Colau i Barcelona, un nou “model” de ciutat?

Un seguit d’actuacions municipals van dibuixant un rerefons social i cultural del qual pot emergir un nou “model” de ciutat, a partir d’atorgar la primacia a uns grups socials i activitats, per sobre del que és el comú denominador  dels ciutadans. Seria tot l’oposat al “comú” que predica la formació d’Ada Colau, perquè serien unes noves minories les que percebrien avantatges per sobre del bé comú, que també postulen. Aquest canvi seria fruit de mesures que responen a una lògica molt ideològica.

Una primera senyal en aquell sentit fou emesa amb la insòlita retirada de l’acusació municipal contra els inculpats per desordres públics. El primer missatge va ser evident: no volem actuar contra determinats grups malgrat que aquests utilitzin  la violència com a últim argument. L’ ara ja greu conflicte amb la Guàrdia Urbana té el seu origen en aquesta càrrega ideològica, tan expressiva, en el fet que Ada Colau no ha emprat mai el nom específic del cos per a referir-se a aquests funcionaris públics. Naturalment, això té una poderosa conseqüència: la policia municipal, ja molt minoritzada en l’última meitat del llarg període socialista, amb medis i nombre d’efectius humans molt reduïts per una qüestió d’estalvi, sota l’argument del desplegament dels mossos, ara amb el nou govern municipal, pràcticament està desapareguda del carrer, i això, en últim terme, significa un  càstig al més feble, el vianant i la gent gran a les voreres, sotmesos a la pressió de la colonització de la bicicleta,  a la gent  que vol dormir en benefici del que fa soroll, i així en una llarga cadena de conseqüències. L’única sort és que  la màquina municipal, que  és molt gran, té, pel bo i pel dolent, poderoses inèrcies, i en aquest cas elles encara constitueixen una salvaguarda. Però, al final dels quatre anys de govern Colau, pot quedar molt erosionada la civilitat en l’espai públic.

De tendències per provocar la degradació no en falten. Un cas clar per l’exemple que dóna és la generositat amb Can Vias, que de mantenir-se obligarà a una notable despesa per mantenir el local ocupat, incompatible amb la cobertura de les vies del FFCC. També en la mateixa línia hi ha l’estranya política amb els manters, que a més de tenir molts aspectes qüestionables -no es pot fer “política social” en perjudici del comerç que paga els impostos- té com a derivada la relativització de l’autoritat. L’acceptació explícita de la prostitució, amb un discurs de forta càrrega ideològica, compartit amb la CUP, que construeix un imaginari: la prostituta, com a treballadora del sexe, s’imposa a la realitat: dones explotades, traficades i violentades. És un discurs que eximeix de donar resposta als mals de prostitutes que poblen Barcelona, i permeten fer l’agost a màfies i grups empresarials. La suspensió de la normativa que  establia restriccions als clubs de cànnabis és un altre exemple: “emporrar-se” està ben vist en la cultura de BCN en Comú, fet que com molts altres d’índole cultural, comparteix amb la CUP

Una de les últimes dinàmiques en la mateixa línia és l’autorització als bars perquè puguin oferir música també en horari nocturn. Aquest fet que abans  tot i les restriccions ja era un niu de problemes, ara es pot multiplicar.  Hi ha també en aquest cas  desregularització que, com en els altres, té un impacte negatiu sobre el comú de la ciutat, el descans.

Una ciutat amb un turisme massiu, que en alguns  barris és focus de conflicte i degradació, desordre i borratxera, una tendència històrica al “turisme” i assentament de grups okupes i neo anarquistes, una cultura impulsada per anys i panys de govern socialista, on ser “guay” culturalment significa ser transgressor, i és clar, la cultura genera comportaments. Les idees tenen conseqüències. Una forta implantació de la prostitució per circumstàncies generals, l’estrany buit legislatiu espanyol, la proximitat de França on s’apliquen dures polítiques paralitzadores, i els fets específics de Barcelona ja apuntats, turisme massiu, permissivitat, arrelament de les màfies de tota mena, de l’Est, nigeriana, llatinoamericanes, xineses.  Si a tot això li afegim les noves tendències apuntades, tenim configurat un model de ciutat amb una poderosa deriva napolitana, i en la qual el ciutadà normal, el comú queda cada vegada més penalitzat en la seva vida quotidiana, i en la qual paradoxalment una part dels seus impostos beneficien als grups que precisament alteren la seva vida.

Un gran oblit de l’orientació ideològica d’Ada Colau esdevé emblemàtic: l’oblit radical de les necessitats de les famílies amb fills, que són precisament les que enregistren una més gran amenaça  de la pobresa. A judicar pels fets, entre els dirigents de Barcelona en Comú, la família sembla ser una realitat prescindible.

Inici » Historic » Colau i Barcelona, un nou “model” de ciutat?