CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Governació: dos anys de govern de Colau a Barcelona. Paraules i gestos Governació: dos anys de govern de Colau a Barcelona. Paraules i gestos

Governació: dos anys de govern de Colau a Barcelona. Paraules i gestos

Barcelona té una gran tradició de govern, tanta que es remunta a l’edat mitjana. No tots ho han fet bé, però què representa Ada Colau en aquesta llarga nissaga?
Especial dos anys de ColauZPortada DerechaZResto 9 junio, 2017 CatDialeg.cat 0
5 / 5 (1 votos)

Inici » Historic » Governació: dos anys de govern de Colau a Barcelona. Paraules i gestos

Va ser elegida per majoria absoluta amb els vots afegits del PSC –que després es convertiria en l’únic soci de govern–, ERC i la CUP, que prefigurava un front d’esquerres impossible. A partir d’aquí la seva governació ha estat mancada de força com ho constata la prova de foc de tot govern: els pressupostos. Va tirar endavant el primer any amb la pròrroga del pressupost del seu adversari, Xavier Trias, i en va aconseguir un de propi el 2017. Però a base de presentar-lo com a moció de confiança que exigia una alternativa de govern per a ser derrotada, que òbviament no es va produir perquè la majoria de regidors estan a l’oposició, si, però tenen perfils polítics difícils de lligar, i a més, no hi ha una figura clara per liderar-ho.

La lectura pot ser aquesta, que prefereixen que governi Colau, a assolir un pacte de ciutat, justificat almenys si es para atenció a la dimensió de les seves crítiques. I una de dos, o no n’hi ha per tant, o el seu partidisme s’imposa per sobre el seu sentit de ciutadania.

Amb els pressupostos d’enguany aprovats, la legislació li permet dues pròrrogues més, i arribar així a les eleccions. És un programa poc brillant, però els seus sembla que encara confien més en “l’efecte Colau” que en l’obra de govern.

En realitat el PSC, o en Collboni, li ha insuflat vida a un baix preu. Sembla com si fos suficient en tenir la seva imatge com a tinent alcalde, però els seus quatre regidors són molt valuosos per uns Comuns que només en tenen 11. I sobretot perquè podien ser el pivot d’una alternativa. Collboni i Pisarello parlen i no acaben de complementarietat, però els fets no ho demostren. No es tracta només per les diferències sobre temes centrals com la relació amb hotelers i comerciants, sinó perquè el concepte de ciutat de Colau poc té a veure amb Maragall i l’escola socialista de Barcelona.

Les declaracions del regidor d’arquitectura, Paisatge Urbà i Patrimoni, del grup del PSC, Daniel Mòdol, encaixa més en un discurs d’oposició que en un de govern. Com es pot lligar en el mateix projecte de ciutat qui s’oposa al túnel de les Glòries i qüestiona el tòtem de Colau, el tramvia per la Diagonal, que és vist per l’alcaldessa com poc menys que la conquesta del Palau d’Hivern a la Revolució Russa de 1917?

I si aquestes són les condicions polítiques que ens diu l’acció de govern?

Iniciatives importants aprovades després de dos anys, poques: El Pla d’Hotels, motiu de polèmica perquè encara no resulta visible la seva utilitat cara el que es volia, controlar, i en el seu defecte, incrementar el preu i atorgar un al·licient pervers, un altre, al lloguer de pisos.  També el Pla de l’Habitatge, aquest si amb ambició, almenys a escala temporal, no gens menys que 20 anys! Com ha començat amb el pressupost del 2017, seria fora de mesura valorar-lo ara. Amb tot, la multitud de pisos buits propietat dels bancs oferien una via ràpida per dotar-se d’habitatge públic, oportunitat que es va perdent en la mesura que es dispara el valor immobiliari de Barcelona. Per desgràcia són més ràpids els fons d’inversió que el govern de Colau. I és que tenir capacitat realitzadora requereix bastant més que fer frases de 140 caràcters.

Ha fet superàvit, però no, és clar, que sigui un mèrit, si s’aplica la mateixa crítica que els Comuns feien amb en Trias. La gran obra pública, endegada pel present mandat serà escassa, només 200 metres de cobertura de la Ronda de Dalt, que els veïns de la Vall d’Hebron consideren poc menys que una estafa. I finalment l’augment de les subvencions de naturalesa social. En Trias ja ho va fer i Colau ha millorat la puja. No és matèria visible però si sensible, i els Comuns confien en ella com a recepta electoral. Les rendes captives com a garantia de vot. És un model d’èxit almenys pels socialistes a Andalusia.

Colau té molts fronts oberts. Un de summament perillós, vista l’experiència de l’alcalde Hereu, és el tramvia per la Diagonal, una qüestió central per la ciutat i que en cap cas vol sotmetre a consulta. El retret aquí, de qui es va presentar sota la Bandera de la participació ciutadana, només pot ser que contundent.

I moltes coses aturades: la moratòria d’apertura de locals a Ciutat Vella, Poble Sec, Sants, Sant Antoni, que pot acabar o bé controlant el territori, o bé com un ciri que no acontenti a ningú.

També l’ordenança sobre les terrasses, el Pla d’Usos de Ciutat Vella, i les Ordenances de Civisme formen part dels fronts oberts, com ho és la incerta batalla contra el turisme, impedir la gentrificació de barris com el de Sant Antoni –ara caldrà afegir l’entorn de l’expresó Model a l’esquerra de l’Eixample–, i la reorganització de la Guàrdia Urbana, un dels grans forats negres de Colau, perquè a més, n’és la responsable directa. Un servei bàsic per la ciutat que està desaparegut, desmotivat, amb importants escàndols interns, com el que ha portat a la presó provisional a dos funcionaris del cos, home i dona, sota sospita per l’assassinat d’un tercer membre del cos. Ni Pisarello, que estava d’alcalde en funcions quan esclatà l’afer, ni l’alcaldessa, han donat comptes de res davant un fet tràgic que enfosqueix a la Guàrdia Urbana.

Té, a més, notabilíssimes patates calentes heretades, però que ha de demostrar que sap gestionar: el Top Manta, el Túnel de Glòries, el Conveni de Metro (que en part és heretat però que mai havia assolit la conflictivitat d’ara, amb vagues cada dilluns, i 20 dies perduts des de l’inici del mandat), i l’ampliació de la Maquinista.

No està gens clar si serà capaç de concretar amb fets la seva voluntat de municipalitzar, on té tres iniciatives justet, justet, encetades: la futura empresa elèctrica municipal, la funerària, també pública, i la remunicipalització de l’aigua, i aquí caldrà valorar en el seu moment el que ja està realitzat, i el resultat, en si la conseqüència és la millora del servei i la reducció dels costos.  També en un altre ordre caldrà veure l’impacte de la revisió cadastral. La cultura és un altre terreny on la inconcreció brilla. Varen anunciar una política diferent, de propiciar la producció de la cultura per part del poble, que encara cal veure en què consisteix, alhora que entregava la seva política i a causa del pacte amb el PSC, als de sempre.

Dues grans qüestions territorials romanen en el silenci: Montjuïc i Collserola. En el primer cas s’atura el projecte de l’anterior govern sense cap alternativa, en el segon, el buit és absolut. Però ambdós territoris són decisius per a una ciutat densa i amb escasses zones verdes. Són omissions importants.

La política de gestos és l’especialitat de la casa. És potser en l’únic terreny que almenys sota els seus criteris, han reeixit. La fixació antimonàrquica és una característica, i les referències al rei Joan Carles I, i la denominació de carrers han estat un pla predilecte, com el cas del retrat de la Reina Regent del Saló de Plens. Sembla com si volguessin reescriure la història, no amb fets, sinó amb l’escenografia.

Més enllà dels gestos ha estat palesa la fòbia de l’alcaldessa i el seu equip amb l’Església, que contrasta amb el tracte deferent vers l’Islam. Els catòlics no poden estar satisfets amb un govern que expulsa la Missa de la Patrona, la Verge de la Mercè, del programa de festes, que ve a ser una cosa així com foragitar l’àvia de casa en la celebració del seu aniversari. No es tracta d’una qüestió de laïcitat. Al programa i va tot, fins i tot la Moixiganga, mostra de religiositat popular (és clar que també pot ser que els Comuns ignoressin aquesta condició), si no de respecte a la tradició de la ciutat. Ni tampoc poden celebrar que fos el propi govern municipal que incités a la lectura del Mare Nostre en el lliurament de Premis Ciutat de Barcelona, una paròdia del Pare Nostre, o que Colau manifestés que donar prioritat a l’acollida dels cristians perseguits d’Orient era contrària als drets humans, quan feia poc més d’un mes l’Ajuntament havia donat aquest tractament als refugiats que fossin homosexuals.

Colau, que sempre somriu i mai aborda cap tema complex, més enllà d’allò que se li escapa del fons del cor, es manifesta alcaldessa de tots. Està per veure, però de moment és més alcaldessa d’okupes i manters, de bicicletes i de ‘turismefòbics’, que de ciutadans que paguen impostos i han de fer servir el cotxe perquè no els hi queda més remei. No de comerciants, ni de gent gran que circula pel carrer, ni de guàrdies urbans. Està per veure el model de ciutat que en surt de tot plegat.

CatDialeg.cat

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies