CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Fortuna i desventura de Catalunya Fortuna i desventura de Catalunya

Fortuna i desventura de Catalunya

Editorial 8 diciembre, 2016 CatDialeg.cat 0
5 / 5 (2 votos)

Inici » Historic » Fortuna i desventura de Catalunya

Si examinem  moments crucials de la història de Catalunya, podem veure que som un poble amb poca fortuna.  Molts fets semblen avalar-ho, com el gir imprevist que prengué la Guerra de Successió espanyola, el nostre 11 de Setembre, quan el candidat que recolzava Catalunya accedí al tron de l’imperi Romà  Germànic, i la contesa s’encaminà cap a un tractat de pau, i els catalans es quedaren sols i aïllats. O la mort insòlitament prematura de Prat de la Riba, o la que s’endugué a Macià, just a l’inici de la seva governació. Un sol fet ens dóna una pista: Navarra, sobretot, Àlaba, també, i el conjunt del País Basc, excepte en el període franquista, han aconseguit mantenir els seus furs, mentre que Catalunya obtingué uns resultats migrats i més circumstancials malgrat el seu potencial econòmic, la força política –se suposa- de la seva burgesia i classe treballadora, i la seva iniciativa política d’autogovern, molt anterior a la del nacionalisme basc, ja en el segle XIX. Però, és realment dissort tot plegat o alguna cosa hi té a veure el que fem?

Perquè hi ha un altre enfocament de la història basat en la idea que la fortuna la troba qui la cerca bé, és a dir amb encert i prudència, que vol dir- precisem-ho perquè la paraula està molt grapejada- la virtut d’elegir el millor camí per assolir el que es cerca. Des d’aquesta perspectiva hauríem de veure la capacitat política catalana amb més realisme i exigència. No tenim concert econòmic perquè d’entrada no el vàrem voler plantejar (una responsabilitat del PSC i del PSUC), com tampoc (ara CDC) va voler posar sobre la taula el Pacte Fiscal en les negociacions del Majèstic. En política el moment importa molt perquè és l’expressió temporal de la correlació de forces

Ara albirem una repetició d’errors precedents. El PNB fa valer els seus diputats per negociar la “Y” del tren d’alta velocitat al País Basc, que pot prendre-li la davantera a l‘Eix Mediterrani -malgrat que el potencial d’aquest és insuperable- el reconeixement com a nació, el desenvolupament del seu estatut -una idea intel·ligent- i no gens menys de 1600 milions d’euros  pendents, fruit de la discrepància sobre el “cupo” entre governs basc i espanyol, que encara afavorirà més una relació molt desequilibrada i poc solidària a favor del País Basc. Al mateix temps, Catalunya es tanca a tota possibilitat de progrés substanciós, ara que el PP torna a ser feble,  sota la premissa de Referèndum sí o sí. I aquí és on pren força l’explicació, no de la mala sort, sinó de les opcions patriòtiques equivocades.  Qui pot creure’s  que el 2017 hi haurà una consulta amb reconeixement oficial o acceptació internacional en l’actual situació d’inestabilitat i incertesa a Europa, amb referèndums que només han complicat la vida a la UE, amb un Rajoy convertit amb peça clau de l’estabilitat perquè guanya eleccions i fa govern en temps de liquidació de governants -Cameron, Hollande, Renzi?- I quan arribem al moment -ja hi som pràcticament- i no es pugui fer, quina serà la resposta? Repetir un 9N? Certament, no. Aleshores? Fer que el Parlament proclami la independència amb menys del 50% dels vots? O tornem a convocar les terceres eleccions -ara va de debò-  per assolir la independència, i així es construeix una nova legislatura de pèrdua de temps. Francament això seria com el 6 d’octubre però més light, seria la seva versió postmoderna. Seria senzillament un  ridícul postmodern que ens ensorraria com a poble , perquè seria un gest al qual no faria cas ningú, començant pels propis funcionaris, policia inclosa. Tota decisió té una pregunta clau. I l’endemà què?

Tenim el convenciment que això, la direcció de JxSí ho veu -el discret perfil negociador de Junqueras n’és un exemple- però que tots estan atemorits de fer el pas que obri una altra via, per no ser desqualificat per l’altre, l’aliat- adversari.

Francament estem perdent el temps i Catalunya no fa prou els seus deures, s’entafora  en el cofoisme cercant ressaltar només allò que poc o molt ens és favorable. Estan fent el mateix que el Barça de Luis Enrique, un gloriós passat però a sis punts del Madrid, amb una diferència radical. El F.C. Barcelona és una potència mundial del futbol, però Catalunya és un petit país que es mou en indicadors de grisor, fins i tot en camps com el de l’ensenyament en el qual s’hi podria haver fet tant

A hores d’ara només una solució sembla raonable: el pacte d’ERC i el PDEcat per fer el gir que Catalunya necessita.

CatDialeg.cat

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies