CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Com la Xina amenaça la presència espanyola a l’Amèrica Llatina Com la Xina amenaça la presència espanyola a l’Amèrica Llatina

Com la Xina amenaça la presència espanyola a l’Amèrica Llatina

La Xina busca augmentar la seva presència econòmica i política a Amèrica Llatina com a part de la seva estratègia per esdevenir una potència mundial. Beijing compta amb totes les armes necessàries per a arraconar més i més a Espanya en una regió sempre molt propera
MónResearchZPortada IzquierdaZResto 15 March, 2016 Joan Prats i Amorós 1
5 / 5 (1 votes)

Inici » Historic » Com la Xina amenaça la presència espanyola a l’Amèrica Llatina

A mesura que les inversions estrangeres directes (IED) de la Xina a l’estranger augmenten, els inversors tradicionals als països en vies de desenvolupament (europeus i nord-americans) en pateixen les conseqüències. Un estudi del Reial Institut Elcano del passat octubre analitza les conseqüències de les creixents inversions xineses a l’Amèrica Llatina, la regió del món –fóra de la UE- amb la que Espanya manté més vincles econòmics i polítics. La conclusió de la recerca és que per una banda, la Xina està fent perdre atractiu a Espanya, mentre que per l’altre, s’obre la porta a la possibilitat d’una major cooperació xino-espanyola.

No obstant, el que és evident és que ara per ara l’influencia d’Espanya a Amèrica Llatina està compromesa. Només si la política exterior i les empreses espanyoles actuen amb la suficient decisió i rapidesa se’n podran extreure els beneficis que l’estudi menciona.

Espanya i la Xina a l’Amèrica Llatina

Seguint l’anàlisi d’Elcano, Amèrica Llatina suposava un 2,6% del comerç total de la Xina a l’any 2000. Al 2013, ja n’aglutinava el 6,2%. Mentre, el pes relatiu d’Estats Units i la UE es reduïa. Aquesta doble tendència és molt rellevant: vol dir que la Xina està diversificant més i més el seu comerç, de manera que podrà fer-se més i més independent política i econòmicament d’Occident. Això reforçarà més la ja important assertivitat de la política estrangera xinesa del president Xi Jinping.

La Xina ja exporta comparativament més que Espanya a Amèrica llatina: al 2012, les exportacions espanyoles a la regió suposaren un 6% del total. Si tenim en compte els seus importantíssims vincles culturals i històrics, la dada hauria de preocupar. D’altra banda, Espanya portà al 2012 prop del 40% de la seva IED a Amèrica Llatina, tot i que com el gràfic següent mostra, les xifres relatives varien enormement d’un any per un altre. El que és incontestable, però, és que Amèrica Llatina és encara la regió del món que rep atenció de forma més continuada dels inversors espanyols. La Xina ho està ara comprometent.

fluxos ied espanya

IED espanyola a l’exterior classificada per regió de destinació. Font: Banc d’Espanya

Una maquinària político-econòmica imparable

A l’any 2000, pràcticament la totalitat de la IED xinesa provenia de l’estranger. És a dir, la Xina era qui rebia IED, no qui en realitzava. Al 2014, per primer cop en la història del país, els fluxos d’IED xinesos dirigits a l’exterior superaren els que hi entraven, segons anuncià el seu ministre de comerç.

El canvi de signe de la IED xinesa és altament significatiu, i suposa un pas més en l’estratègia de Beijing per a esdevenir una potència econòmica de primer nivell. Avui, es pot dir que el poder econòmic xinès ja és solament comparable al dels Estats Units. No obstant, les inversions xineses a l’estranger no solament tenen un caràcter econòmic, sinó que s’inscriuen dins d’una estratègia a llarg termini per a incrementar la seva influència política al món.

Fluxos de l'IED xinesa. En blau marí, els que es dirigeixen cap a l'exterior. En blau cel, els que es reben. Font: The Economist

Fluxos de l’IED xinesa. En blau marí, els que es dirigeixen cap a l’exterior. En blau cel, els que es reben. Font: The Economist

El govern xinès té una enorme facilitat per “entrar” tant econòmica com políticament als països, que s’explica per quatre principals motius.

Primerament, la Xina és un Estat que encara intervé fortament en l’economia, i de fet una bona part de les seves principals empreses són públiques. Al 2011, el 80% de les companyies que operaven a la borsa estaven controlades per o pertanyien a l’Estat, i al 2015 Fortune informava que les 12 principals societats xineses eren públiques. Aquesta hegemonia del sector públic facilita enormement al govern menar una política d’expansió empresarial coherent que reporti beneficis econòmics i expandeixi alhora la seva influència política.

En segon lloc, les inversions xineses solen fer-se en sectors que són particularment interessants pels països en vies de desenvolupament, com infraestructures de transport, industries pesants o centrals energètiques. Es tracta de projectes que requereixen d’una visió a llarg termini que moltes empreses occidentals no estan disposades a adoptar. En canvi, com s’ha assenyalat, els xinesos, menats per consideracions polítiques, sí.

El tercer avantatge és que els productes xinesos manufacturats solen ser més econòmics que no pas els occidentals. Així, els països en vies de desenvolupament són el lloc ideal per a col·locar immenses quantitats de productes xinesos, que per qüestions de la baixa qualitat o senzillament perquè ja han saturat els mercats, no es poden portar a Occident.

Finalment, la Xina, juntament amb les seves inversions, exporta també el seu model de govern. De fet, és difícil dir on acaben les inversions i on comença la cooperació al desenvolupament xinesa. Política i economia es retro-alimenten. Al ser un país del que abans es deia el “Tercer Món”, la Xina gaudeix d’una legitimitat fóra de l’abast d’Occident que actua de trampolí pels seus interessos comercials i inversors. Beijing explota a fons termes com “cooperació sud-sud” per convèncer a altres països en vies de desenvolupament. A més, la Xina no fa consideracions polítiques a l’hora d’invertir o concedir préstecs a un govern. Mentre molts dels grans programes publico-privats d’inversions en països del Tercer Món, com la Millennium Challenge Corporation nord-americana, exigeixen als governs reformes liberalitzadores i fins a cert punt “occidentalitzadores”, la Xina va per feina.

Així doncs, posats a escollir, no és difícil imaginar com molts països llatino-americans prefereixin inversions i cooperació al desenvolupament xineses abans que no pas occidentals.

L’antecedent africà: per què Espanya ha de preocupar-se

Àfrica constitueix un bon exemple del que podria esdevenir Amèrica Llatina per a Espanya. En el mercat africà, els antics països colonials, França i Regne Unit fonamentalment, mantenien una clara hegemonia. No obstant, des de començaments de la dècada dels 2000 han de fer front a una creixent i agressiva competència xinesa. Igual que a l’Amèrica Llatina, el comerç amb la Xina no para de créixer. Del 2001 al 2011 el volum del comerç es multiplicà per 16.

xina africa

Per exemple, Angola es convertí al 2009 en el principal proveïdor africà de petroli per a la Xina. L’empresa xinesa SinoHydro obtingué la construcció de la presa de Bui, a Ghana, inversió a retornar no amb diners, sinó amb cacau. A més, les empreses xineses s’aprofiten de les condicions molt avantatjoses per a exportar des d’Àfrica a Occident –establertes com una ajuda a les exportacions locals- per a exportar elles mateixes. En un pla estrictament polític, la Xina ha aconseguit que tots els Estats africans menys quatre (Burkina Faso, Gambia, Swazilàndia i Sao Tomé i Príncipe) tallin els vincles diplomàtics amb Taiwan. Beijing busca embutxacar-se el suport polític dels 54 Estats africans, que suposen més del 25% dels membres de Nacions Unides.

En definitiva, la Xina ha posat les coses més difícils pels interessos econòmics i polítics occidentals a l’Àfrica, aconseguint prendre a europeus i nord-americans part de la seva hegemonia. A Amèrica Llatina podria passar el mateix. Per evitar-ho caldria prendre un enfocament a llarg terme, com fa Beijing, però evidentment això tindria uns costos econòmics a curt i mig termini que els impacients inversors occidentals és difícil que vulguin assumir.

Joan Prats i Amorós

Estudiant de postgrau al Department of War Studies de King's College, Londres. Graduat en ciències polítiques i de l'administració per la UPF. He realitzat un any dels meus estudis a Sciences Po Paris, amb menció Summa Cum Laude. Apassionat de les relacions internacionals i entusiasta de la idea d'Europa. He estat assistent de l'ambaixador d'Espanya a Costa d'Ivori, secretari de l'Associació Thomas More UPF i cap d'Scouts d'Europa. "Sovint he hagut d'empassar-me les meves paraules, i he descobert que eren una dieta equilibrada", Sir Winston Churchill.

    Your email address will not be published. Required fields are marked *

    Ús de cookies

    Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

    Aviso de cookies