CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
La normalització del català i l’expansió del castellà La normalització del català i l’expansió del castellà

La normalització del català i l’expansió del castellà

Una anàlisi de les causes reals de la situació lingüística a Catalunya
Opinió 13 April, 2016 Ricard Mestres 1
5 / 5 (4 votes)

Inici » Historic » La normalització del català i l’expansió del castellà

El Manifest Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent, del Grup Koiné, ha produït un notabilíssim debat, com no podia ser d’una altra manera atesa la diagnosi: el castellà com a llengua invasora propiciada pel franquisme; i la conclusió: el bilingüisme està matant el castellà i, per tant, un estat independent ha de tenir el català com a única llengua oficial per tal de preservar-lo.

Cal apuntar d’entrada dues objeccions ben rellevants a la conclusió i a la proposta. Sobre l’actual bilingüisme i procés de normalització del català, que té davant seu un gran recorregut, cal dir que és la millor situació que ens hem trobat pel que fa a l’oficialitat, des del 1714. Una altra cosa és la base demogràfica de la llengua popular que tenia darrere en cada període històric, però això són figues d’un altre paner, com veurem més endavant. Concloure que, en un estat independent, tots aquests problemes desapareixerien a força de decretar el monolingüisme oficial. Pertany a l’àmbit de la màgia independentista, que aconsegueix amb una signatura resoldreu tot. Cal recordar que no hi ha cap país al món, que amb una població tan nombrosa com la que té Catalunya, en llengua castellana, aquesta no sigui cooficial. Fins i tot Israel que ha dut a terme un esforç inèdit per a la normalització de l´hebreu, té l’àrab com a segona llengua oficial malgrat que és parlada per una proporció de la població que és la meitat de la de parla castellana a Catalunya. D’altra banda, fins i tot és dubtós que com a estat independent, les instàncies de la Unió Europea, incloses les judicials, acceptessin determinades normatives com la del català com a única llengua vehicular a l’ensenyament, el que donaria peu a una situació de segregació lingüística, com és comú a Bèlgica i al País Basc, una opció que intel·ligentment sempre s’ha rebutjat.

Aturem-nos en la normalització i el camí a recórrer. Només cal veure el baix ús del català entre els Mossos d’Esquadra, en institucions cabdals com el FC Barcelona i la llengua de la majoria dels seus jugadors o la destrossa que ha fet TV3 amb el llenguatge, per constatar que coses que haurien de ser normals estan mal resoltes. I aquí cal deturar-se en un punt. Una de les raons de la resistència de la llengua catalana en el període franquista i malgrat l’allau immigratori, era la percepció que es tractava d’una llengua de promoció social i cultural, d’una determinada elit. Avui aquesta condició qualitativa no solament està desapareguda, sinó que se cerca el contrari, la seva vulgarització. Caldria preguntar-se què s’ha guanyat amb tot això. I la dimensió qualitativa, un punt fort del català, és essencial, sobretot, perquè quan la natalitat és baixa i la immigració és gran, les lleis són insuficients, com ho constata el vigorós creixement del castellà als EUA, malgrat el monolingüisme oficial i l’enorme potencial de l’anglès.

Per què desapareix una llengua?

Els lingüistes estan d’acord en què cal que les famílies deixin de transmetre-la. Precisament aquesta és la causa essencial de la continuïtat del català: la preservació familiar, i en molts casos en un doble sentit; el del seu ús, i el de la seva qualitat lligada a la bona lectura. Tot un símptoma va ser la col·lecció de clàssics Bernat Metge, i la brutal despreocupació actual. El que llegeixen els nostres joves a casa i a l’escola és d’una niciesa quasi perfecta.

El franquisme no prospera amb les seves prohibicions, malgrat el fort corrent immigratori, perquè les famílies catalanes varen transmetre el sentit de la llengua i la cultura. Per això, la represa va ser tan ràpida i brillant, a la mínima que la repressió va afluixar. Però aquesta evidència, de la importància de la família en la preservació de la llengua i cultura catalana està perfectament oblidada i fora de totes les polítiques públiques, com ho està la seva necessària relació amb l’escola i la seva qualitat.

Les causes estructurals de l’expansió del castellà

L’expansió del castellà a Catalunya no és fruit de cap confabulació històrica sinó de la convergència de la revolució econòmica catalana amb la feblesa de la natalitat necessària per a sustentar-la.

Ens hem oblidat que el diferencial de renda amb Espanya favorable als catalans té poc més de 150 anys de vida. En aquella data, 1842, la riquesa per persona a l’Estat estava encapçalada per Biscaia i Madrid, el primer territori català era Lleida (9a posició), Girona (14a), i ja per sota la mitjana espanyola, Tarragona (28a) i Barcelona, en 32è lloc! L’economia tenia un correlat demogràfic: el 1833 Barcelona era el 3,5% de la població estatal, i el conjunt català era el 8,5%. Poc pes de la capital, inferior a l’agregat de les tres altres circumscripcions.

Però el 1960 tot havia canviat. Culminada de feia anys la revolució industrial catalana, i just començada l’expansió econòmica dels anys cinquanta, Barcelona rondava el 10% de la població estatal, i Catalunya superava el 12%.

I aquesta és la qüestió clau: entre 1950 i 1975 la població catalana augmentà un 214%, el PIB ho va fer en un 370%, la Renda Familiar Bruta un 413%, i la productivitat un 214%. En altres termes, va venir molta gent que va veure com els seus ingressos es multiplicaven pel doble efecte de la productivitat i de l’augment de població. Un cercle virtuós, que ja no s’assoli en la recent onada migratòria del segle XXI, quan la productivitat (PTF) s’estavellà.

Entre 1950 i 1975 varen venir més d’1,3 milions de persones. Per ordre de Franco? És clar que no. La raó era la base industrial construïda des de principis de segle, l’impacte positiu de la recent expansió espanyola, i l’efecte nou del turisme. Això, i la feblesa demogràfica catalana: la taxa de creixement vegetatiu (naixements-defuncions) fou del 7,21 per a Espanya, però tan sols del 6,61 per Barcelona, i encara impulsada per la natalitat dels nous vinguts, com ho constaten la migradesa de Girona, Lleida i Tarragona, amb taxes entre el 3,73, i el 4,02.

Sense la immigració, la d’inicis del segle XX i la del 1950 al 1975, Catalunya no hauria ocupat els primers llocs d’Espanya en potencial econòmic, i avui seríem un país de just o poc més, 4 milions d’habitants.

La Catalunya d’avui ha estat construïda entre tots, en català i en castellà.

Ricard Mestres

    Your email address will not be published. Required fields are marked *

    Ús de cookies

    Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

    Aviso de cookies