CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Després dels atemptats: el moment de la “Gran Estratègia” per a Síria Després dels atemptats: el moment de la “Gran Estratègia” per a Síria

Després dels atemptats: el moment de la “Gran Estratègia” per a Síria

Les circumstàncies han canviat i la derrota d’Estat Islàmic és més possible i necessària que mai. A més de reduir l’amenaça jihadista, el front comú contra el califat pot posar fi a la guerra a Síria i portar la pau que l’Orient Mitjà necessita desesperadament. No obstant, es requereixen maniobres militars i diplomàtiques extremadament complexes. Com podria ser aquesta “Gran Estratègia”?
MónResearchZPortada IzquierdaZResto 19 November, 2015 Joan Prats i Amorós 0
5 / 5 (1 votes)

Inici » Historic » Després dels atemptats: el moment de la “Gran Estratègia” per a Síria

Durant els darrers dies, un seguit d’esdeveniments han canviat sensiblement les perspectives del caòtic i aparentment inacabable conflicte sirià.

Primerament, el passat dia 12 de novembre dos suïcides d’Estat Islàmic (EI) feren 43 morts a Beirut. L’atac no anava dirigit contra l’Estat libanès, sinó que constituïa un avís per a Hesbol·là: les bombes esclataren a un barri controlat per aquesta organització, considerada per Europa i Estats Units grup terrorista. Tot i ser enemic jurat d’Occident, Hesbol·là ha comès “l’error” de ser xiïta i ajudar al govern d’Al-Àssad. Faltes massa grans que Daesh (l’altre nom per a EI) no pot deixar impunes. Al dia següent, EI s’anotava 132 morts més, aquest cop a Paris. I dimarts dia 17, Rússia confirmava que l’avió estavellat al Sinaí fa unes setmanes fou en realitat objecte d’un altre atac de Daesh. 224 víctimes més.

Vet aquí que Hesbol·là, França i Rússia, tres actors ben diferents, estan molt més decidits a combatre EI ara que fa tan sols uns dies. França i Rússia ja estan col·laborant activament, i Hollande segueix proclamant als quatre vents la necessitat d’una “amplia coalició” contra l’organització.

La qüestió és que si es confirma la voluntat política per part dels diferents actors de combatre EI seriosament, seria possible anar encara més lluny del que Hollande proposa: es podria preparar una campanya definitiva que no només esborri del mapa –en el sentit més literal del terme- Estat Islàmic, sinó que posi també fi a la guerra a Síria i porti pau a tota la regió. Per què cal, i com podria ser, aquesta “Gran Estratègia” per a Síria?

Per què cal fer desaparèixer dels mapes Estat Islàmic

Estat Islàmic no és un Estat, però va camí de ser-ho. El “califat” té un territori amb una població que controla parcialment gràcies a una administració burocratitzada. S’ha convertit en el hub mundial dels jihadistes, proveint-los d’armes, recursos financers (ja que és una entitat 100% autosuficient) i sobre tot, d’inspiració. El califat és la referència de tot jihadista amateur o en pràctiques. Destruir-lo seria un cop duríssim per a tots aquells que promulguen una guerra santa mundial.

Professors d’estratègia i geopolítica de Sciences Po Paris coincideixen en assenyalar que derrotar Estat Islàmic sobre el terreny faria minvar el numero d’atemptats a l’estranger, si bé evidentment no els reduiria a zero. Acabar amb el califat és doncs un pas necessari per lluitar contra el terrorisme religiós, si bé no pot ser l’únic perquè com s’ha llargament discutit, les seves causes són més profundes i complexes. Analitzar-les no és en qualsevol cas la intenció d’aquest article.

Com NO ha de ser la “Gran Estratègia”

Enviar tropes occidentals i/o russes seria el pitjor que es podria fer i equivaldria a entrar en un nou Vietnam, Afganistan o Iraq. Muntar una operació de l’OTAN, com recomana l’ex-comandant suprem de l’Aliança Atlàntica James Stavridis a Foreign Policy, resultaria igualment catastròfic perquè obviaria als russos. Putin decidí el passat setembre involucrar-se a Síria i compta ja amb una forta presència en el país, molt més intensa que qualsevol Estat occidental. Qualsevol solució a Síria ha de passar doncs, agradi o no, per un acord amb Moscou.

La darrera consideració és que cal evitar excloure als actors polítics que tenen capacitat per influir políticament en l’escenari post-bèl·lic. Això implica descartar qualsevol solució que exclogui el règim de Damasc d’Al-Àssad, que segueix sent l’entitat política més estable de la zona. Tampoc es poden, seguint la mateixa regla, excloure ni els kurds del YPG ni les tribus i milícies tan xiïtes com sunnites que estan combatent Estat Islàmic. Atenció, això sempre que no tinguin a la seva agenda un programa semblant al del califat (de manera que cooperar per exemple amb Al-Nusra queda descartat).

La “Gran Estratègia”: tres cercles concèntrics d’aliats

Així doncs, la consideració més important és que la “Gran Estratègia” no pot excloure a ningú. Com organitzar però entitats tan diferents que aparentment només tenen en comú el seu odi envers Estat Islàmic? La resposta podria ser construir una “coalició a tres nivells”, composta de tres cercles concèntrics d’aliats. Cadascun d’ells englobaria tots els membres del cercle interior i alhora n’incorporés de nous. L’idea bàsica del disseny seria que els cercles exteriors controlessin o supervisessin l’activitat dels cercles interiors. A mesura que s’anés cap al cercle més exterior, les tasques de cadascun esdevindrien més generals (tot i que igual o més importants).

El cercle interior: les botes sobre el terreny. Cap guerra convencional es guanya sense conquerir el territori de l’enemic. En aquest nivell es necessita la participació de les tropes d’Al-Àssad i de totes les milícies possibles. Tot i semblar impossible, es podria aconseguir certa coordinació d’almenys una part dels actors presents sobre el terreny “comprant-los”. Una estratègia similar aplicada pels nord-americans al 2007 a l’Iraq tingué èxit i aconseguí coordinar grups mal avinguts entre ells en favor dels interessos d’Estats Units.

A Síria hi ha nombroses entitats i milícies que odien Estat Islàmic perquè els ha conquerit o amenaça “les seves terres”. La idea és proveir-los de tot el que els faci falta a canvi de respectar la lògica política més àmplia de la “Gran Estratègia”, fixada en els dos cercles exteriors (veure més a baix). Si funciona, és una estratègia win-win, tothom hi surt guanyant. No obstant, aquest és el cercle més dèbil dels tres perquè demana la coalició més incoherent de totes a nivell polític. Però precisament per això hi ha dos cercles exteriors. Vegem-los.

El cercle entremig: el club d’amics dels atacs aeris. Estats Units, Rússia i França han incrementat els bombardejos sobre Síria, però també han assegurat que les seves operacions militars es limitaran a atacs des de l’aire. Han fet bé. El que cal ara és major coordinació entre ells i amb les unitats que combaten sobre el terreny gràcies al cercle interior prèviament descrit. Un exemple d’una coalició semblant el trobem a la campanya de l’OTAN contra Gaddafi en suport dels rebels libis (que fou tot un èxit a nivell militar). França i Rússia ja han iniciat aquesta cooperació, però encara manquen els Estats Units i, idealment, actors àrabs com l’Aràbia Saudita (qui per contra s’ha mostrat molt activa bombardejant al Iemen).

El cercle exterior: el grup de Viena. És el cercle de la diplomàcia. Tota solució a un conflicte polític demana solucions polítiques, si bé a Síria és enrevessadament complicat trobar-les. No obstant, hi ha esperança des de que el passat dia 14, els països clau en el conflicte sirià acordaren a Viena un full de ruta per a la pau. Pot semblar poca cosa, però si ens fixem en l’heterogeneïtat d’interessos dels actors que participaren a les negociacions, el resultat és una remarcable victòria: s’aconseguí que Estats Units, Rússia, Aràbia Saudita, Iran, Iraq, Turquia i França es posessin d’acord!

De suma rellevància fou la participació simultània de l’Iran (xiïta) i Aràbia Saudita (sunnita), països que s’enfronten en una mena de Guerra Freda “a la musulmana”. Si els dos s’avenen finalment a un acord, les conseqüències per a Síria i per a tota la regió serien enormement positives. En altres paraules, i com es va assenyalar en un altre article, la cooperació entre les dues “súper-potències” musulmanes podria contribuir decisivament en acabar amb la violència sectària que pateix el món àrab i enfronta xiïtes contra sunnites.

El cercle exterior és la veritable clau de la “Gran Estratègia”, per dos motius: primer, perquè gràcies a la participació d’Aràbia Saudita i l’Iran es podria controlar l’inestable cercle interior. L’Iran pot influir sobre Hesbol·là i les altres milícies xiïtes, l’Aràbia Saudita sobre les sunnites. I segon, perquè un cop guanyada la guerra contra Estat Islàmic, la pressió diplomàtica i militar del grup de Viena seria tan grossa que obligaria a les parts que han combatut sobre el terreny –tant partidaris com detractors d’Al-Àssad – a complir el full de ruta acordat a Viena (o qualsevol altre que es pugui pactar en el futur).

És la “Gran Estratègia” realment impossible?

Com a conclusió, la “Gran Estratègia” és la resposta definitiva a la terrible situació en que es troba immersa Síria des de 2011. Acabar amb Estat Islàmic és un mitjà per aconseguir-ho. I acabar amb Estat Islàmic és més possible que mai degut a la recent onada d’atemptats terroristes.

A un nivell més general, i com s’ha exposat, la pau siriana pot contribuir enormement a apagar la Guerra Freda entre l’Aràbia Saudita i l’Iran, i reduir substancialment el conflicte entre musulmans xiïtes i musulmans sunnites.

No cal dir que la “Gran Estratègia” seria en qualsevol cas extremadament volàtil i inestable, i ara per ara adoptar-la sembla inversemblant. Les conseqüències de les arriscades maniobres geopolítiques que es proposen poden ser molt diferents a les esperades. Això és així malauradament degut a l’enorme nombre d’actors involucrats a Síria, la heterogeneïtat i freqüent incompatibilitat dels seus interessos i la manca d’informació sobre les seves preferències i intencions reals. No obstant, tot el que se li assembli serà benvingut. Com va dir Henry Kissinger, “a les crisis el rumb més agosarat sol ser el més segur”.

 

Foto: John Kerry, secretari d’Estat dels EUA, presideix la reunió del grup de Viena el passat 14 de novembre

Joan Prats i Amorós

Estudiant de postgrau al Department of War Studies de King's College, Londres. Graduat en ciències polítiques i de l'administració per la UPF. He realitzat un any dels meus estudis a Sciences Po Paris, amb menció Summa Cum Laude. Apassionat de les relacions internacionals i entusiasta de la idea d'Europa. He estat assistent de l'ambaixador d'Espanya a Costa d'Ivori, secretari de l'Associació Thomas More UPF i cap d'Scouts d'Europa. "Sovint he hagut d'empassar-me les meves paraules, i he descobert que eren una dieta equilibrada", Sir Winston Churchill.

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies