CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Desigualtat i família. “Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra” Desigualtat i família. “Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra”

Desigualtat i família. “Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra”

Editorial 17 January, 2017 CatDialeg.cat 0
5 / 5 (6 votes)

Inici » Historic » Desigualtat i família. “Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra”

La primera i famosa Catilinària començava així: fins quan Catilina abusaràs de la nostra paciència. És la primera idea que et ve al cap després de llegir l’últim informe d’Oxfam: Una economia per al 99%, que posa en relleu que continua el creixement de la desigualtat i que, a més, les famílies suporten el pes de les aportacions tributàries amb el 84% del total de la recaptació (2016) per només el 13% de les empreses.

El problema del creixement de la desigualtat va ser objecte d’una especial atenció per part de l’economista Piketty,  El Capital al Segle XXI.  I les seves tesis, que varen ser objecte de polèmica, es revelen ben apropiades quan afirma que la desigualtat creix quan la retribució del capital és superior a la del PIB. L’informe d’Oxfam apunta que en 2014 la fortuna de les  3 persona amb més fortuna havia augmentat un 3%, mentre que el 30% més pobre havia reduït els seus ingressos. No solament això, el PIB va créixer un 0,7% i va ser qualificat de bon resultat després dels anys de crisi i decreixement de l’economia. Les grans fortunes creixen a un ritme quatre vegades més gran que la riquesa global. Piketty en estat pur. Si aquesta tendència no es reverteix, la societat es polaritzarà, de fet ja ho està, en uns termes insofribles.

Tota aquesta dinàmica ha alterat -encara ho pot fer més- l’estructura social. Vegis si no el que ha passat a Barcelona, capital durant moltes dècades de la classe mitjana catalana:

La població d’ingressos baixos en termes de Renda Familiar Disponible va passar del 22% a pràcticament el 40%, entre el 2007 i el 2015, segons  La  distribució territorial de la renda familiar disponible per càpita a Barcelona (2015) de l’Ajuntament de Barcelona, sobretot a causa de l’augment de famílies que es situaven en el primer quintil, el de més baixos ingressos. La classe mitjana es reduïa, passant de ser la majoria, 58,5%, a una minoria, el 44%,  la més gran,  però minoria, i ja molt pròxima en magnitud a la classe amb menors ingressos. La distància entre ambdues, el 2007, era de 36 punts percentuals, però el 2015 havia quedat reduïda a quelcom més de 4 punts.   Els canvis en el govern de la ciutat són el resultat d’aquesta profunda alteració. El grup social de màxims ingressos s’havia reduït també, passant del 19,7% al 16,3%, però atenció, perquè això era degut a la gran reducció de les rendes altes, perquè les molt altes, el top, havia crescut del 7,5% al 11,3%.  La polarització ha crescut, la població amb ingressos molt baixos s’ha desplomat i la classe mitjana ha quedat mig enderrocada. Barcelona ja no és la seva capital i la ciutat està dividida en dos blocs gairebé iguals entre ingressos baixos i mitjans.

No es tracta que els rics guanyin menys, sinó que els resultats es reparteixin millor. En aquest sentit, la proposta d’augmentar el salari mínim, i en uns termes més grans del que s’ha pactat i amb una previsió temporal prou sòlida i llarga, és imprescindible perquè a més empenyeria l’economia a cercar una millor productivitat, però això òbviament no es fa sol i significa bolcar un esforç de guerra (incruenta) en la formació i millora de l’ocupabilitat dels aturats,  i un  treball educatiu molt més poderós i intel·ligent  que el dut a terme fins ara. Això i la prioritat en la I+D+i  són els acompanyaments necessaris de la millora del salari mínim, com ho és la reforma fiscal, a escala espanyola, per una millor tributació d’empreses i rendes molt altes, i també europea, per posar fi als paradisos fiscal començant pels propis de la Unió, com Luxemburg i Holanda, i en part Irlanda. Tot això té inconvenients com la permanent amenaça de deslocalització de les grans fortunes. Per això, cal a escala europea, i més enllà d’ella,  un acord d’abast global. Tot això són coses sabudes, i es pot al·legar que ja es treballa en elles. La qüestió, per tant, no radica en la novetat: cal un altre ritme perquè els governs no poden continuar abusant de la paciència del ciutadà.

CatDialeg.cat

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies