CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
La tragèdia de la guerra: fugir de casa per sobreviure, o intentar-ho La tragèdia de la guerra: fugir de casa per sobreviure, o intentar-ho

La tragèdia de la guerra: fugir de casa per sobreviure, o intentar-ho

Els conflictes bèl·lics obliguen a la població civil a fugir del seu país per salvar la vida, però a fora només els esperen camps de refugiats sense els recursos necessaris per sobreviure. Després intenten arribar a Europa, que no està preparada per rebre’ls, i molts moren pel camí
FocusMónZPortada IzquierdaZResto 4 September, 2015 Núria Vilellas Camps 0
4.50 / 5 (2 votes)

Inici » Historic » La tragèdia de la guerra: fugir de casa per sobreviure, o intentar-ho

Les imatges de refugiats intentant creuar la frontera són molt freqüents durant els darrers dies. Molts cauen pel camí mentre intenten fugir d’una guerra, una dictadura o directament de la mort.

Els conflictes que es viuen avui estan trontollant a mig planeta. El que més ressò té actualment és el sirià, probablement el de més envergadura. Una guerra civil que ja fa més de quatre anys que dura i que enfronta el govern del país amb les forces de l’oposició. Però mentre la resistència sostén que el govern és violent, sanguinari i corrupte i que és el poble que s’ha aixecat en contra d’ell, el president Bashar Al-Asad i el seu règim asseguren que no es tracta d’una guerra civil contra el president, sinó d’una guerra de l’Estat de Síria contra el terrorisme. Aquesta es coneix com una guerra subsidiària, perquè la implicació estrangera en els dos bàndols hi té un pes molt important.

Els conflictes més brutals del planeta

El siri és doncs, un conflicte on es concentren molts interessos aliens al mateix país, i que no permeten que aquesta guerra es pugui acabar pels diversos bàndols que l’alimenten. Estats Units, Rússia, la Unió Europea, Aràbia Saudita… tots hi posen palla però cap resolt el conflicte. Ni tan sols les Nacions Unides, últimament molt desapareguda, no fa res per aturar la guerra síria. Els que més ho pateixen són la població civil, que ha passat de viure tranquil·la a haver de fugir de casa per poder salvar la vida. Quines són les conseqüències? Els siris fugen del país i els que poden emigren a Europa, que no està preparada per rebre tants refugiats.

Quatre milions de refugiats siris fugen de la guerra civil que es viu al seu país

Quatre milions de refugiats siris fugen de la guerra civil que es viu al seu país

Situacions similars són les que es viuen a Iraq i Afganistan, guerres civils que obliguen als seus ciutadans a refugiar-se en altres territoris.

Àfrica també té els seus propis conflictes. A Eritrea, un dels països més joves del continent (va esdevenir independent d’Etiòpia el 1993), s’està vivint una de les dictadures més salvatges, repressives i criminals del món. La seva independència va venir després de 30 anys de guerra contra Etiòpia, però el que s’ha trobat a fora li ha esclatat a la cara. El seu govern centra gairebé tot el seu pressupost a l’armament i a finançar l’exèrcit, mentre que dues terceres parts de la població viu sota el llindar de la pobresa i la desnutrició infantil abasta quasi tot el territori. Els mitjans de comunicació viuen una total persecució i, com en el cas de Síria, Europa i la resta del món mira cap a una altra banda, principalment per la por a què el govern del país obri les portes de sortida als seus ciutadans.

Una altra de les grans guerres africanes és la que es viu a Sudan del Sud, un país de quatre anys de vida, que ja des dels seus inicis va presentar conflictes entre el seu president, Salva Kiir i el seu vicepresident, Riek Machar, i que va acabar amb un intent de cop d’estat el desembre de 2003 per part d’una facció de l’exèrcit d’alliberació del poble de Sudan (exèrcit que va sorgir dels conflictes previs que Sudan del Sud havia tingut amb Sudan del Nord abans de la independència). Des d’aleshores la guerra civil està implantada al país.

I si mirem els conflictes més propers tenim els propis d’Europa, com el que es va viure als Balcans. Aquesta guerra que van patir tants països, com Macedònia, Albània o Montenegro és la prova que Europa mai ha sabut gestionar aquesta classe de confrontacions. Cal recordar que la guerra dels Balcans la va acabar solucionant els Estats Units.

Els civils s’amaguen en uns camps de refugiats en males condicions

Tots aquests conflictes ataquen directament al benestar de la seva població, i per això en moltes ocasions es veuen obligats a fugir del seu propi país per poder preservar la seva vida i la de les seves famílies. Països com el Líban, Turquia o Jordània tenen en els seus territoris camps de refugiats on acullen a alguns d’aquests civils que han fugit. Aquests camps depenen de les Nacions Unides, però inexplicablement, aquesta ha reduït els diners pel manteniment dels camps i també ha disminuït a la meitat el programa d’aliments que hi envia; viure en un d’aquests camps s’ha convertit en un infern pels refugiats que hi arriben.

El camp de refugiats de Zaatari, prop de Jordània, acull a 90.000 dels 4 milions de desplaçats per la guerra siria

El camp de refugiats de Zaatari, prop de Jordània, acull a 90.000 dels 4 milions de desplaçats per la guerra siria

Si les condicions d’aquests camps fossin millors, es podria fer una gestió més ordenada i fins i tot buscar un focus d’activitat econòmica. La gran part dels refugiats són de classe mitjana, són els que tenen estudis i diners per pagar a les màfies i poder fugir. Una ajuda a aquests llocs podria transformar tot aquest potencial en crear sortides econòmiques que permetessin als refugiats recuperar-se de la seva situació. Però no és així i és aleshores quan decideixen fugir cap a Europa per trobar una vida més digna.

Rutes segures en mans de les màfies i una Europa no preparada

Els refugiats que decideixen marxar tenen dues opcions: pagar a les màfies per anar per les rutes segures i quedar en la pobresa absoluta, o agafar el camí més perillós sense la necessitat de gastar uns diners que no tenen i arriscar-se a perdre la vida. Sigui quina sigui l’opció escollida és una tragèdia per tothom. És necessari la creació de rutes segures connectades i lliures de màfies, i una collida per part d’Europa ordenada i organitzada, cosa que ara per ara no hi és.

Tot just els països europeus comencen a crear quotes obligatòries per acollir 200.000 refugiats, tal com demana l’ONU, i estats com l’alemany o el francès demanen que siguin quotes equitatives perquè no hi hagi cap país més perjudicat que un altre a l’hora de rebre els immigrants. Barcelona és una d’aquestes ciutats que està obrint la porta als immigrants, especialment als sirians. Però fins ara ha regnat el caos i la por i molts països tancaven les seves fronteres i no deixaven entrar els refugiats.

Europa té 400 milions d’habitants i una bona preparació per afrontar aquestes situacions. En els seus períodes d’allaus migratòries, els Estats Units era un país molt inferior que l’actual continent europeu, i va aconseguir acollir molta més població que la que arriben ara del Líban, Síria i altres països en conflicte. De fet, la majoria de nord-americans són irlandesos, polonesos, o italians, i d’anglosaxons purs només en queda una minoria.

Què fer amb els refugiats que arriben a Europa?

La gran preocupació dels països europeus és saber què farà amb tots els nouvinguts que arriben d’aquests territoris en conflicte. La majoria dels que venen són joves menors de 40 anys, i una part important són estudiants o gent amb titulació i formació. El repte és aconseguir transformar el “problema” en un recurs, en capital humà. Alemanya és un exemple de generositat en aquest sentit, ja que no té cap problema en rebre els refugiats i transformar-los en nous ciutadans del país. Europa és un continent amb un greu problema de natalitat, i potser aquesta podria ser la solució per un futur millor.

Núria Vilellas Camps

Periodista des de nena, sempre preguntant absolutament per tot. Amant de l’escriptura en tots els seus àmbits. Membre fundacional de la revista digital Microcosmos i actual tresorera. Redactora de Catdiàleg i col·laboradora en mitjans radiofònics. “L’ètica ha d’acompanyar sempre el periodisme, com el brunzit al borinot”, Gabriel García Márquez.

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies