CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Les condicions que ha de complir el catalanisme Les condicions que ha de complir el catalanisme

Les condicions que ha de complir el catalanisme

Editorial 12 April, 2017 CatDialeg.cat 0
5 / 5 (1 votes)

Inici » Historic » Les condicions que ha de complir el catalanisme

El catalanisme no és una ideologia sinó una mentalitat que té manifestacions polítiques diferents al llarg de la història i un denominador comú ben subratllat per en Vicenç Vives: la voluntat de ser dels catalans. Una condició que participa d’una naturalesa en part metafísica  – que només els ignorants confonen amb eterna-   i que s’expressa a la pràctica en el regionalisme i el particularisme, l’autonomisme, el federalisme, el confederalisme i l’independentisme. Des d’aquesta perspectiva de la història profunda, poc importa si la Renaixença va ser l’aflorament del sentiment català o una manifestació de la participació en la configuració d’una idea forta d’Espanya, com sosté Joan-Lluís Marfany   , Perquè sigui uni o bidireccional és el resultat, és una afirmació potent– tant que en part encara vivim d’ella, de la voluntat de ser dels catalans. No és una formulació ontològicament nova, podem trobar una perspectiva semblant i complementària a Ucelay-Da Cal,  i  El imperialismo catalán. Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España.

Aquesta mentalitat, la del  catalanisme, no és bona perquè es digui així, sinó pels seus continguts, i aplicacions,  exactament igual que totes les concepcions polítiques. No està dotada d’infal·libilitat. Per tant, li cal aturar-se periòdicament per repensar-se. El catalanisme afavoreix al poble en la mesura que realment li serveix; i no com abstracte universal, sinó a la vida de les persones concretes, al bé comú,  i a la continuïtat com a país. Si no desitja degradar-se en una  de tantes ideologies, i la concepció del Procés té aquest risc, ha de complir determinades  condicions:

Una de fonamental és que el poble català ha de posseir una memòria compartida, perquè el futur només existeix en relació a allò que hem estat gestionant per a cada generació. Una comunitat de memòria, en la qual hi trobes un passat al qual et sents vinculat de manera sensible i raonable o tractes d’estar-ho. No hi ha memòria sense tradició. Ni expressió cultural d’aquella sense classicisme. Però la tradició està sent  liquidada a marxes forcades per un continu estar a la mode, enviada al gulag, reduïda a accidents folklòrics. I el classicisme és un gran desconegut de la nostra pròpia cultura. Avui som un país on culturalment només creixen les ruptures “culturals” que, sense cànon, són incongruències o oportunismes del mercat, que degeneren en cultura escombraria. Perquè les  preteses avantguardes sense classicisme són una estafa. Història, tradició, costum, espai i temps humanitzat perquè les festes i els llocs donen sentit al nostre temps i espai viscut. Quan es manipula la memòria i es destrueix la tradició el futur es torna confús i el present es degrada. Aquest és un dels grans problemes de Catalunya que el catalanisme no està abordant. És un error pensar que per a una  societat de llarga vida històrica el  multiculturalisme és millor que la pròpia tradició cultural. Més quan al seu rerefons el cristianisme conté  la universalitat catòlica, valgui la reiteració, que  fa fraterna la diferència. La tradició cultural cristiana és garantia d’identitat i d’integració sense despersonalització. I qui ho dubti que visiti el barri d’El Fondo de Santa Coloma de Gramanet,  i  vegi les celebracions i professons populars de Setmana Santa.

Alhora, el país ha d’oferir una comunitat de vida afavorida pels poders públics. Qui hagi llegit el “Petit Princep” en el  seu diàleg amb la guineu, sobre les roses, contempla la narració de la vida humana entesa com la creació de llaços entre jo i les coses, els llocs, les lleis i, especialment, les persones. Això és el vincle, la persona vinculada, és la que fa forta la societat real. Llavors sí, quan això succeeix l’home és capaç de morir, de lliurar-se per salvar el nus invisible que converteix les persones en rostre estimat i les coses en pàtria. Però la societat catalana viu lliurada a l’oposat, a la cultura de la desvinculació, fomentada pel poder, perquè el govern dels individus aïllats és més complaent amb ell, i resulta fàcilment manipulable per la força de l’emotivitat, perquè no té comunitat ni tradició que l’arreli, és una fràgil fulla al vent de les emocions.

La nostra comunitat de vida està malmesa. Per això i per altres misèries, la nostra capacitat d’integrar profundament es va perdent, perquè  no s’integra només pels diners o la coacció tova, i potser tampoc si és dura, sinó per l’exemple que aporta la comunitat d’arribada, el seu “way life”. El benestar atreu, però no integra si no té esperit i ofereix una comunitat de vida. I aquesta esdevé poc plausible sense comunitat de treball, que és molt més que un temps ocupat a canvi d’un salari. És un sentit de la vida catalana. És l’aptitud pel treball, l’eina i la feina de Vicens Vives a Notícia de Catalunya, que, en la seva capitalització, ha estat fonament del que avui som. El treball com a eix de continuïtat i realització, la feina ben feta i la realització personal, i no només un temps ocupat per guanyar diners per poder  gastar-los, i menys encara amb treball precari i sous indignes.

El catalanisme és en totes les seves versions una comunitat de projecte. Des del present proposa un futur, assenyala un camí mogut per la prudència; el seny, que no significa eludir riscos si són inexcusables, sinó la virtut que permet determinar  la millor via per a fer-lo realitat. Promou un model que ens enalteix en lloc de degradar-nos. Ho fa, a més, de manera que podem pensar que en ell desenvoluparà bé el nostre propi projecte de vida. Si la vida pública del país, no és la comunitat en el bé per aconseguir una vida virtuosa, com ho va definir Aristòtil, no hi ha  projecte possible. Però, a quin partit, a quina cultura política li interessa debatre sobre el bé i la virtut?

Per últim, ha de ser capaç de respondre als problemes que en la seva radicalitat ens amenacen d’extermini, és a dir de pensar del nostre ésser col·lectiu. Un llibre, Un mundo sin nosotros, ha provocat un notable escàndol als Estats Units en assumir el plantejament del sector més panteista de l’ecologisme. El Moviment per a l’Extinció Voluntària de la vida humana (VHEMT, en anglès) a base que cada família només tingui un fill. Així, d’aquí a unes generacions els últims humans s’asseurien  a veure la posta de sol i el triomf de la natura. Tampoc és una proposta excepcional: els catalans amb la nostra taxa de fecunditat d’1,39 fils per dona en edat fèrtil i una edat per tenir el primer de 31 anys, estem destinats a la nostra pròpia extinció. Una xifra que resulta encara més baixa si excloem els immigrants més recents, menys d’un fill de mitjana si la dona és creient. Quina  terrible contradicció: voler la independència per assegurar el futur, però sense  catalans no existirà Catalunya, no hi haurà la Terra dels Pares, la Pàtria. Però no importa, els qui ens governen i els qui ens volen governar, esclaus del  Políticament Correcte, fan com si res, i s’entretenen  en els marges del camí, mentre la llarga corrua dels catalans que fan el camí de la història s’escurça i envelleix.

CatDialeg.cat

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies