CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
És Putin la solució als maldecaps d’Obama a l’Orient Mitjà? És Putin la solució als maldecaps d’Obama a l’Orient Mitjà?

És Putin la solució als maldecaps d’Obama a l’Orient Mitjà?

Durant la setantena sessió ordinària de Nacions Unides els líders mundials han mostrat dos estratègies diferents per combatre l’Estat Islàmic. Rússia i Iran aposten per la intervenció directa i el suport al règim sirià. Occident, pels atacs aeris i la caiguda d’al-Àssad. La dels primers, però, amenaça amb menjar-se la dels segons.
MónResearchZPortada Izquierda 29 September, 2015 Joan Prats i Amorós 0
5 / 5 (1 votes)

Inici » Historic » És Putin la solució als maldecaps d’Obama a l’Orient Mitjà?

Màxima expectació a Nova York. Com cada any a finals de setembre, els líders mundials es troben a la seu de les Nacions Unides. Enguany és el setantè període ordinari de sessions a l’Assemblea General, i com cada any, el que genera més rebombori són els discursos dels caps d’Estat i de govern davant totes les altres delegacions mundials.

Hollande, Obama, Rouhani (president de l’Iran) i Putin ja han parlat. França inicià el passat diumenge dia 27 una campanya de bombardejos contra Síria, bastió de l’Estat Islàmic (EI) degut al caos regnant al país. Els avions francesos atacaren camps d’entrenament a Deir ez-Zor i Rakka, la suposada capital del califat. Hollande insistí en el seu discurs en que la victòria contra l’Estat Islàmic no pot contenir cap acord amb el règim de Baixar al-Àssad: “és l’origen del problema, no pot ser part de la solució”. Des de la delegació nord-americana, Obama aplaudia.

Però a part d’aplaudir i enviar també els seus avions a Síria, en què més consisteix la política d’Obama per a l’Orient Mitjà? D’acord amb el seu discurs davant l’ONU, en res més. A pesar de que els atacs aeris s’han mostrat de molt escassa eficàcia, ni Obama ni Hollande ni Cameron (els anglesos també participen en els bombardejos) preveuen canviar de tàctica. Les “botes sobre el terreny”, és a dir, l’enviament de l’exèrcit terrestre, és una idea que només de pensar causa terror als governs occidentals.

Situació a Síria actualitzada el 27 de setembre, mostrant també la presència russa. Font: Institute for the Study of War

Situació a Síria actualitzada el 27 de setembre, mostrant també la presència russa. Font: Institute for the Study of War

Tot i que el recel envers les intervencions terrestres està justificat vista la recent experiència (guerres d’Afganistan i Iraq), segueix sent igualment cert que les guerres només es guanyen d’una manera: amb botes sobre el terreny. I si no vegem els escassos efectes produïts per la coalició que es dedica a colpejar l’EI des del cel: tot i perdre terreny i tenir baixes, sobre tot a l’Iraq, segueix rebent milers i milers de guerrillers voluntaris. Segons The New York Times, estaríem parlant d’entorn a 30.000 nous combatents en els darrers 12 mesos.

Rouhani i Putin han pres un enfocament al problema completament diferent, basat en dos punts diferencials respecte la doctrina Obama: primer, no tenen cap problema en ajudar a Baixar al-Àssad, cosa que Occident no està disposat a fer per consideracions sembla ser que morals (Putin: la renuncia a col·laborar amb les autoritats síries […] ha estat un gran error); i segon, posar botes a l’Iraq i Síria no els suposa a nivell de política domèstica un maldecap tan gran com a Hollande, Cameron i Obama.

De fet l’Iran i Rússia ja han començat a desplegar ajuda militar sobre sòl sirià: fa mesos que les milícies xiïtes enviades per Iran combaten els terroristes de l’EI, i Rússia, per la seva banda, ha incrementat la seva presència militar als ports sirians de Latakia i Tartus. Putin ha afegit que les seves tropes “de moment” no combatran directament, però tot i així proporcionaran un valuós suport per a l’exèrcit del règim d’al-Àssad. Prengui’s nota també de que, pel que sembla, l’Iraq, peça clau pels Estats Units per a la resolució del conflicte, està cooperant amb els serveis d’intel·ligència russos.

Què significa tot plegat? Per alguns analistes com David Rothkopf, editor de la prestigiosa revista Foreign Policy, són senyals de que l’Orient Mitjà es troba cada cop més allunyat de la influència nord-americana. Els occidentals són progressivament substituïts pels iranians i els russos. Sorgeix així un inquietant dubte: i si la negativa d’Occident a involucrar-se més en el conflicte és en realitat una estratègia basada en el laissez faire, laissez passer? És a dir, i si Estats Units preveu que siguin altres actors, com el xiïta Iran i la nacionalista Rússia, els encarregats de “posar ordre” a la regió?

Si aquest és el pla d’Obama, diu Rothkopf, llavors és que hem passat [els Estats Units] de la mentalitat “victòria a qualsevol preu” de la Segona Guerra Mundial a la mentalitat “sortida a qualsevol preu” de l’era Obama.

Tal estratagema pot resultar rendible a curt termini per a Occident: “tothom tranquil que no tornarem a portar soldats a l’Orient Mitjà. Ah, i recordeu que al-Àssad és molt dolent”. Però es fa evident que pels interessos occidentals a llarg termini pot resultar desastrós.

La pèrdua d’influència nord-americana a la regió resultaria catastròfica. Aràbia Saudita i les altres monarquies del golf pèrsic, governades per sunnites, perdrien la confiança en el seu gran aliat occidental, i podrien emprendre accions unilaterals per contrarestar la influència creixent del xiïta Iran. Per altra banda, els ideals occidentals de la democràcia i les llibertats es veurien de nou qüestionats si a Síria torna a governar al-Àssad. I finalment, Rússia podria guanyar molta credibilitat com a soci fiable davant de països poc amistosos amb Washington i Brussel·les.

Tot i que l’escenari dibuixat és certament el worst-case scenario, hauria de fer pensar als líders occidentals. I si aquest cop, la solució passés per botes sobre el terreny, o al menys, per accions més contundents? O potser cal admetre que l’oportunitat ja ha passat, i que altres actors, com l’Iran i Rússia, han sabut omplir el buit generat per Occident a Síria…

Joan Prats i Amorós

Estudiant de postgrau al Department of War Studies de King's College, Londres. Graduat en ciències polítiques i de l'administració per la UPF. He realitzat un any dels meus estudis a Sciences Po Paris, amb menció Summa Cum Laude. Apassionat de les relacions internacionals i entusiasta de la idea d'Europa. He estat assistent de l'ambaixador d'Espanya a Costa d'Ivori, secretari de l'Associació Thomas More UPF i cap d'Scouts d'Europa. "Sovint he hagut d'empassar-me les meves paraules, i he descobert que eren una dieta equilibrada", Sir Winston Churchill.

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies