CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
El camí de l’excel.lència (I) El camí de l’excel.lència (I)

El camí de l’excel.lència (I)

Editorial 1 April, 2016 CatDialeg.cat 0
5 / 5 (3 votes)

Inici » Historic » El camí de l’excel.lència (I)

Avui coneixem més bé la complexitat dels mecanismes que fan possible el benestar de la societat: la cohesió social, el desenvolupament econòmic i la seva sostenibilitat, que depenen de factors com el capital humà, la innovació – que en part també ens remet aquell capital-, el bon funcionament de les institucions i la seva capacitat i la de les empreses d’aprendre a aprendre, generar spillovers de coneixement i practicar el learning by going. Tots ells assenyalen amb força en una mateixa direcció: la importància decisiva de cada persona i de les organitzacions de persones; empreses, institucions públiques i organitzacions (partits, sindicats, associacions) pel que fa a la seva actitud i comportament.

Dos autors tan diferents com el Nobel d’economia Stiglitz i el filòsof MacIntyre, poden ajudar-nos a comprendre el procés que ho fa possible. El primer, assenyala en el seu llibre La Creación de una Sociedad del Aprendizaje (p 94 i 95) enllaç que una societat aprèn mitjançant la fixació d’objectius, i posa com a exemple el de la reducció de mà d’obra, ben vigent, esmentant com es pot estendre el mètode de l’objectiu a altres fins, com la reducció de l’impacte ambiental. El què en tot cas volem assenyalar és la idea d’objectiu societari com a imperatiu institucional.

La segona qüestió, la d’aprendre a aprendre, aprenent, fa referència a la relació amb altres persones, aprendre d’elles, perquè el coneixement està encarnat en les persones, sobretot per allò que s’anomena el coneixement tàcit, tan difícil de codificar. Entre aquests coneixements hi ha el d’aprendre a utilitzar bé el temps de lleure, que pot tenir, assenyala Stiglitz, un gran efecte sobre el consum. Retinguem d’aquestes idees dos conceptes, el de la importància de les persones i el coneixement tàcit.

Però les actituds i comportaments que fan possible aquest tipus de coneixement depenen dels marcs de referència i dels aprenentatges pràctics que cada persona i organització ha tingut i té. Aquests marcs de referència formen part d’un conjunt més ampli que té un nom no massa valorat avui, malgrat que constatem dia a dia els estralls del seu dèficit. Es tracta de la moral o, per a ser més precisos del capital moral. Fred Hirsh va establir la seva importància a The Social Limits to Growth. El capital moral és la capacitat que posseeix una comunitat de transmetre als seus membres els tipus de concepcions necessaris per assolir els seus fins, que es fonamenten en les concepcions sobre el bé i el just. Això és la moral. També de la forma d’obrar, és a dir, l’ètica. La corrupció tan gran, que no es limita als polítics, o la insuficient recaptació fiscal pel frau i per l’enginyeria fiscal excessiva, són dos contundents exemples de com en són de decisives, la moral -les concepcions que tenim- i l’ètica -la forma com actuem en relació o en contra d’ella. En altres termes, el sistema de valors personals i col·lectius que assumim i les pràctiques, és a dir, les virtuts que permeten realitzar-los.
Fem un pas més el raonament que permet copsar la dimensió del problema, de la mà de MacIntyre a Ètica i Política (p119 a 121).

El filòsof subratlla que tenim assumit col·lectivament -amb algunes excepcions- la necessitat de donar a conèixer i exigir als nens allò que constitueix un bé per a ells, inclòs el bé als altres, i a diferenciar-ho d’allò que voldrien fer fruit de l’impuls del desig, perquè no sempre concorden. Quan és així, s’incentiva l’infant a assolir el bé i no el desig: “No mengis això, no beguis això altre, no facis… perquè és dolent per a tu”. Aquesta guia pràctica es manté en els joves quan són estudiants o aprenents, sota altres formes. En una mesura semblant aquesta pauta se segueix a la vida adulta, perquè sabem que per assolir la realització personal en una pràctica concreta, sigui conduir un vehicle, gestionar una empresa, jugar a futbol o formar i mantenir una família, és necessari que cadascú reconegui els béns inherents a aquella pràctica, allò que ens reporta, la realització professional, els diners, la gratificació de l’esport, la felicitat, la companyia, i també -i això és decisiu- els criteris d’excel·lència necessaris per assolir aquells béns en la conducció, la gestió empresarial, fer un esport, o en la vida familiar. Sense reconèixer els béns que cerquem i les exigències personals per assolir-los res funciona. Però, de vegades, els desitjos, les seves pulsions per determinades satisfaccions immediates ens aparten de l’excel·lència, pitjor encara, entren en contradicció amb allò que és necessari fer (una qüestió àmpliament tractada a La Societat Desvinculada de Josep Miró i per tant aquells desitjos han de ser redirigits i transformats. Aquesta capacitat està determinada pel capital moral.

CatDialeg.cat

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies