CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
La feblesa electoral de l’independentisme català en relació a les secessions importants del s. XX a Europa La feblesa electoral de l’independentisme català en relació a les secessions importants del s. XX a Europa

La feblesa electoral de l’independentisme català en relació a les secessions importants del s. XX a Europa

La majoria de processos independentistes a Europa del segle passat tenen causes de pes però s’allunyen de referèndums i plebiscits. Catalunya només es pot comparar amb Noruega i Irlanda, i agafat en pinces
CatalunyaEuropaPolíticaZPortada IzquierdaZResto 26 enero, 2017 CatDialeg.cat 0
5 / 5 (4 votos)

Inici » Historic » La feblesa electoral de l’independentisme català en relació a les secessions importants del s. XX a Europa

La terra no només es mou al voltant del sol. El planeta està en canvi constant, de clima, de rotació, de contaminació… el món canvia, i els països també. Guerres civils que donen pas a dictadures, dictadures que després de llargues negociacions tenen l’oportunitat de convertir-se en democràcies… i estats que s’independitzen. Europa ha viscut aquestes situacions moltes vegades al llarg de la seva història. També durant el segle XX. I en ple debat independentista, a Catalunya no li aniria malament mirar-se els referents europeus més recents.

El problema de les secessions més importants a Europa és que en la majoria dels casos disten molt de la realitat actual de Catalunya. Els casos d’independència als Balcans, els estats que es van formar quan es va dissoldre l’URSS, o la separació entre Txèquia i Eslovàquia no li serveixen de mirall a Catalunya. Per quins motius?

1. Independència dels Balcans: fruit d’una guerra

Tots els processos d’independència que es van viure als Balcans van ser fruit d’una guerra. La més recent va ser la de Sèrbia i Montenegro, però no és l’única, ni de ben llarg. L’antiga Iugoslàvia va acabar desmembrant-se després de diversos conflictes. La seva dissolució definitiva està compresa entre el 1991 i el 2006, any en el qual es formarien sis noves repúbliques: Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Hercegovina, Montenegro, Macedònia i Sèrbia. Fins i tot es podria incloure en aquest conflicte la independència de Kosovo (malgrat que és una independència no reconeguda internacionalment).

La independència dels Balcans va ser el fruit d’una dura guerra civil.

Ja les repúbliques que constituïen Iugoslàvia es van separar la dècada dels 80 després de la mort de Tito, però els problemes no resolts acabarien amb una sèrie de conflictes bèl·lics coneguts com les guerres iugoslaves, que bàsicament afectarien Croàcia, Bòsnia i la zona de Kosovo. En aquest sentit, i en ser fruit de guerres entre els territoris, la independència de Catalunya no s’hi pot comparar per enlloc, ja que té la voluntat de produir-se a través d’un referèndum.

2. Letònia, Estònia i Lituània: ja eren estats independents abans de formar part de l’URSS

El cas dels països que van formar part de l’URSS tampoc es poden comparar amb el referèndum català. Això és així perquè tant Estònia, Letònia, Lituània o la resta d’estats que es van desintegrar de la Unió Soviètica ja eren estats independents abans de formar part de l’URSS.

El 1985, després de dècades de desenvolupament militar soviètic, assolit en detriment del desenvolupament de l’economia domèstica, el creixement econòmic es trobava en un punt mort. No va ajudar els fracassats intents reformistes, una economia estancada i la guerra d’Afganistan, que van provocar un sentiment de descontentament general. D’aquesta manera, entre el 1990 i el 1991 els països membres es van anar separant. Va ser el cas de Lituània, Geòrgia, Estònia, Letònia, Ucraïna, Bielorússia, Moldàvia, Azerbaidjan, Armènia, i molts altres estats. Tots ells van retornar al seu estatus previ, com a Estats independents.

Quan l’URSS es va desintegrar, van sorgir molts països independents.

3. Separació de Txecoslovàquia: un acord d’incompatibilitats

Txecoslovàquia va ser un estat de l’Europa Central que va existir entre el 1918 i el 1992. Va ser un país amb molt poc temps de vida, i per tant forma part d’una realitat recent. Va néixer després de la primera guerra mundial, i per això, quan va arribar la seva separació, no hi va haver conflictes perquè tenien pocs lligams. Els dos països que se’n van derivar, la República Txeca i Eslovàquia es van separar de comú acord, i per tant no hi va haver la necessitat d’entrar en cap conflicte bèl·lic. Diferent del cas de les repúbliques bàltiques.

La República Txeca i Eslovàquia es van separar amistosament.

Tampoc es pot comparar amb Espanya perquè l’Estat espanyol té molts més anys d’història, i sobretot, perquè ara per ara no hi ha la voluntat d’arribar a aquest ‘comú acord’ que es va produir amb Txecoslovàquia.

——————————————————————————————————————————

Aquests processos d’independència de l’Europa recent no poden servir com a model a Catalunya perquè no hi ha cap punt de connexió. Ni conflictes bèl·lics, ni acords comuns, ni un passat com a estat independent que permeti un punt de retorn. Sí que és cert que hi ha dos successos més del segle XX en els quals Catalunya sí que s’hi podria veure reflectida. Almenys en gran mesura, pel que fa als plebiscits o als referèndums. Però també presenten les seves pròpies diferències que disten molt de la situació actual catalana. Són aquests:

1. Independència de Noruega

El 1905 Noruega es va independitzar de Suècia. La separació es va produir de forma amistosa, degut sobretot a les tensions que auguraven un possible conflicte bèl·lic. Per evitar-lo els dos territoris es van posar d’acord, tot i que amb algunes condicions. Suècia va dir que no tenia cap problema en què Noruega s’independitzés, sempre i quan aconseguís com a mínim el 85% dels vots a favor en el plebiscit que se celebraria. Els noruecs van acceptar i la realitat va superar totes les expectatives, ja que van obtenir un 99,5% de vots favorables.

Res a veure amb les declaracions que han fet alguns membres del govern català sobre que amb la meitat més un dels vots a favor ja n’hi havia suficient per declarar la independència. Així, amb què s’assembla el procés d’independència català amb el noruec? Amb la voluntat de fer un referèndum. Però dista molt de les condicions que es requereixen aquí.

El 17 de maig els noruecs celebren la festivitat de la seva constitució democràtica.

Noruega i Suècia eren dos estats diferents que estaven units. Cal recordar, per exemple, que ja els separaven altres coses, com que cada un d’aquests territoris tenia la seva pròpia corona, que era independent de l’altre.

2. Independència d’Irlanda

Irlanda va aconseguir la independència després de molts anys de lluita armada interna, i de patir molts afusellaments per part de l’exèrcit anglès al seu territori. Després de tant de temps de malestar intern al país, els irlandesos finalment es van decidir a fer  el pas. Es van celebrar unes eleccions generals el març del 1918, que després utilitzarien com a plebiscit, com les eleccions plebiscitàries que vol fer Catalunya. En aquest cas doncs, la semblança no passaria amb la voluntat per un referèndum, sinó pels comicis plebiscitaris.

Abans de celebrar les eleccions plebiscitàries, Irlanda era un lloc de conflicte.

Potser es podria comparar les eleccions irlandeses del desembre de 1918, quan es va aconseguir una majoria d’escons independentistes, amb les eleccions catalanes del setembre del 2015. Però no és una via factible. Els irlandesos, amb la unió de tots els partits independentistes, van aconseguir 74 dels 105 escons, o el que és el mateix, el 70% de la representació parlamentària. A Catalunya els independentistes de Junts pel Sí tenen, de manera molt justa, el 50% dels diputats, i només el 48% dels vots dels catalans. La diferència és clara.

L’independentisme català no és electoralment hegemònic

En tots els casos analitzats l’independentisme català o bé no és comparable amb la sobirania obtinguda per alguns dels estats d’Europa, o bé queda a anys llum dels referèndums i plebiscits amb els quals podria trobar punts d’unió.

El problema de Catalunya no és si aconsegueix que Madrid negociï o no el referèndum. El problema real de l’independentisme de Catalunya és si acabarà assolint convèncer a un nombre majoritari de catalans. És a dir, si és electoralment hegemònic o no. I per ser electoralment hegemònic es necessita estar per sobre del 65%. Ja sigui dels vots de la població, ja sigui d’escons a la cambra.

Però en lloc de buscar convèncer els que no ho tenen clar, el govern català dedica temps i esforços en fer publicitat i viatjar a l’estranger per explicar el procés, sovint oblidant-se de governar. I tota aquesta dedicació només serveix per convèncer els convençuts, però no per resoldre el problema, i ni molt menys per convèncer els que cada vegada són més escèptics. La situació electoral de l’independentisme català, que és molt fort en termes de fraccions polítiques, és molt feble per arribar a aconseguir la independència.

CatDialeg.cat

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies