CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Cuba i Estats Units, el miracle de Déu Cuba i Estats Units, el miracle de Déu

Cuba i Estats Units, el miracle de Déu

Després de cinquanta anys dos pobles propers, separats només per 90 milles, però allunyats i enfrontats, escurçen distàncies
OpinióPolítica 10 June, 2015 Manuel Vázquez i Carmona 1
5 / 5 (3 votes)

Inici » Historic » Cuba i Estats Units, el miracle de Déu

M’estreno en aquest diari amb aquest article que busca transmetre la transcendental i vital importància del paper del Vaticà, de molts Sant Pares en la relació entre Cuba i els Estats Units d’Amèrica. Molts esperen que Déu aparegui i faci miracles espectaculars, com separar les aigües o ressuscitar els morts. Per mi, el paper de molts Papes de l’Església Catòlica i de la Santa Seu és un miracle de Déu. El miracle de Déu ha estat apropar després de cinquanta anys a dos pobles propers, només 90 milles separen Cuba de Florida, però allunyats i enfrontats. Déu s’ha servit dels seus Vicaris i de la seva Església per obrar aquest miracle.

En els darrers dies, s’han vist diferents gestos per tal d’apropar-se i encetar una nova etapa al continent americà, i de retruc, a tot el món entre cubans i nord-americans. Un exemple ha estat treure a Cuba de la llista dels països favorables al terrorisme, que finança i dóna suport a les organitzacions terroristes i criminals. L’anunci coincideix amb la visita, del passat dia 28 de maig, del president Obama a un temple catòlic de Miami. El temple en qüestió és el Santuari de Nostra Senyora de la Caritat, un temple amb fort peregrinatge dels exiliats cubans. Casualitat? No, Déu ha estat molt present en els apropaments cubanoamericans, d’ara i del passat. Es pot dir que és part del petit gran miracle que ens aporta en l’àmbit de les relacions internacionals. Obama, cristià protestant, que sent una gran admiració cap el papa Francesc, va voler anar a una església catòlica per donar gràcies i agrair la mediació del Sant Pare.

Però no ha estat l’únic gest simbòlic, ni tampoc la única casualitat. I torno a dir, no són casualitats. És un miracle. La visita de Castro, el president cubà, ateu i comunista, que va fer el passat 10 i 11 de maig al Sant Pare Francesc va acabar amb un “si el Papa segueix així, tornaré a pregar i a anar a l’església”. És innegable el paper del papa Francesc en aquesta situació. Ha aconseguit una fita gegant, tornar a apropar al gegant americà amb la petita illa caribenya. Ha aconseguit acabar amb l’últim enfrontament de la Guerra Freda. I com? Mitjançant el diàleg, el perdó, la reflexió i la constància. I amb tot això, ha aconseguit portar la pau, l’esperança i la fe no només al poble cubà, també als Estats Units i també, a tota la humanitat. Amb els gestos i paraules d’Obama i Castro, reconeixen obertament que sense la tasca desenvolupada pel Papa Francesc, aquest apropament no hagués estat possible. Déu torna a utilitzar als seus fills i als seus ministres per recordar-nos una paraula clau de l’Evangeli: la pau. Gràcies al miracle papal, on darrere està la mà de Déu, un mes enrere es va poder veure el gran gest, a la Cimera dels països del continent americà, l’encaixada de mà entre Obama i Castro. El símbol d’una nova era. El símbol del diàleg. El símbol de la pau.

Papa Francisco y Raul Castro

El president cubà, Raúl Castro s’acomiada del papa Francesc després de la seva visita al Vaticà del passat 10 de maig

 

El bé, abanderat per l’Església Catòlica, triomfa per fi sobre el mal. La concòrdia s’imposa a l’odi. Però, llavors abans, tot el que es va intentar va ser un fracàs? No. S’ha de veure com un miracle per parts. Una victòria del bé per etapes, un camí llarg, difícil, ple d’adversitats, però que amb fe, treball, esperit de diàleg, bones predisposicions i esforç, s’ha aconseguit superar els problemes i dificultats. Com li agrada a Déu. Hi ha antecedents que mostren que la batalla ha estat llarga i que el bé s’ha anat imposant poc a poc, i com diem els catalans, amb bona lletra.

Fa gairebé 53 anys, el món va estar a punt de viure l’Apocalipsi. La Crisi dels míssils d’octubre de 1962 va suposar gairebé el fi de la humanitat i el inici d’una hecatombe nuclear. El context era de greu enfrontament ideològic entre dos blocs enfrontats i contraposats, el món capitalista, liderat pels EUA i el món socialista, liderat per la URSS. I al mig, l’Església Catòlica i el papa Joan XXIII. En aquells 13 dies, on la tensió i la desesperació anava en augment, es va produir un petit gran miracle que va permetre descongestionar la situació i començar un període de distensió entre ambdues superpotències. Gràcies a la intervenció del Vicari de Crist, avui Sant Joan XXIII, es va evitar una Apocalipsi nuclear amb conseqüències inimaginables i força destructives. El Vaticà, per mitjà personalment del papa Joan XXIII, va intercedir per mirar de trobar una sortida pactada, dialogada i evitar el conflicte. Va ser el canal perfecte per mirar d’apropar les diplomàcies nord-americanes i soviètiques. El Papa, va utilitzar la línia directe que tenia amb JFK, primer president catòlic dels EUA , i amb membres del Politburó soviètic, per mirar de destensar la situació i mirar d’aconseguir un apropament per silenciar els tambors de guerra i mirar de trobar un punt de diàleg, seny i moderació. Es va aconseguir, es van seure, van parlar i es van aconseguir avenços com el desmantellament dels míssils a Cuba. Un any després, al 1963, la publicació de l’encíclica Pacem in Terris del papa Joan XXIII defensa la idea d’una Església de pau, on es critica durament la guerra, els enfrontaments armats i es fa una aposta clara pel diàleg, la negociació i la diplomàcia com a vectors principals de les relacions internacionals. Així com també, la encíclica papal defensa la possible cohabitació en pau de tots els pobles de la Terra.

És important destacar, tant el paper de Francesc com el paper de Joan XXIII la figura del Papa, del Vicari de Crist, tant en la resolució del conflicte de la Crisi dels míssils com també de l’apropament entre Cuba i EUA. Cal entendre el perquè és essencial la intervenció vaticana, i sobretot papal, en aquest conflicte. En primer lloc la figura del Papa, que és un líder espiritual, cap de l’Església Catòlica i Romana, però també, és un líder polític, ja que és el cap de l’Estat del Vaticà, un petit país amb el seu cos diplomàtic i les seves relacions internacionals. En segon lloc, el paper de la religió catòlica en els dos països juga un pes molt important i creixent. Pel que fa als EUA, es dóna un procés de catolització del país, més d’un 25% de la població és catòlica i és la primera religió del país, i de l’esfera pública, on l’Església Catòlica guanya més terreny. Als EUA, l’Església Catòlica té un paper actiu en defensa de la vida, la família, el matrimoni, els drets humans i la justícia social i intenta influenciar en la política nord-americana cap aquesta línia. I en el cas de Cuba, país de forta tradició catòlica, on després de la Revolució castrista, en un context de lluita contra el comunisme, contra la teologia de l’alliberament i d’un posicionament favorable als EUA, l’Església va ser silenciada, s’ha anat recuperant terreny i guanyant respecte, gràcies al relaxament de les relacions i a la recuperació del to constructiu i amigable de les relacions. El punt àlgid va ser la visita Joan Pau II a Cuba, l’any 1998, rebut per Fidel Castro amb tots els honors i que va significar l’obertura del seminari i l’obtenció de permisos per fer romiatges. Tots aquests interessos polítics i religiosos han motivat i motiven que el Papa agafi un rol important i fonamental en la resolució d’aquest conflicte i expliquen el paper d’intermediari que sempre ha tingut la Santa Seu entre Cuba, EUA i la URSS.

Per això, amb tot el recull històric, amb visites històriques de Papes als EUA, de presidents nord-americans al Vaticà, no deixa de ser històrica la futura visita al setembre del Papa Francesc als EUA, que serà des del 22 de setembre fins al 27 de setembre. Convidat per Joe Boehner, Speaker de la Cambra de Representants, membre del Partit Republicà i catòlic, pronunciarà un històric discurs al Congrés dels Estats Units el pròxim 24 de setembre. És la primera vegada que un sant Pare parlarà davant del poder legislatiu de la primeta potència mundial. Però, abans de trepitjar la terra de la llibertat, el Sant Pare visitarà Cuba, entre el 19 de setembre i el 22 de setembre. Serà rebut per Castro i com a gest d’apropament, el govern cubà ha autoritzat la construcció d’un temple catòlic a La Habana. Sembla ser que el mes de setembre serà un mes de petits grans miracles. Déu ha utilitzat als seus homes i als seus representants en la terra per a obrar un petit miracle. El miracle de la pau, el diàleg i la concòrdia. Diuen que els camins del Senyor són inescrutables, doncs jo afegeixo, que les seves formes i instruments, també ho són. Esperança i fe són els nous sentiments per aquesta nova era.

Manuel Vázquez i Carmona

Gairebé graduat en Ciències Polítiques i de l'Administració per la UPF. En breus, començaré com a estudiant de Història a la UB. 90% polítòleg i ara, començo per ser historiador, les meves dues passions. Apassionat de les intrigues de poder i amant de la política pública. Estic molt lligat a tasques i activitats d'acció catòlica, exmembre de CDC i de la JNC, i extresorer de l'associació Thomas More. "Pertanyo per convicció i tarannà a una majoria de ciutadans que vol parlar un llenguatge moderat, de concòrdia i conciliació" Adolfo Suárez.

    Your email address will not be published. Required fields are marked *

    Ús de cookies

    Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

    Aviso de cookies