CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
La dictadura de les imatges La dictadura de les imatges

La dictadura de les imatges

Opinió 23 January, 2017 CatDialeg.cat 0
5 / 5 (4 votes)

Inici » Historic » La dictadura de les imatges

Sovint es diu que en el nostre món les imatges són cada cop més importants. No és casualitat que Instagram, xarxa social de compartició de fotografies, hagi pres el relleu entre els adolescents de Facebook i Twitter, basats principalment en els missatges de text.

En un sentit general una imatge és una representació de quelcom. Una imatge pot ser més o menys propera a la realitat, però necessàriament, pel fet de ser una representació, la simplifica. Així doncs, les imatges poden fàcilment enganyar-nos.

Som cada cop més depenents de les imatges. Des dels nens de 13 anys que tenen un iPhone 7 amb Instagram instal·lat fins a les notícies sobre política nord-americana, la informació que ens arriba es basa cada cop més en imatges.

Aquesta allau visual a la que estem sotmesos va en detriment de la preocupació genuïna per entendre la realitat. Penso que fins a tal punt que es pot parlar d’una certa “dictadura de les imatges”. La conseqüència de viure immersos en un espiral d’imatges és que tendim a considerar cert tan sols allò que veiem, un postulat empirista filosòficament superat però altament efectiu gràcies al seu simplisme.

La dictadura de les imatges es recolza sobre tres elements. El primer és la imatger en sí. Un exemple: inauguració divendres passat del President Donald Trump. Una fotografia que compara l’afluència de públic a les cerimònies de Barack Obama al 2009 i de Donald Trump al 2017 fa la volta al món. Mitjans de comunicació com El País o La Vanguardia la situen en primera plana de les seves edicions digitals. El missatge sembla ser “el pervers Trump no li arriba ni a la sola de la sabata del magnífic Obama”. Però, si ens aturem a pensar un moment, quin diantre de sentit té la comparació? Vol dir això que si a la investidura d’Adolf Hitler al 1933 hi haguessin acudit més simpatitzants que a la d’Obama, seria Hitler millor que l’ex-president nord-americà?

No importa. L’únic rellevant és que entri pels ulls. I aquí entra en joc el segon engranatge de la dictadura de les imatges: les emocions. I és que les imatges són el vehicle ideal per transmetre emocions, que alhora penetren molt més fàcilment en el nostre interior que no pas els freds arguments racionals. Per exemple, també aquest cap de setmana, les manifestacions feministes a varis indrets del món incloent eslògans anti-Trump són una imatge perfecte per tocar el cor: “totes les dones del món, resistint unides contra la tirania de Donald Trump”.

D’altra banda, el que les imatges no recullen no existeix. “Ojos que no ven, corazón que no siente”. Vol dir això que no es pot ser dona i estar a favor de Trump? Sembla que no; ningú ens ha mostrat imatges de dones recolzant al ja president.

Tercer element de la dictadura: aconseguir un bombardeig d’imatges amb un fort component emotiu suficientment intens per generar una opinió pública predominant. Tornant a la investidura de Trump i les feministes, el fenomen no es limità a mitjans tradicionalment estridents, sinó que fou una reacció general i homogènia, i cristal·litzà en incomptables publicacions personals a les xarxes socials.

Tot plegat fa pensar en un filòsof que, sense ésser especialment estimat per l’escriptor d’aquestes línies, té mèrits que cal reconèixer: John Stuart Mill. El senyor Mill, com bon liberal polític que era, tenia l’opinió que no es pot denegar mai la llibertat d’expressió, ja que, quan es perd un punt de vista, l’espècie humana en el seu conjunt s’empobreix. Mill creia pertinent que inclús les opinions falses circulessin, perquè contribueixen a esclarir la veritat.

En canvi, la gran majoria de mitjans de comunicació ens ofereix una imatge, simple i única, que ens dificulta l’anàlisi racional que els ciutadans hem de fer en qualsevol democràcia lliberal. On queda la llibertat d’expressió? Lluny, però al cap i a la fi, és una dictadura de la imatge.

Així doncs, primer pas: convertir tots els missatges en imatges, en comptes d’anàlisis que cerquin reflectir la veritat. Segon: aconseguir a través de les imatges un fort impacte emocional sobre el receptor. Tercer: repetir l’operació fins que l’emoció estigui ben interioritzada i vertebri completament l’opinió de la persona. Em sembla que a través d’aquesta cadena es poden entendre força bé les reaccions de tanta gent del passat cap de setmana.

Quedi clar que no vull defensar Donald Trump ni criticar cap marxa feminista. Ho dic per si de cas, perquè ningú pugui utilitzar aquesta imatge de mi en contra meva. Cal jutjar un president pels fets, no per les paraules. No es pot condemnar Trump a l’infern el dia de la seva investidura de la mateixa manera que no es pot donar a Obama el Nobel de la Pau deu mesos després d’haver pres possessió del càrrec. Més que res, perquè cap dels dos no haurà fet encara res que el faci mereixedor d’aquestes reaccions. La opinió que ens formem d’ells està més basada en imatges que no pas en la realitat mateixa.

Igual que Mill, em considero un defensor de la llibertat d’expressió a ultrança. La dictadura de les imatges no és sinó una subtil però eficacíssima manera d’atacar-la. I a través d’ella, bona part del liberalisme polític s’està traint a sí mateix.

CatDialeg.cat

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies