CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
La qüestió catalana: de Carlemany a Puigdemont La qüestió catalana: de Carlemany a Puigdemont

La qüestió catalana: de Carlemany a Puigdemont

Edmaps, la web de mapes canadenca, ha explicat els motius del procés independentista de Catalunya a través de la seva història explicada en 7 mapes
SocietatZPortada DerechaZResto 4 March, 2016 Núria Vilellas Camps 1
5 / 5 (2 votes)

Inici » Historic » La qüestió catalana: de Carlemany a Puigdemont

La web canadenca edmaps.com, especialitzada a elaborar mapes divulgatius, ha elaborat 7 mapes molt il·lustratius per entendre l’evolució que ha tingut Catalunya, el Principat i els Països Catalans des de l’època de Carlemany fins a l’actual, amb Puigdemont. El text porta precisament el títol “La qüestió catalana: de Carlemany a Puigdemont”, i permet al lector fer-se una idea aproximada sobre la identitat catalana des dels seus orígens.

Edmaps reconeix el fort sentit d’identitat col·lectiva que té Catalunya, i analitza com els catalans pensen que Catalunya és una nació. Es refereix a les quatre nacions que té l’estat espanyol que va explicar un dia l’expresident Pasqual Maragall: la nació espanyola, associada a la majoria de parla castellana, la nació gallega, la nació basca i la nació catalana. La qüestió rau en si l’Estat espanyol proporcionarà un marc adequat per la defensa i protecció de la identitat catalana en una Unió Europea tan internacional. Per millorar la comprensió de la “qüestió catalana”, Edmaps ens ho presenta amb mapes:

L’article comença posant el lector en situació, i explica les eleccions de caràcter plebiscitari del passat 27 de setembre, remarcant que aquestes reivindicacions independentistes no són únicament de Catalunya, sinó del terme “Països Catalans”, és a dir, els territoris on es parla d’idioma el català: Catalunya Nord, Andorra, Catalunya, Aragó Oriental (franja de Ponent), la part oriental de la Comunitat Valenciana, la petita regió de l’Carxe (Múrcia), les Illes Balears, i la ciutat italiana de l’Alguer (Sardenya).

PRIMER MAPA

El primer punt de l’article es remunta a l’any 900, durant l’Imperi Carolingi. El naixement de la forma de govern catalana està directament associada amb aquest imperi i la seva expansió a través dels Pirineus. A finals del segle VIII, després de l’expulsió dels musulmans de Narbona i la seva zona d’influència, els francs, encapçalats per Carlemany, van establir una zona de separació entre els musulmans ibèrics i el territori cristià del nord dels Pirineus, l’anomenada Marca Hispànica.

La zona que es correspon a la Marca Hispànica és la que hi ha entre els Pirineus i l’Ebre. Hi havia una població força diversificada, amb una majoria basca a la zona occidental i un hispano-romà a les zones central i oriental. Amb la mort de Carlemany, la Marca Hispànica es va dividir entre els regnes de Pamplona i Aragó i els comtats catalans (sota l’hegemonia del comtat de Barcelona).

SEGON MAPA

Ara toca fer un salt al segle X, quan el comte Borrell II va unificar gradualment bona part dels comtats catalans. El 1137, amb la boda entre Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, i Peronella, filla del rei d’Aragó, les dues dinasties es van fusionar per crear la Corona d’Aragó. Tot i així, els dos territoris van conservar autonomia política respecte a l’altre.

Després del 1162, la Corona d’Aragó va estendre la seva influència al nord dels Pirineus, mentre que el rei d’Aragó ho feia pel Sud. Aquesta suma de forces va portar a Aragó vèncer en la Batalla de les Navas de Tolosa, que marcaria un punt d’inflecció en l’hegemonia musulmana per deixar pas a la dominació cristiana.

TERCER MAPA

“Però la situació va canviar radicalment el setembre de 1213”. Segons l’article, a la batalla de Muret, al sud de Tolosa de Llenguadoc, Felip II de França va derrotar el comte occità Ramon VI de Tolosa, que tenia el suport de la Corona d’Aragó.

La batalla va ser important per posar fi als interessos aragonesos en els territoris del nord dels Pirineus. I així és com Jaume I, rei de la corona, es va veure obligat a renunciar als territoris occitans i va estendre la seva conquesta cap a l’est.

Després de la retirada forçosa de Llenguadoc i Provença, el rei de la corona va continuar la Reconquesta i la seva expansió cap a l’est, a través del mar, i cap al sud, al llarg de la costa mediterrània. Primer va ocupar les Illes Balears, i més tard el País Valencià, dos territoris que van tenir la condició de regne i posteriorment es van unir a la corona. “Aquest fet explica perquè les Balears i València formen part de l’imaginari nacionalista català”, explica l’article.

QUART MAPA

Però la Corona d’Aragó no es va conformar amb les Balears, i la seva expansió pel mar va continuar: Pere el Gran, rei d’Aragó i València va conquistar Sicília i se’n va convertir rei (1282); Jaume II va aconseguir ampliar el regne amb Sardenya i Còrsega (1297); i entre el 1442 i el 1714 es va aconseguir sumar el Regne de Nàpols. D’aquesta manera, el Corona d’Aragó es va convertir en una gran potència a la Mediterrània. Però el 1479 es va produir un punt d’inflexió per a la història de Catalunya a partir de la unió dinàstica entre Castella i Aragó.

CINQUÈ MAPA

Amb la unió de les corones d’Aragó i Castella i el naixement de l’Estat espanyol, el Principat de Catalunya i els dominis aragonesos van viure una involució política. A principis del segle XVIII, com a resultat de la Guerra de Successió espanyola, la Corona d’Aragó va deixar d’existir i Catalunya va quedar en mans de les lleis centralistes d’Espanya pel Decret de Nova Planta (1707-1716).

De fet, després de la rendició dels catalans de l’11 de setembre de 1714, Catalunya es va convertir en una regió comuna d’Espanya. Un segle més tard, la situació canviaria de nou radicalment, després de la conquesta francesa d’Espanya. El 1812, els territoris dels antics comtats catalans carolingis, van ser annexats per l’Imperi Francès. Després d’aquesta iniciativa de curta durada, Catalunya va tornar a passar de nou a formar part de l’estat espanyol el 1814.

SISÈ MAPA

La pèrdua de l’autonomia política ha afectat greument l’evolució de la societat catalana, i aquest fet explica perquè la restauració de la sobirania ha estat el principal objectiu del nacionalisme català, des del naixement del moviment nacionalista a Catalunya en la segona meitat del segle XIX.

Després d’una declaració d’independència ambigua el 1873 (feta per Baldomeu Lostau), Francesc Macià, el president de la Generalitat de Catalunya, va proclamar a l’abril de 1931 una “República catalana dins de la República Ibèrica” durant la Segona República Espanyola. A mesura que la proclamació de Macià va ser rebutjada pel govern central, Lluís Companys (a qui l’article defineix com a un president més radical), va proclamar el 1934 una nova República catalana dins d’una (fictícia) República Federal Espanyola. Més tard però, la victòria de Franco a la Guerra Civil Espanyola va posar fi a les aspiracions separatistes dels nacionalistes catalans durant sis dècades.

SETÈ MAPA

Després de la mort de Franco el 1975, la Constitució espanyola va fer un intent d’encabir dins l’Estat totes les nacions minoritàries, la catalana, la basca i la gallega. De fet, gràcies a la Constitució, aquestes tres nacions han obtingut un alt grau d’autonomia política i han estat capaços de construir les seves pròpies estructures per tal de defensar i preservar la seva identitat. Però per desgràcia, com que l’Estat espanyol no estava preparat per reconèixer aquestes minories ètniques com a comunitats nacionals reals, el model espanyol ha estat posat en qüestió pels líders d’aquests tres territoris.

I és en aquest context on es va produir el referèndum sobre la independència del passat 27 de setembre a Catalunya, que va suposar un gran desafiament per a l’establishment i de la societat espanyola. Artur Mas es va adjudicar la victòria i va proposar un nou diàleg entre Barcelona i les autoritats espanyoles. Pels catalans, el mite espanyol de la “Nació de nacions” havia arribat a la seva fi.

Segons Edmaps, no obstant això, “la unitat d’Espanya és sagrada”, tal com assenyala Mariano Rajoy: “Catalunya no se separarà d’enlloc ni hi haurà ruptura”. Pels catalans les cartes estan sobre la taula: el 9 de novembre del 2015, el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució per prendre mesures per establir una república catalana independent, i es va comprometre a adoptar “les mesures necessàries per iniciar aquest procés democràtic massiu, sostingut i pacífic de desconnexió amb l’Estat espanyol”. El 10 de gener de 2016, Carles Puigdemont es va convertir en el nou president de la Generalitat. L’article conclou dient: “La nova administració catalana sembla que ja ha iniciat el procés de secessió d’Espanya. L’hivern ha arribat…. com continuarà?”.

Núria Vilellas Camps

Periodista des de nena, sempre preguntant absolutament per tot. Amant de l’escriptura en tots els seus àmbits. Membre fundacional de la revista digital Microcosmos i actual tresorera. Redactora de Catdiàleg i col·laboradora en mitjans radiofònics. “L’ètica ha d’acompanyar sempre el periodisme, com el brunzit al borinot”, Gabriel García Márquez.

    Your email address will not be published. Required fields are marked *

    Ús de cookies

    Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

    Aviso de cookies