CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Com no s’ha d’intervenir a Síria: què ens ensenya el cas de Líbia Com no s’ha d’intervenir a Síria: què ens ensenya el cas de Líbia

Com no s’ha d’intervenir a Síria: què ens ensenya el cas de Líbia

Després d’una campanya aèria patrocinada pels mateixos que bombardegen ara Estat Islàmic, Líbia s’alliberava del seu dictador però queia en el desgovern i la inseguretat. Cal prendre nota de què es va fer malament llavors, perquè a Síria s’està seguint de moment el mateix camí
MónResearchZPortada IzquierdaZResto 4 December, 2015 Joan Prats i Amorós 0
5 / 5 (1 votes)

Inici » Historic » Com no s’ha d’intervenir a Síria: què ens ensenya el cas de Líbia

Líbia porta quatre anys sense existir. Des de la caiguda del dictador Muamar al-Gaddafi, el país ha estat totalment incapaç de refer-se. Ja no parlem de convertir-se en una moderna democràcia que garanteix amplis drets i llibertats, sinó de prestar els serveis més elementals que un Estat deu als seus ciutadans.

Des de juliol del 2014 Líbia té dos parlaments diferents, un situat a la capital, Trípoli, i de caire islamista; i un altre a l’est del país, a Tobruk i Bayda, i que compta amb un major recolzament internacional. Els dos es troben immersos en un conflicte on la victòria no és altre que exercir les funcions de l’Estat sobre la totalitat del territori libi. Mentre que els de Trípoli controlen el Banc Central del país i la companyia petrolera nacional, els de Tobruk intenten construir institucions paral·leles. Alhora, les dues parts reclamen que se’ls desbloquegin els béns de l’Autoritat d’Inversió Líbia, els fons sobirans d’inversió del país. Hi ha en joc els més de 130.000 milions de dòlars de les tres institucions esmentades.

Per empitjorar les coses, Líbia compta amb convidats no desitjats per cap de les dues parts: és ben sabut que grups que han jurat fidelitat a Estat Islàmic hi desenvolupen una intensa activitat. Al març passat, per exemple, l’organització va publicar un vídeo amb la decapitació de 21 cristians. El paisatge de l’escena era una platja de l’oest de Líbia. Daesh pot actuar amb tanta impunitat gràcies a la feblesa, o millor dit absència, de poder estatal.

A més, hi ha nombroses milícies tribals en les quals els governs de Trípoli i Tobruk confien per tal de mantenir un cert ordre. El problema és, evidentment, que aquests grups han pres ostatge a un o altre govern, aprofitant-se de la situació de fragilitat. Cal tenir en compte que Líbia és un país tradicionalment estructurat en tribus, de manera que molts libis confien més en els seus vincles familiars i la identitat tribal que no pas en el llunyà, i ara inexistent, Estat.

Enmig d’aquest panorama, una mala gestió de les fonts de riquesa nacionals (bàsicament petroli) i una corrupció molt facilitada pel caos administratiu estan ofegant l’economia líbia. Les autoritats, per la seva banda, necessiten desesperadament liquiditat per pagar els seus funcionaris i evitar empitjorar encara més les coses. És un terrible cercle viciós.

La desastrosa intervenció de l’OTAN per a “protegir la població”

Fa poc més de quatre anys, el dictador de Líbia Muamar al-Gaddafi fou cruentament assassinat per una multitud de furiosos joves conciutadans. S’acabava així la guerra civil que havia començat al febrer del 2011 amb la brutal repressió de les protestes conegudes amb el malaurat nom de “primavera àrab”.

La guerra la guanyaren els opositors al règim gràcies a la intervenció aèria de l’OTAN, autoritzada pel Consell de Seguretat de Nacions Unides. Ara bé, mentre que l’ONU havia establert clarament que l’acció havia d’estar orientada a protegir la població (doctrina de la “responsabilitat de protegir”), l’Aliança Atlàntica reinterpretà el mandat al seu gust i no s’aturà fins a fer caure el dictador. Fonts franceses que participaren a les negociacions de reconstrucció nacional que seguiren a la mort e Gaddafi afirmen que tot estava perdut abans de començar-les. Manca de mitjans, manca d’estratègia i per sobre de tot, manca d’interès de l’OTAN.

Una lliçó per aplicar a Síria

Davant la guerra siriana, convé no caure en els mateixos errors comesos a Líbia. Per començar, no es pot iniciar una campanya de bombardejos, encara que l’autoritzi l’ONU, sense un soci (o una coalició) que asseguri el control efectiu del territori un cop les hostilitats contra l’enemic comú (Estat Islàmic) acabin. La Líbia dividida en dos ha de servir d’advertència. De moment, a Síria estem a anys llum d’aconseguir la tan necessària unitat. Ni el règim d’al-Àssad, ni els rebels “moderats” ni els kurds són per separat forces ni capaces ni fiables. Cal que es posin d’acord entre elles abans de prosseguir amb els atacs aeris. Condició exigent però absolutament necessària.

En segon lloc, cal tenir present que caldrà invertir molts, molts diners, i realitzar constants i decidits esforços diplomàtics per evitar que les negociacions fracassin, com succeí a Líbia. Si cal, la coalició internacional que ha proveït suport aeri a les forces terrestres les ha d’amenaçar amb la força en cas de que no s’arribi a un acord. Mà dura per conduir a gent que no té gaires escrúpols, però sí molts incentius a seguir els interessos partidistes.

I finalment, i això només aplica per a Síria: la coalició internacional de suport ha d’operar com un equip. No pot ser que francesos, americans i britànics ataquin a Estat Islàmic mentre que al mateix temps els turcs abaten avions que entren en el seu territori i els russos es dediquen a llançar bombes sobre tot allò que no sigui d’al-Àssad.

Imatge de portada: rebels libis avançant al 2011 (Tyler Hicks/The New York Times)

Joan Prats i Amorós

Estudiant de postgrau al Department of War Studies de King's College, Londres. Graduat en ciències polítiques i de l'administració per la UPF. He realitzat un any dels meus estudis a Sciences Po Paris, amb menció Summa Cum Laude. Apassionat de les relacions internacionals i entusiasta de la idea d'Europa. He estat assistent de l'ambaixador d'Espanya a Costa d'Ivori, secretari de l'Associació Thomas More UPF i cap d'Scouts d'Europa. "Sovint he hagut d'empassar-me les meves paraules, i he descobert que eren una dieta equilibrada", Sir Winston Churchill.

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies