat,  l’Ajuntament i la Diputació de  Barcelona, passava per ser una experiència “nova” cavalcant a lloms de la independència, ha acabat topant amb la realitat, i les enquestes mostren que el recolzament a CDC li passa factura. En Mas, avui per avui, no aconsegueix deturar l’ensorrada  de CiU, però ha assolit deturar l’ascens d’ERC a base d’estirar-lo cap avall en benefici de la CUP, pels independentistes, i Podemos, pels que no ho son.

Que passarà el 27-S? És obvi que no ho sap ningú, però en la mesura que les dues grans motivacions, la del guany econòmic i la de començar de nou, no es revifin, el resultat per a CIU i per ERC, pot ser molt magre, i això no ho pot salvar l’ANC, a no ser que canvies molt, perquè fins ara, el seu encert en la mobilització, ha vingut acompanyat per un recolzament total als poders establers i una indiferència excessiva davant la realitat de la crisis. Ha estat unidimensional en un país que té molts gruixos.

CatDialeg.cat

    Your email address will not be published. Required fields are marked *

    Ús de cookies

    Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

    Aviso de cookies