

Creix el dèficit de TV3, que perd 25 milions d’euros
La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals es gasta 127 milions d’euros en sous, el doble del que va ingressar el 2014
TelevisióZResto 30 julio, 2015 Núria Vilellas Camps 2La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) presenta el 2014 uns resultats negatius de 25 milions d’euros. Les dades, dipositades en el registre mercantil, són encara més exagerades que les del 2013, ja que les pèrdues s’han augmentat en un 36% (les del 2013 van ser de 16 milions d’euros).
Una de les dades a tenir en compte són els diners que la Corporació destina als salaris, un total de 127 milions d’euros, quasi el doble del que va ingressar el 2014 (67 milions). La política de mantenir personatges mediàtics i no reduir salaris ha portat a la televisió pública catalana ser una de les més deficitàries de tot l’estat. De fet, la quota de share catalana és molt més cara que la d’altres comunitats, com podria ser Extremadura. Així, programes independents de TV3, com podria ser el Polònia, fa que els seus treballadors cobrin de la productora i al mateix temps, de la televisió. Sous astronòmics que la televisió no es pot permetre.
Els mitjans públics de Catalunya (TV3, 324, 33, Esport3, Catalunya Ràdio i el 20% de l’Agència Catalana de Notícies), tenen un fons de maniobra negatiu de 14,7 milions d’euros, que recuperaran gràcies als diners que aporti la Generalitat aquest 2015. Segons la documentació dels CCMA, el Govern de Mas ha aprovat un préstec de 35,5 milions d’euros, a part de concedir-los un aval de 63 milions d’euros. Tot plegat sumat a la subvenció anual dels pressupostos de la Generalitat destinats als mitjans, que permetrà al CCMA disposar de 225 milions d’euros aquest 2015, 19 milions menys que el 2014.
Més importants els mitjans de comunicació que la sanitat o l’educació
Els mitjans públics catalans són absolutament deficitaris, i qui acaba pagant els seus deutes és la Generalitat de Catalunya. Així doncs, en èpoques de retallades, sembla que la sanitat i l’educació són menys importants que els mitjans de comunicació, que pràcticament no han vist les tisorades per enlloc.