CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Eleccions i escenaris de futur Eleccions i escenaris de futur

Eleccions i escenaris de futur

Editorial 22 September, 2015 CatDialeg.cat 0
5 / 5 (3 votes)

Inici » Historic » Eleccions i escenaris de futur

Pensem que abans de deixar-nos portar per l’entusiasme cal reflexionar, més quan aquest relat empeny a enfrontament clar: els qui estan per la independència i els qui no ho estan. Ha passat al calaix dels mals endreços la idea que calia integrar a la gent més renuent i assolir una molt ampla majoria, de com a mínim el 60%, deia en Mas el 2010. L’optimisme de la voluntat fa oblidar el resultat de les municipals i la divisió social i d’identitats que mostraven.

Cal parar atenció a sis punts:

  1. La legalitat. La legislació no fa possible unes eleccions plebiscitàries. D’acord que es pot dir que és una norma inadequada i que la política està per això, per saltar-se la llei. El problema de fons és que tal fet obre un precedent que justifica que tot grup social que tingui suficient força apliqui la mateixa lògica de desobediència civil. Catalunya ha viscut durant la seva història diversos episodis on el poder normatiu ha quedat en mans de qui el reclamava al carrer. Cap ha acabat bé. Amb quina lògica que no fos la força es basaria el govern català davant d’una insubmissió de la CUP o de l’Ajuntament de Barcelona. Pensar que el precedent de saltar-se la llei comença i acaba en un mateix és irresponsable.
  2. Qui determina que ho són? Qui determina que són plebiscitàries? Ho diuen tres partits, si bé un d’ells va per lliure i no s’apunta a la llista única, és a dir considera que a les eleccions hi ha més coses que marquen la diferència, cosa que posa de relleu l’existència de cinc llistes més amb capacitat de tenir representació parlamentària Aquesta no és ni de lluny la situació que permet reclamar la condició objectiva de plebiscit, menys encara si no s’obté una majoria abassegadora. S’oblida el principi elemental que la independència no es declara sinó que te la reconeixen.
  3. Basant-se en quin resultat cal llegir-ho? Les eleccions que varen portar la República a Espanya varen ser municipals, i en el còmput total de vots varen guanyar els monàrquics, però els republicans ho van fer a les ciutats. És això un precedent? Sí, si CDC-ERC estan disposats a aplicar una lògica insurreccional que acapari el poder des de la mateixa nit de les eleccions. Però no ho és, si les tracten com unes eleccions més que posaran en relleu tots els límits formals i electorals. Només la CUP es manifesta coherent en aquest punt. Però, a més, hi ha la qüestió del resultat. Sembla com si la majoria d’escons sense els vots, ja conferís la victòria. Aquest enfocament és tot el contrari d’un plebiscit, que es guanya per majoria de vots. Lligat a això la segona qüestió és amb quina majoria es considera guanyat el plebiscit? El catalanisme sempre s’havia apuntat a la fórmula canadenca d’una majoria clara i suficient, i això queda molt més amunt del 51% dels vots. Cal dir-ho un cop més: és assumible que nosaltres mateixos acordéssim en un referèndum i en el marc de l’Estatut que per canviar-lo es requeria una majoria qualificada i que per la independència sigui suficient un resultat molt inferior?
  4. El risc del enfrontament social. Els partidaris d’en Mas tenen un extraordinari intrús en dir que tots els que no estan amb ells són anti-independentistes, sense matisos. És evident que no és així, començant per la CUP que comparteix la finalitat però des de la seva via. Però és que voler situar en un mateix sac a Podemos, IC-EUA , PSC, C’s i PP és absurd i perjudicial per a la salut del pluralisme. Amb l’agreujant de la seva derivada social: que els blocs es tradueixin en la societat i es configuri com un conflicte social.
  5. L’endemà què? No està gens clar què volen fer després amb el resultat. De moment tot ho fien als altres i donen per fet que si guanyen, el govern espanyol i la Unió Europea quedaran commoguts pel resultat. Es podran commoure, sí, però és ingenu pensar que serà per iniciar la negociació per la independència. Serà per quelcom molt modest, i l’exemple grec de voler la lluna i veure com ha quedat hauria de servir de reflexió. Per tant, cal que defineixin uns continguts clars i concrets del que pensen fer si guanyen les eleccions.
  6. Hi ha votants de JxS, molts, que no creuen que sigui viable assolir la independència, però que la seva victòria és una forma de pressionar per una negociació amb bons resultats. És una gran ingenuïtat pensar en aquests termes proporcionals: a més desmesura en la reivindicació, més negociació. Cap institució estatal estarà disposada a negociar sota l’amenaça o la pressió de la independència, al marge que JxS no es pot conformar ara amb menys, i que CDC tindrà tan pocs diputats que passarà a ser una força de segon ordre sense capacitat d’imprimir canvis tan importants

És clar que totes aquestes reflexions tenen una variant que les suprimeix. Que més que davant d’un procés d’independència, estiguem en un altre tipus de lògica: la creació de CIU bis, amb un altre nom, a partir del que significa políticament JxS, un partit de “poder” i pel “poder” que negociaria amb Madrid amb cara de mal humor i que tindria com a finalitat (sobre tot l’ex CDC) mantenir-se anys i panys a la Generalitat. La quasi segura translació de JxS a les eleccions pel Congrés de Diputats avalarien aquesta estratègia.

CatDialeg.cat

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies