CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
El segle de la religió i el replantejament de la política internacional El segle de la religió i el replantejament de la política internacional

El segle de la religió i el replantejament de la política internacional

A la política israeliana, la religió, íntimament lligada a la identitat, és un factor cada cop més important. Tot i que aquesta tendència sembla generalitzar-se a molts indrets del món, la política occidental segueix sense tenir-la en compte. Un canvi de rumb és imperant
MónResearchZPortada IzquierdaZResto 26 June, 2016 Joan Prats i Amorós 0
5 / 5 (2 votes)

Inici » Historic » El segle de la religió i el replantejament de la política internacional

Enric Juliana afirmà no fa massa que el segle XXI està sent més religiós del que molts es podrien haver pensat. A hores d’ara, és ja evident que en molts llocs, la política internacional està cada vegada més condicionada per sentiments i identitats quasi sempre d’arrel o amb un component de religiositat.

Al contrari del que es pugui pensar, no es tracta només de l’Islam. Aluf Benn, editor en cap del diari israelià Haaretz, escriu a Foreign Affairs que la Israel secular i progressista que una vegada va impressionar al món està ara desapareixent.

Benn explica com els pares fundadors i la primera generació de dirigents israelians, capitanejats per David Ben-Gurion, eren tots socialistes ben poc religiosos. De fet, afirma Benn, Ben-Gurion menystenia la religió, i pensava que no calia preocupar-se per les especificitats dels jueus ortodoxos. La modernitat les acabaria esborrant de la faç de la terra.

Passats 60 anys, són en bona mesura els jueus ortodoxos els que menen les regnes de la política israeliana. Els socialistes governaren ininterrompudament en el país fins als anys 70, quan el partit de dretes Likud, menat per Menachem Begin, es feu amb el poder.  Begin vencé pel desgast natural dels seus rivals i pel trauma que suposà als israelians la guerra del Yom Kippur (1973), quan Egipte i Síria feren retrocedir les Forces de Defensa d’Israel fins a posar en perill la mateixa existència de l’estat israelià.

Des de llavors, en un procés més o menys gradual, l’extrema dreta israeliana, sovint religiosa, ha anat prenent rellevància. Després de les eleccions del 2015, el candidat del Likud Benjamin Netanyahu podia escollir entre aliar-se amb els laboristes o decantar-se per l’extrema dreta. Optà per aquesta segona opció, perquè considerà que li seria més rentable escapar-se cap endavant –cap un extrem- que no pas haver de coordinar un govern centrista.

Des de llavors, la política israeliana s’ha estat fent cada cop més inflexible i tancada al debat. L’ocupació de Cisjordània sembla ja permanent, i l’opinió pública sobre els àrabs s’endureix sense parar. Molts recordaran l’advertència de Netanyahu el mateix dia de les eleccions, en que proclamà que “els votants àrabs [nacionals israelians] estan anant en massa a les urnes. Les ONG d’esquerres els estant portant en autobusos”.

Una bona part de la radicalització de la política israeliana s’explica a nivell intern del país. Però una altra part es deu a factors externs, i especialment a la radicalització que ha viscut el món musulmà en els darrers anys. Gilles Kepel, eminent islamòleg francès, afirmà al 2001 que l’islamisme polític estava en decadència, i que els atemptats d’Al-Qaeda en serien una prova. No obstant, les Primaveres Àrabs, Estat Islàmic i l’aparició d’incomptables terroristes que actuen com llops solitaris (tant a Israel com arreu del món) han posat ben en entredit la tesi de Kepel.

Les arrels de l’actual islamisme es poden explicar, igual que l’auge del radicalisme jueu a Israel, en part per factors interns dels països musulmans (desgast dels nacionalismes àrabs o dictadures com les del Xa de Pèrsia) i en part per factors externs  (ingerències dels Estats Units i d’Occident en general). Però el que és cert és que tant l’islamisme com la radicalització jueva són cada vegada més importants per entendre la política internacional del caòtic Orient Mitjà.

La globalització, un procés que s’accelera sense parar, fa paradoxalment que les persones cerquin refugi en identitats excloents i d’arrels profundes. Veuen en elles una manera de donar sentit a la seva existència i situar-se sota el paraigües protector que atorga la comunitat. La comunitat protegeix de l’onada globalitzadora que vol eliminar tota especificat o, pitjor encara, convertir a tothom en un occidental consumista i pusil·lànime.

Mentre, Occident sembla aliè a aquestes tendències, i segueix evocant el mateix discurs secular i universalista que ha contribuït a que tants s’alcin contra el seu model polític i social. Tant els jueus ultra-ortodoxos com els salafistes radicals (que no tots són terroristes) ens miren amb menyspreu cada vegada que critiquem la construcció de més assentaments a Cisjordània o el burka a Aràbia Saudita. “Aquests no han entès encara res de res”, pensen tant uns com altres. La política i l’opinió pública occidental mai hem estat tan lluny de comprendre els problemes del món com ara.

Això no mena a la conclusió de que ens calgui, també a nosaltres, radicalitzar-nos, tornar a barrejar política i religió (en aquest cas, la cristiana) i tancar-nos en banda. Però sí que calen dos canvis.

El primer és ser conscient dels nostres orígens cristians. A ulls d’un musulmà, els occidentals, siguem o no creients, no deixem de ser cristians. De fet, està àmpliament demostrat que els seguidors de Mahoma respecten molt més als occidentals que es declaren cristians practicants que els que es defineixen com ateus o agnòstics.  Per a una bona part de la població mundial,  la religió segueix tenint un lloc important en la vida. Per tant, cal que la política internacional, un terreny que no escapa, com s’ha vist aquí, del fet religiós, tingui en compte la religió i les especificitats culturals que hi van lligades.

En segon lloc, en un món on cada cop hi ha més tensions identitàries,  cal més que mai escoltar, entendre i actuar en conseqüència. És a dir, prudentment. El pitjor seria seguir amb la maldestra política internacional d’aquests darrers anys, la política de Barak Obama i la majoria de països europeus, basada en un idealisme universalisme que utilitza conceptes buits de tolerància i llibertat per imposar-se als demés. Al mancar de contingut, a més, aquest idealisme no té voluntat per acabar el que comença. Líbia, Ucraïna, Síria,… Són masses les ferides obertes en la societat internacional.

Resumint, en l’actual política internacional d’Occident manquen dues virtuts fonamentals. La primera és el coneixement d’un mateix. Moltes vegades, sembla que els altres coneguin millor a Occident que nosaltres mateixos. La segona és el realisme, és a dir, l’actuació basada en el coneixement de l’altre i la consciència de les pròpies limitacions.  De moment, però, la nostra política exterior no està preparada pel que pot esdevenir el segle de la religió.

Joan Prats i Amorós

Estudiant de postgrau al Department of War Studies de King's College, Londres. Graduat en ciències polítiques i de l'administració per la UPF. He realitzat un any dels meus estudis a Sciences Po Paris, amb menció Summa Cum Laude. Apassionat de les relacions internacionals i entusiasta de la idea d'Europa. He estat assistent de l'ambaixador d'Espanya a Costa d'Ivori, secretari de l'Associació Thomas More UPF i cap d'Scouts d'Europa. "Sovint he hagut d'empassar-me les meves paraules, i he descobert que eren una dieta equilibrada", Sir Winston Churchill.

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies